Tot va començar quan tenia 18 anys, amb el diagnòstic i, també, l’esterilització. Aquesta és la història de la Cristina Paredero, activista en defensa del drets de les persones amb diversitat funcional, també conferenciant i formadora que pertany a la junta directiva de l’entitat Plena Inclusión Madrid.  

“Sempre havia estat una noia molt insegura, els meus pares des d’un primer moment van dir-me que era rara. La relació amb ells mai va ser bona, em pressionaven molt per fer coses que jo no volia fer”. L’autoestima de la Cristina no podia sobreviure si dins casa seva l’atacaven constantment, diu, els seus pares no creien que era una persona vàlida. 

“Amb els meus pares vivia en una situació bastant traumàtica, vaig acabar creient-me el que em deien perquè mai vaig tenir cap opinió que m’afavorís”.

La Cristina sabia que no era com la resta, però els seus pares anaven més enllà. Per a ells era “una persona malalta a la qual havien de curar”, diu la Cristina. Va passar per molts psicòlegs i els diagnòstics van ser de tota mena; trastorn obsessiu compulsiu, trastorn per dèficit d’atenció i hiperactivitat o trastorn psicòtic d’esquizofrènia. 18 anys després va arribar el diagnòstic de l’Asperger. Fins aquest moment la Cristina recorda com, fent cas del consell dels seus pares que li deien que havia de semblar una persona “normal” per no patir assetjament, preguntava a la seva germana ‘què fan els adolescents? Què és el que fan? És que no ho sé’. “Em deia que els adolescents escoltaven una mena de música, una música que jo avorria, però no em permetia el luxe de ser jo mateixa i deia ‘vale, a mi també m’agrada'”. Defineix el seu estil com hortera, però els seus pares no s’ho deixaven ser, no fos cas que algú s’adonés que la Cristina era diferent. “També veia sèries de moda per veure com era el comportament neurotípic, tot m’ho prenia com si fos un estudi, estudiava una classe de persones i havia de mimetitzar-me amb elles”.

Que amb 18 anys arribés el diagnòstic de l’Asperger i també l’esterilització no és casualitat. Després d’anys de treballar en el seu coneixement la Cristina diu que saber que tenia Asperger va salvar-li la vida. Arran de saber-ho va conèixer persones, diu, molt semblants a ella i, també, a la que va ser la seva primera parella.

A la família de la Cristina la sexualitat no existia, els seus pares la consideraven “una persona inferior” i l’accés a gaudir d’una sexualitat plena estava vetat per a ella. 

“Em va traumatitzar al llarg de la meva vida la forma en què es van desenvolupar els meus pits. Tenia asimetria mamària. Per a mi va ser complicat gestionar-ho i més, sent adolescent. Els meus pares aprofitaven per dir-me com que tenia els pits desiguals, era gorda i rara. L’única vegada que em van parlar de sexualitat va ser per dir-me ‘tu tens totes aquestes coses, ningú t’estimarà mai, et quedaràs sola, així que si alguna vegada tens ganes de fer-ho (tenir relacions sexuals) no ho facis'”. 

“Tot l’esforç que els meus pares havien empleat en què depengués d’ells tota la vida a través d’abús psicològic i físic no va poder amb mi i vaig començar amb el meu xicot”.

La Cristina va ser clara amb ells: “tinc parella i he tingut sexe amb la meva parella”. Pels seus pares no va ser una alegria ni molt menys. La van amenaçar de fer-la fora de casa si no tallava la relació. Ella no va cedir al xantatge, diu, “no volia renunciar a l’única cosa que havia estat bonica a la meva vida”.

“A simple vista van fer un pas enrere, però pocs dies després van dir-me que el que creien que era el millor per a mi era fer-me una lligadura de trompes”.

Els pares li van explicar l’esterilització des dels avantatges, les regles se li regularien, el dolor acabaria, els quists ovàrics no podrien aparèixer… Tot mentida, diu, la regla ara és més dolorosa i els problemes de dismenorrea han augmentat. Però la Cristina recorda una frase clarament: “Cristina, series una irresponsable si portessis fills biològics al món voluntàriament sabent tot el que has patit per ser així”. 

Ella va interioritzar la frase, tant, que quan li preguntaven sobre la lligadura de trompes ho repetia com si fos un robot.  

La Cristina va haver de donar el seu consentiment per la lligadura de trompes, però, explica, mai va ser ben informada, a la consulta del metge era invisible. 

“Els meus pares van portar-me al metge i van dir-me ‘no et preocupis, deixa que nosaltres parlem’ i parlaven ells per mi, els metges mai es referien a mi, parlaven amb els meus pares”.

No va saber mai el procediment de l’operació, diu, el metge i els seus pares només repetien “és molt bo per a tu”. 

El dia de l’operació el té nítid al seu cap, se sentia sola i tenia por, no sabia al que anava realment i recorda trobar-se al mig del passadís de la sala de quiròfan envoltada de persones que no li feien cas mentre ella preguntava com seria l’operació. 

