Victòries Pírriques

Pirros (318 a.c. a 272 a. c.) va ser rei d’Èpir durant l’època de la Grècia hel·lenística. En realitat, era una mena de mercenari que es llogava per diverses expedicions. Si avui és conegut és gràcies al paper que li van donar els historiadors romans i les seves victorioses-fracassades expedicions a Sicília, contra els cartaginesos i al sud de la Península Italiana contra la República Romana. En aquests conflictes, en què actuava com a aliat de les colònies gregues a la regió, va guanyar algunes batalles contra els romans tan costoses que va afirmar ἔτι μίαν μάχην νικήσωμεν, ἀπολώλαμεν (una altra victòria com aquesta i hauré de tornar sol a casa).

D’aquí ve l’origen “victòria pírrica”, que podríem definir com a un suposat èxit en què els costos són superiors als beneficis. Per fer símils esportius, és com guanyar un partit a principis de la lliga i veure com es lesionen els teus millors jugadors, fins al punt que compromet la teva supervivència i viabilitat futura en el campionat. De fet, gràcies a aquestes victòries, Pirros d’Èpir va haver de tornar pel mateix camí per on havia vingut amb una fracció mínima dels soldats que portava a l’anada, i sense res amb què pagar-los.

La votació per la retirada de la immunitat dels eurodiputats exiliats catalans entra dins aquesta categoria. La possible eufòria dels mitjans i els partits del règim respon més a una catarsi que a una celebració. Els costos en prestigi, imatge i eficàcia, realment, han estat molts més que els beneficis de pensar que s’hagi pogut perjudicar al president Puigdemont i a l’independentisme. En primer lloc, el lamentable espectacle de la comissió inicial, presidida per un ultradretà búlgar, amb sobrerepresentació de diputats espanyols clarament hostils, les filtracions als mitjans, els errors en la documentació, els textos mal traduïts i tot i això, una votació renyida, no feia presagiar res de bo. En el plenari de dilluns, amb 400 vots favorables, 248 en contra i 45 abstencions revela que, almenys uns 80 eurodiputats (un de cada cinc) s’han saltat la disciplina de vot. Que l’habitual en aquests procediments, és una vintena de vots desfavorables, i no pas el 42% (l’única vegada que passa i que resulta ben significatiu sobre la manca de credibilitat dels acusadors). Que Espanya ha sortit ben escaldada. Al cap i a la fi, el preu d’aquesta victòria pírrica, des d’una mirada curta, ha consistit a internacionalitzar el problema català. Gràcies a aquest procediment, el president Puigdemont s’ha passejat per diversos platós televisius, ha concedit nombroses entrevistes, i l’independentisme s’ha explicat mentre Borrell anava protagonitzant una antologia de patinades diplomàtiques. I tot això ha passat, també, mentre les ciutats catalanes cremaven d’indignació per l’empresonament de Hasél i el processament d’artistes (arrabassant el lideratge europeu de la repressióa Turquia), les infantes es vaccinaven d’estranquis a l’autocràcia del Golf on l’emèrit viu a cos de rei gràcies a l’erari públic, i blindat de tota responsabilitat penal i econòmica, i Bárcenas va narrant amb pèls i senyals un sistema de corrupció que ni Mario Puzo hagués estat capaç d’imaginar per a la seva trilogia de Il Padrino. Ara mateix, Espanya està en una situació que recorda l’execució de Ferrer i Guàrdia, quan tot Europa s’escandalitzà per Les inquisiteurs d’Espagne, exitòs títol que va publicar el teòric anarquista Ferran Tàrrida del Mármol que va alimentar la imatge d’una Espanya negra, tètrica, feudal i autoritària, que havia empès els europeus a sentenciar que “Àfrica comença als Pirineus”.

Efectivament, Alfredo Pérez Rubalcaba, el Joseph Fouché de la política espanyola, va advertir que l’estat pagaria qualsevol preu per evitar la independència de Catalunya. No es tracta només dels possibles maletins que hagin circulat entre un Parlament Europeu on bona part dels països, com la mateixa Espanya, envia material polític de rebuig i reputació dubtosa, sinó de quelcom més preocupant. Rubalcaba no va dir tota la veritat. En realitat, Espanya el que ha fet és contraure una hipoteca que no es pot permetre. I la pròpia aritmètica de la votació, i els revesos judicials en tribunals independents a Alemanya i Bèlgica, així ho testimonien. Tanmateix, Espanya que, des del seu ingrés a la CEE el 1986 havia gaudit de certes simpaties –m’havia comentat un veterà exeurodiputat una vegada al tren-, ha anat perdent primer la respectabilitat, i ara, el respecte. 

Fins el segon “aznarato”, es pot dir que Espanya no va jugar mai a la Champions, encara que solia moure’s per la part alta de la taula, aspirant a la Lliga Europa. Els errors estratègics propiciats per l’animadversió patològica contra els catalans, la resurrecció dels morts vivents del franquisme, sorgits del búnquer, un melenconiós règim del 78 que veu com està perdent el control de la situació (n’hem vist la caricatura a través del fracassat “empresari” Sánchez Llibre), ha portat a una espiral de degradació en què Espanya és en zona de descens. Potser per això, no és d’estranyar que, cap a finals de temporada, corrin els maletins anònims, que normalment no sorgeixen dels aspirants a campions, sinó de la desesperació per no haver de baixar de categoria. Ja sabem que la posició de cuer està molt disputada amb les seleccions d’Hongria i Polònia, tanmateix, es pot inferir que Espanya ja deu estar empatada a punts amb aquests penosos equips. Potser per això, les celebracions que aquesta setmana protagonitzen alguns columnistes i polítics tenen aquest aire de funeral.

- Publicitat -

Això no vol dir que el que ha succeït aquesta setmana, estigui bé. Un dels errors de l’independentisme és creure que Europa o qualsevol altre els miri, i els treguin les castanyes del foc. La independència te la guanyes prenent el control del territori i sabotejant-ne el de l’ocupant. Això vol dir, desobediència sistemàtica i capacitat d’impedir que es facin complir les ordres dels tribunals espanyols. Que la Unió Europea no és cap agrupament escolta, sinó un club d’estats amb interessos divergents que es guien més per l’oportunisme que la ideologia, i que només faran coses en funció de qui vegin que pot sortir-se’n amb la seva. Hauríem de tenir molt clar que a nivell internacional, Catalunya no està guanyant, sinó que és Espanya la que està perdent. De res servirà el que passi a Brussel·les si no es fa res a Barcelona.

Epíleg i espòiler. En tornar del Sud de la Península Itàlica, i havent perdut la guerra després de tantes costoses victòries, el rei Pirros, el gran guerrer, el tot poderós mercenari professional, va continuar fent allò que sabia fer: llogant-se com a soldat de fortuna per Grècia. Va ser al setge d’Argos que el tan orgullós i experimentat guerrer va caure abatut per l’impacte d’una pedra de grans dimensions. La va llençar una dona des d’un terrat. Un cop a terra, el van rematar i, com un vulgar Borbó, va acabar amb el cap tallat.

- Publicitat -

Mecenes de la Nova Cultura

Si creus en un periodisme que analitza l'actualitat sense pressa, nosaltres som la teva revista. Fes-te mecenes de la nova cultura des de només 2€ al mes.

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca