Llenguatge no sexista i inclusiu: reptes i problemàtiques

L’Helena Alemany és una estudiant de Lingüística. La vaig descobrir fa un temps gràcies al seu compte d’Instagram on publica reflexions feministes en català posant el focus en el llenguatge i el feminisme. Es defineix com una persona curiosa i autodidacta amb ganes de coneixement, en qualsevol àmbit. I afegeix: “En segon lloc apostaria per la paraula “artista”; tot i que em sembla massa gran com per a jo ser-ne digna. Finalment, sóc una simple estudiant de Lingüística amb molt d’amor per les llengües”. Li dieu vosaltres? O li dic jo? Helena, ets una artista.

Diries que existeix un desconeixement general sobre què és el llenguatge no sexista i com s’aplica? Per quines raons?

Crec que el llenguatge no sexista (si ens referim a creure que s’ha de canviar l’estructura de la llengua perquè és masclista) ja és una cosa fonamentada que gairebé tothom coneix, hi estiguin d’acord o no. Més que desconeixement sobre el llenguatge no sexista, el que trobo que existeix és el desconeixement sobre les llengües que ha portat a la creació d’un llenguatge no sexista. Si en canvi entenem el llenguatge no sexista com a intentar no fer servir paraules que específicament es refereixen pejorativament a dones (“zorra”, “puta”, etc.), llavors sí que diria que la gent desconeix que ho pot aplicar, com si no hi caiguessin. Si les persones a qui no importa el feminisme no es molesten en intentar cap dels dos llenguatges inclusius és perquè l’status quo ja els va bé i no es molesten en fer l’esforç ni de qüestionar-se-ho. En canvi, les raons per les quals les feministes intenten utilitzar “tots dos llenguatges inclusius” (quan el primer ni és necessari ni ajuda en res) és per pura ignorància sobre el funcionament de les llengües. 

“Més que desconeixement sobre el llenguatge no sexista, el que trobo que existeix és el desconeixement sobre les llengües que ha portat a la creació d’un llenguatge no sexista”.

Hi ha cap diferència entre el llenguatge no sexista i el llenguatge inclusiu? El llenguatge no sexista visibilitza o estigmatitza?

Hi ha diverses definicions d’aquests termes. Una cerca ràpida a Google ja ens mostra aquesta diversitat: segons la Viquipèdia són el mateix, però la segona pàgina que apareix distingeix entre el llenguatge inclusiu i el llenguatge inclusiu no sexista. La diferència seria que el llenguatge inclusiu semànticament és més gran per tal de poder descriure les realitats de tota la gent que no s’ajusta a la norma, mentre que el llenguatge inclusiu no sexista es basaria a intentar erradicar el masclisme de la llengua. Personalment, trobo que les millors definicions serien “llenguatge inclusiu” per a aquells corrents que creuen que el masculí genèric invisibilitza i no inclou a les dones (la part estructural de la llengua) i “llenguatge no sexista” per al que tracta la part convencional de la llengua, és a dir, l’ús de paraules negatives destinades a les dones.

“Entendre el llenguatge no sexista com aquell que vol canviar la part estructural és un tret per la culata. Sembla que visibilitza, quan en realitat estigmatitza i rebaixa a les dones”.

Entendre el llenguatge no sexista com aquell que vol canviar la part estructural (ja sigui tant voler parlar en femení, com voler parlar en un suposat “neutre”, com voler desdoblar, com voler utilitzar paraules “genèriques”), és un tret per la culata. Sembla que visibilitza, quan en realitat estigmatitza i rebaixa a les dones. El català té com a gènere no marcat (el genèric) el masculí, i intentar canviar això provoca un cacau mental important a la ment dels parlants. Per una part, és impossible de mantenir a la perfecció cap llenguatge inclusiu, i a la que no es pot mantenir, què hem de pensar? Que abans parlàvem d’homes i dones però ara només d’homes? Desdoblar i parlar en femení atempta contra el principi de l’economia del llenguatge, mentre que inventar un neutre simplement és voler manipular artificialment un fet inmanipulable com és la llengua. Per una altra part, quan es parla en femení estàs parlant específicament de dones, mentre que quan parles en masculí no entres a jutjar el sexe de ningú. En femení estàs implicant que les dones d’una professió són diferents dels homes d’una professió, quan tots dos són capaços de fer exactament la mateixa feina. Per últim, parlar amb termes com per exemple “alumnat”, “professorat” o fins i tot “persona” si s’empren malament poden tenir conseqüències, algunes nefastes.