La seva parella actual va ser la que va obrir-li els ulls: “I què n’hi ha de dolent en això?”, va dir-li referint-se a tenir fills biològics. 

En aquell moment va sentir vergonya, molta vergonya. Es defineix com una persona a qui no li agraden les injustícies i intel·ligent, per tant, adonar-se de fins a quin punt l’havien manipulat va fer-la sentir “la pitjor persona del món”. 

La Cristina se sentia reprimida i tot i que fa temps va aconseguir allunyar-se del que la cremava, els seus pares, les cendres encara l’acompanyen. Ara, ha aconseguit trencar amb aquell ambient de tabú sexual en què va créixer i és poliamorosa i polisexual.

Ser discapacitat ara per ara, per la Cristina, socialment es considera ser inferior i no vàlid, per això es qüestiona la capacitat d’aquestes persones per tenir fills. 

“La llei és un gran pas, sobretot per les persones que estan incapacitades, molts pares incapaciten a les seves filles perquè és l’única manera en què poden lligar les seves trompes”.

La incapacitació, diu la Cristina, “és un procés legal que et fa amo de la persona discapacitada”, amb la incapacitació no es necessita el consentiment, com en el seu cas que sí que va haver de donar-ho.

La frase ‘i què n’hi ha de dolent en això’ arriba a Espanya en 2020 

Des de 1995 a Espanya el Codi Penal contemplava que si una persona amb qualsevol mena de diversitat funcional podia autogovernar-se, un jutge tenia l’autoritat per decidir sobre l’esterilització de la persona sense el seu consentiment. 

L’any 2006 es va signar la “Convenció sobre els drets de les persones amb discapacitat“. A l’Article 13 d’aquesta, es reconeix el dret “de totes les persones amb discapacitat en edat de contreure matrimoni a casar-se i fundar una família amb el consentiment lliure i ple dels futurs cònjuges”. En Carles Campuzano, director del Dincat i exdiputat al Congrés, comenta que malgrat els esforços, Espanya no camina en aquesta línia tot i que ara la prohibició de l’esterilització forçada sense consentiment “representa un pas més”. 

El gener de 2020, Ciutadans presenta la llei per modificar el Codi Penal i il·legalitzar l’esterilització forçada de persones amb discapacitat incapacitades judicialment, a partir d’un text de la Fundació CERMI Mujeres. 

El 16 de desembre de 2020 es modifica el Codi Penal i queda prohibida l’esterilització forçada. 

Carles Campuzano, em parla de què l’any 2019 des de CERMI Mujeres es confirmava que a Espanya s’esterilitzava al voltant de 100 persones l’any. L’última dècada, més d’un miler.  Segons el director, “és una pràctica més estesa del que l’opinió pública considera” i afectava tant a homes com a dones, però les dones han estat majoria.

Ana Peláez, directora de Relacions Internacionals de l’ONCE, afirmava al Congrés dels Diputats el gener de 2020 que l’esterilització forçada obria les portes a nombrosos abusos i casos de violència sexuals, Campuzano afegeix: “la possibilitat d’esterilitzar una dona sense consentiment evitava embarassos, però no evitava abusos, al contrari, els amagava”. 

El Dincat ha lluitat de la mà de Plena Inclusión Espanya per aconseguir la prohibició durant 2 anys. Ara, per l’organització la llei ha suposat tot un avenç. “Les dones amb discapacitat tenen el mateix dret que una altra dona a decidir per elles mateixes si volen o no ser mares i aquesta nova llei és fonamental en aquest sentit; i ho és en un aspecte tan sensible i important com el fet de formar una família”. Reclamen a l’administració pública que la derogació s’acompanyi d’ajudes i recursos que permetin a les entitats donar millor suport a aquestes dones. Cap persona quedarà sola amb entitats com el Dincat, però “l’administració ha de garantir els recursos per poder unir esforços en la formació i capacitació de les persones amb discapacitat intel·lectual per poder exercir els seus drets sexuals amb totes les garanties”. 

“Les persones amb discapacitat intel·lectual poden arribar a ser manipulades, com tota persona, però amb l’afegit que en molts casos es troben en una situació més vulnerable d’indefensió, moltes vegades per manca d’estratègies per fer front a determinades situacions” explica el director, i amb ell, coincideix la Cristina, que creu que és vital instruir en matèria de sexualitat a les persones amb discapacitat: “L’educació és poder, és autonomia i és capacitat de decisió. Si tu no tens accés a aquesta informació, estan vulnerant  els teus drets, però no es culpa teva, és culpa dels altres que t’estan posant una barrera”. 

Concloíem l’entrevista amb la Cristina amb una reflexió que em sembla tant obvia com necessària i oblidada, i és que les persones amb discapacitat són tan vàlides com qualsevol altra persona i qüestionar la seva capacitat per ser mares o pares és violència, simplement perquè la de les persones sense diversitat funcional mai no es qüestiona.