L’historiador i escriptor Ferran Soldevila (Barcelona, 1894 – 1971) és un clàssic del segle XX que en aquest nostre segle manté encara, en molts aspectes substantius, una vigència aclaparadora. Enguany es commemora el cinquantenari de la seva mort i és un bon moment per recordar la seva aportació La seva Història de Catalunya, apareguda el 1934-1935, en tres volums, i reeditada en una versió corregida i molt ampliada el 1962-1963, és encara avui un referent ineludible. També caldria considerar així d’altres obres històriques seves que acrediten la seva condició de clàssic contemporani, com ara la seva Història d’Espanya, els estudis sobre Jaime I i Pere el Gran, l’anotació històrica de les quatre grans cròniques medievals catalanes i un bon feix de llibres monogràfics i d’articles especialitzats. Més enllà de la producció historiogràfica, fou també un escriptor molt rellevant, amb una important producció periodística, poètica i dramàtica, i especialment dietarística que ha estat publicada en diferents llibres, el més recent dels quals, Dietaris de joventut i de vellesa (1922-1966), aparegué l’any passat.
La seva trajectòria pot ser considerada com a ben representativa del segle que li tocà viure, atesa la seva implicació en els grans corrents culturals i en les convulsions històriques que sacsejaren la centúria. Intel·lectualment es formà sòlidament en el si del noucentisme (fou deixeble d’Antoni Rubió i Lluch i secretari redactor de l’Institut d’Estudis Catalans), assumí la normativització lingüística de Pompeu Fabra, feu de lector a Liverpool i es comprometé políticament contra la dictadura de Primo de Rivera (1923-1930). Arran de la proclamació republicana del 1931, feu part de l’equip intel·lectual que donà suport a la Generalitat, fins i tot en els moments més difícils de la guerra civil del 1936-1939. Aquest posicionament provocà que al final del conflicte s’hagués d’exiliar a la República francesa fins al 1943. Retornat a Barcelona, es convertí en una figura emblemàtica de la resistència política i cultural antifranquista. Amb les seves obres i la seva actuació cívica i erudita (fou membre de l’Institut d’Estudis Catalans, professor dels Estudis Universitaris Catalans, director de l’Agrupació Dramàtica de Barcelona, doctor honoris causa per la Universitat de Montpeller…) contribuí de manera decisiva a la represa cultural i política dels anys cinquanta i seixanta.
La seva divisa vital i professional fou la de “fer de Catalunya un poble normal”; és a dir, lliure. Això, però, no el va dur mai a actituds xovinistes o patrioteres, sinó precisament a defensar una actitud crítica, conscient de la sentència de Goethe: “Cap nació no pot guanyar-se un bon judici en el món fins que no sap judicar-se ella mateixa”. Una frase que ell incorporà en el prefaci de la primera edició de la seva Història de Catalunya dels anys trenta i que desaparegué, a causa de la censura franquista, en la segona edició dels any seixanta.
En diferents obres tractà de remarcar les constants històriques del nostre tarannà col·lectiu. N’esmentem dues d’especialment significatives. Una és treta dels Dietaris de joventut i de vellesa ja esmentats: “El gran defecte dels catalans ha esta sempre de no saber conèixer llurs enemics”. La va escriure el setembre de 1923, arran del cop d’estat del general Primo de Rivera, precisament pel suport que va donar la Lliga Regionalista al règim militar (que, val a dir, comptà també l’adhesió del PSOE i la UGT).
L’altra constant històrica la va escriure en la seva obra més emblemàtica, la Història de Catalunya: “Catalunya debatent-se en el dilema: o separar-se d’Espanya o dirigir Espanya”. Un dilema que actualment ja no passa per una voluntat directora, però que retrata molt bé la dualitat “intervenció / independència” que es repeteix periòdicament en el decurs de la nostra història i que ara mateix sembla decantar-se, majoritàriament, per la segona opció.
Esperem que els cinquantè aniversari de la seva mort serveixi d’estímul per aprofundir en el coneixement de la seva figura i obra, i per consolidar-lo com a gran figura intel·lectual de seu temps i de tots els temps.