“Inventar un neutre simplement és voler manipular artificialment un fet inmanipulable com és la llengua”.

Un parell d’exemples reals: si en una assignatura poses que els exàmens es poden realitzar en les llengües que entengui el professorat (en comptes de dir el professor que imparteix l’assignatura), estàs dient que pots fer l’examen en les llengües que entengui tot el professorat de tota una institució. Per tant, pots realitzar l’examen en Swahili encara que el professor en qüestió no l’entengui, ja que algú del professorat l’entén. L’altre exemple és quan es volen canviar termes com “fetus” o “embrió” en una llei per “persona nonata”: es podria fer servir això com a argument en contra de l’avortament, ja que la llei parlaria de “persones”.

Què és el gènere lingüístic?

És un sistema que utilitzen menys de la meitat de llengües del món per a classificar noms. Simplement ajuda a la concordança, i les classificacions i els noms d’aquestes poden variar moltíssim, ja que depenen de la cultura. En català, els gèneres són el masculí i femení simplement perquè la llengua classifica els dos sexes diferentment, però això no vol dir que el sexe sigui el que marca que un mot sigui masculí o femení: “la llum” significa les ones, mentre que “el llum” és l’aparell. En altres llengües, però, poden classificar tots els humans en un sol gènere i en canvi diferenciar-los del gènere de les plantes.

“Això no vol dir que el sexe sigui el que marca que un mot sigui masculí o femení”.

Consideres útil per a la visibilització de les dones l’ús de la “e” i la “x” a l’hora de dirigir-se a la població? Per exemple, hi ha qui parla de “tots, totes i totis”. Però qui són “totis”?

Personalment trobo que aquí entren les diferents teories i ideologies. Suposo que “totis” té sentit per a la gent que cregui que les persones no binàries existeixen (ja que en català no es pot usar la “e” com a neutre i la “x” diuen que és capacitista). Puc entendre a les feministes quan diuen que ni la “e” ni la “x” visibilitzen les dones. Però, des del meu punt de vista, feminista i lingüístic, considero tota mena de llenguatges inclusius un obstacle innecessari que impedeix que la gent ens centrem en els problemes reals.

“Entenc a les feministes quan diuen que ni la “e” ni la “x” visibilitzen les dones”.

Pot la llengua ser masclista? En quin sentit?

Es pot dir que ho és si només contemples la part convencional (semàntica), però és que llavors no estàs parlant de les llengües, sinó d’una sola part d’aquestes. Aquesta part, però, no és masclista perquè les llengües intrínsecament siguin masclistes, sinó perquè vivim en un patriarcat i la llengua s’ha adaptat perquè necessita i serveix per a descriure la realitat. Quan la realitat deixi de ser masclista, la llengua ja canviarà al seu torn: mentre la realitat sigui masclista, la llengua només la descriurà.

“Considero tota mena de llenguatges inclusius un obstacle innecessari que impedeix que la gent ens centrem en els problemes reals”.

Al teu compte d’Instagram parles de l’ús de la classe nominal com a solució al llenguatge inclusiu. Pots explicar aquesta idea?

El desconeixement que tenen la majoria de persones, i que va portar a la creació d’un llenguatge inclusiu, es deu a la confusió entre el gènere lingüístic i el gènere “humà”, creient que estan relacionats i creient que els humans podem manipular la llengua a voluntat. Aquesta relació entre tots dos gèneres no hauria passat mai si Protàgores no hagués començat a dir que el gènere A era el masculí, el B era el femení i el C era el neutre, i tampoc hauria succeït si no s’hagués emprat la paraula gènere (que al cap i a la fi vol dir “classe” o “tipus”) per a descriure res més que el gènere lingüístic. Per tant, crec que la solució seria deixar d’anomenar ‘gènere’ al gènere lingüístic, i passar a utilitzar la terminologia de ‘classe nominal’ que podem trobar en altres tradicions lingüístiques no eurocèntriques.

A poc a poc, la gent deixaria de relacionar els conceptes i així s’entendria per fi que no tenen res a veure, ja que tot és qüestió de com anomenem les coses. Si a les conjugacions verbals les anomenéssim ‘races’ i tinguéssim la ‘raça blanca’ per a la primera conjugació (gran majoria de verbs), la ‘raça negra’ per a la segona conjugació (minoria de verbs) i la ‘raça groga’ per a la tercera (encara més minoria de verbs), ja faltaria gent demanant que ens inventéssim una raça/conjugació neutra per tal de no ser racistes.