Avals

La perversió dels avals continua. Per imperatiu legal, qualsevol candidat a les eleccions del FC Barcelona sap que en cas de guanyar les eleccions haurà de dipositar un aval bancari (i només bancari) davant la LFP, equivalent al 15% de l’últim pressupost de despesa aprovat.

Conceptualment, aquest filtre econòmic té força sentit: establir una garantia que cobreixi possibles futures pèrdues d’un mandat. És a dir, que la mala gestió que pot generar pèrdues econòmiques no recaigui sobre el Club sinó que hi hagi un calaixet de calers que serveixin per cobrir aquesta mala gestió. La finalitat no és altra que protegir l’entitat, i des d’aquest punt de vista, és raonable la seva existència.

Ara bé, aquesta necessitat de protecció marida molt malament amb l’esperit democràtic del FC Barcelona, ja que, de facto, l’exigència legal de l’aval restringeix infinitament les possibilitats que qualsevol soci es presenti a les eleccions. Actualment, no hi deu haver gaire gent a Catalunya amb capacitat per dipositar alguns milions d’euros com a garantia per ser directiu del Club.

Per tant, com hem repetit diverses vegades, és imprescindible una reforma de la llei i re-pensar el sistema de garanties. Molt possiblement la solució hagi de passar per l’establiment mecanismes interns de control, homologats pels organismes rectors del món del futbol, que no facin necessària la constitució de cap aval perquè, senzillament, la generació de pèrdues en gestió ordinària sigui impossible o molt mínima. Però aquesta solució la desenvoluparem en una altra ocasió.

Els avals són un imperatiu legal, amb una motivació raonable, però amb una posada en pràctica que perverteix el sistema. Dit això, els avals hi són, són obligatoris, i tots ho sabem i ho sabien tots els candidats quan van decidir presentar-se. Com sempre, la historia és allà per posar-nos a tots una mica a lloc.

- Publicitat -

Els avals de 2010: Sandro Rosell

L’última presentació d’avals que es va haver de fer al FC Barcelona va ser al 2010, per part de la nova junta de Sandro Rosell. Els integrants d’aquella junta no van tenir massa dificultats a presentar els poc més de 3 milions d’euros per barba que feien falta.

Cada futur directiu, un mes abans de les eleccions, va presentar una sol·licitud d’aval per la part corresponent dels 58,5 milions equivalents al 15% del pressupost de despesa. Eren 19 directius incloent al president, per tant sortia a uns 3 i pocs milions per cap.

Davant d’aquesta sol·licitud presentada al Banc Sabadell, Caixa Catalunya i en menor mesura a La Caixa, els bancs van fer els estudis de riscos patrimonials cas per cas. Alguns directius varen presentar actius financers i, senzillament, es van pignorar aquests actius i van quedar “bloquejats” per formar part de l’aval.

Altres directius no tenien aquesta solvència financera i, per tant, calia fer un estudi del seu patrimoni (financer, immobiliari, empreses on eren socis, etc.). Els bancs, analitzada la situació patrimonial i valorats els riscos, decideixen constituir o no constituir l’aval. Recordem que l’aval és una operació de crèdit en la qual el banc assumeix la responsabilitat de restituir possibles pèrdues del mandat dels directius. Assumeix el banc aquesta responsabilitat alegrement? No, l’assumeix assegurant-se que, un cop executat l’aval, podrà “apropiar-se” del patrimoni dels directius que ha quedat “bloquejat” per l’aval. Perdonaran els professionals l’escàs vocabulari tècnic, però es tracta que tots entenguem bé com funciona.

És per això que la previsió i l’estudi de cada una de les operacions són cabdals per evitar sorpreses o denegacions del departament de riscos. Traduït: al 2010 cada directiu havia de posar damunt la taula patrimoni per valor d’uns 3 milions d’euros per tal que els bancs valorin si, en cas de necessitat, podran recuperar els diners avalats.

Un cop aprovats els avals individuals, es va generar un aval mancomunat integrat per tots ells i es va dipositar a LFP. Només un dels potencials directius no va poder presentar béns suficients i, per això, va acabar quedant fora de la Junta Directiva.

Tenien realment tots el patrimoni suficient per avalar? Va mostrar certa ‘laxitud’ alguna entitat bancaria atesa la rellevància del tema? Qüestions que pertanyen al terreny de l’especulació i la sobretaula, però que de ben segur tindrien respostes sucosíssimes.

Els avals de 2003: Joan Laporta

A les eleccions de 2003 la quantitat a avalar era d’uns 25,6 milions d’euros. La candidatura guanyadora de Joan Laporta no només va poder presentar els avals amb el patrimoni de tots els integrants sinó que, a més, ho va fer un dia abans de les eleccions, el 14 de juny de 2003.

En un aval signat davant el notari Antoni Bosch Carrera que es va presentar un dia abans de les eleccions per import de 25,6 milions (més de 4.000 milions de pessetes), Laporta i la seva Junta van acreditar la solvència requerida per la llei. No va transcendir quines partides integraven aquest avals, però és de suposar que la xifra es va poder assolir amb el patrimoni de tots els membres de la candidatura.

Cal recordar que aquestes eren les primeres eleccions en les quals no calia dipositar l’aval fins que no es guanyaven les eleccions. Anteriorment, s’adquiria la condició de precandidat si, i només si, s’acompanyava l’aval corresponent, fet que va canviar a través d’una modificació estatutària.

Essent 25 milions d’euros moltíssims milions el 2003, i 58 milions d’euros moltíssims milions al 2010, la realitat és que 124 milions al 2021 són una autèntica barbaritat, una xifra dificilíssima d’assumir. La suma per difícil convida a obrir les portes a inversors externs que, com tot inversor, demanarà les seves contraprestacions.

No sembla massa bona idea deixar aquests deures per última hora, en especial atesa la situació delicadíssima del Club que no convida a fer-li confiança des d’un punt de vista financer. Sobta, en negatiu, la manca de previsió o de solucions davant una necessitat que, com dèiem al principi, és coneguda per tothom des de 1991, quan es va aprovar la llei.

El Barça necessita president urgentment i n’estic convençudíssim que el tindrem aquest dimecres i podrem passar pàgina, definitivament, a una etapa massa llarga de despropòsits que ens han portat a una situació delicadíssima que dificulta, com estem veient, l’obtenció dels maleïts avals. Una conseqüència més de la negligència de Bartomeu, Rosell i companyia.

- Publicitat -

Mecenes de la Nova Cultura

Si creus en un periodisme que analitza l'actualitat sense pressa, nosaltres som la teva revista. Fes-te mecenes de la nova cultura des de només 2€ al mes.

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca