La terra de la prostitució: els problemes del país de les bandes

Des de l’arribada al poder del Govern del Botànic els missatges institucionals i les iniciatives respecte a les bandes de música son més comuns. Al País Valencià existeixen 557 societats musicals amb 40.000 músics, 60.000 alumnes i 200.000 socis. Son més de la meitat de les societats musicals de tota Espanya i és el territori amb més músics per habitants de tot el món. Malgrat això el món de la banda de música continua estant entès únicament a través de tòpics que causen discriminacions i marginacions a nivell popular, a nivell administratiu i, el que és més greu, des de la resta d’institucions culturals del país. Dos músics valencians de perfil internacional, Ramon Garcia i Soler i José Rafael Pascual Vilaplana hi parlen amb Revista Mirall per videotrucada, com mana la pandèmia, en aquest mes de març sense música al carrer.

Els mestres Pascual Vilaplana (Muro, 1971) i Garcia i Soler (Atzeneta d’Albaida, 1971) són dos dels músics valencians actuals més reconeguts dins i fora del territori valencià. Citar els seus currículums complets faria aquest text inassolible, però sàpiga el lector que ambdós han composat desenes d’obres per a tota mena de formacions i de tota classe de gèneres. Des de la música de cambra i d’orquestra simfònica fins a la música festera. Al camp de la direcció han estat reconeguts sent directors residents i convidats a formacions musicals de tot el món. Ambdós son companys al camp professional i bons amics al camp personal, que comparteixen constantment impressions i opinions sobre l’actualitat d’allò que més els agrada: la música. Els dos mestres parlen amb Revista Mirall per compartir els seus anàlisis i les seues impresions sobre una realitat, la de les bandes, de la que no es parla gaire.

Les bandes com a vertebradores de la cultura del País

Ja s’han publicat a aquesta revista articles sobre la importància de les bandes com a vehicles de cultura. Des que les primeres d’aquestes formacions foren creades a finals del segle XVIII el seu paper com a enllaç entre la cultura de les elits i el poble va ser constant. Cal tindre en compte que en l’Europa anterior a l’equador del segle XX la majoria de la població habitava petits nuclis rurals, allunyats dels principals focus de cultura “culta”. Com podria, doncs, qualsevol persona d’algun d’aquests nuclis rurals tindre accés a la música de Beethoven o Rossini si no era a través de la banda del poble i les seues transcripcions? I no sols les transcripcions. Grans mestres del segle XIX van escriure peces originals per a banda: Berlioz, Saint-Saëns, Wagner, Holst, Chapí i un llarg etcètera.

Poc a poc, la creixent presència de persones de classes baixes a les bandes van causar els recels dels més acèrrims defensors de la cultura d’elits. Més tard, aquestos recels van esdevenir una reacció  bel·ligerant quan el flux de la cultura deixà de ser purament vertical i descendent —de les elits cap al poble— per a fer-se horitzontal o, fins i tot, ascendent. Aquest fenomen va ocórrer de manera paralel·la a altres evolucions socials democratitzadores des de finals del segle XIX i la primera meitat del XX. Va ser llavors quan aparegueren les bandes amateur tal com ara es coneixen.

- Publicitat -

Portada de la “Grande Symphonie Funèbre et Triomphale”. Obra original per a banda escrita el 1840 per Hector Berlioz / Font: IMSLP.

Estereotips, marginació i discriminació

Aquesta reacció s’ha traduït en els estereotips i els tòpics absurds que existeixen cap a les bandes de música. Són considerades formacions sense preparació, amb un repertori reduït i amb un nivell interpretatiu baix. “Això és dur i poc a poc cal lluitar per canviar-ho” ens diu sense amagar una certa amargur Pascual Vilaplana. Aquestos estereotips s’apliquen igual a les bandes amateur i a les professionals, els membres de les quals son músics amb la mateixa formació que els músics d’orquestra. És per aquest “mur d’ignorància” —així descriu Pascual Vilaplana— que les bandes professionals, malgrat ser en molts casos institucions públiques, no són tingudes en compte a l’hora de confeccionar els programes culturals. D’aquesta manera, les bandes han de llogar els espais per dur a terme els seus recitals i molt rarament apareixen en les cròniques culturals.

Dels estereotips que parlàvem no sols naix aquesta marginació a l’hora de confeccionar els circuits culturals. No son pocs els exemples de grans músics que han estat menyspreats per tenir alguna mena de relació amb la música bandística. Les obres per a banda de Joaquín Turina no apareixen a alguns catàlegs i la Fantasía Morisca de Ruperto Chapí, escrita originalment per a banda de música, no va ser considerada “completa” fins ser arreglada per a orquestra pel propi autor. Amando Blanquer (Alcoi, 1935), un dels més importants compositors de la segona meitat del segle XX a nivell mundial, va patir situacions semblants. Els seus companys el titllaren de “regionalista” per no deixar mai d’escriure música de Moros i Cristians. Molts crítics menysteniren eixa arrel popular del mestre alcoià, però després anaven a les estrenes de Blanquer quasi amagant-se per no ser vistos.

Ramon Garcia reconeix que en diverses ocasions alguns companys de feina es refereixen a ell com “el de las bandas”. José Rafael Pascual ha tingut majors disgustos: orquestres que el conviden a dirigir, però li exigeixen demostrar que és capaç de dirigir una formació d’aquesta tipologia —tot i haver sigut director titular de l’Orquestra Simfònica d’Albacete durant més de 10 anys— agents que li exigeixen abandonar la direcció de bandes per a representar-lo. I tot per dirigir bandes de música.

Banda de música al Partidor, arrancant l’Entrada a Alcoi

L’autoodi: senyal d’identitat del poble valencià

Garcia i Soler parla de l’autoodi com a problema clau en aquesta situació, com en tantes altres qüestions que identifiquen els valencians. Com amb el cas de la llengua, el poble valencià ha assolit que la seua producció musical és d’una qualitat inferior, és per a nosaltres i no pot interessar ningú més. Aquesta premissa no és de creació pròpia, ni és una problemàtica exclusiva, però ha sigut perfectament digerida per una societat, la valenciana, que no ha tingut les eines necessàries per entendre’s ni per fer-se entendre.

Quan les bandes valencianes toquen música festera ho fan en concerts exclusius. Per als concerts de Santa Cecília o semblants el programa es compon de peces simfòniques, mai –o quasi mai– de música festera. “Els concerts de música festera són necessaris” diu Ramon Garcia, “però no és bo crear eixos guetos. Per què no es pot tocar una marxa mora i després una simfonia?”. Davant aquells que al·leguen un suposat principi de qualitat, tant Garcia com Pascual sentencien una frase idèntica: “El gènere no té res a veure amb la qualitat”.

El gènere com a definidor de la qualitat

“Està clar que una marxa mora no és una simfonia, però és que una sonata tampoc ho és. Ni tan se vol moltes obres que els autors titulen com a simfonies ho són realment. El gènere no és definidor de qualitat, és simplement el gènere”. D’aquesta manera s’expressa el mestre murer. Més clar encara va ser Amando Blanquer quan a una entrevista a Ràdio Clàssica, després de glossar el presentador la llarga llista d’obres simfòniques escrites pel mestre alcoià, va dir que Blanquer també havia escrit “música de consum regional”. Es referia, clar, a la música festera. Blanquer no va poder amagar el seu disgust davant aquestes paraules i el presentador s’excusà amb que “la música de Moros i Cristians és un gènere localista”. La resposta de l’autor de Tarde de Abril va ser senzilla: “No, perdone. Jo he escrit música de Moros i Cristians, però la música és música i es pot tocar a qualsevol lloc”.

La música de Blanquer era qualitativament perfecta, tant la seua òpera El Triomf de Tirant com la seua Marxa del Centenari. La qualitat de la música ve determinada per diversos criteris, per la mestria de l’autor, però mai pel seu gènere. Un bon autor —quasi— sempre farà una bona peça i de bons autors el País Valencià n’ha parit molts, però sembla que no hi és conscient.

Assumim la veu del poble

Els estereotips que tants problemes causen a aquesta gran comunitat que formen les bandes de música, al voltant de les quals es vertebra gran part de la vida pública dels valencians, podrien ser almenys reduïts amb un compromís educatiu. L’educació musical a l’ensenyament obligatori no pot ignorar aquesta important realitat dels valencians. Com explica Ramon Garcia, “a l’educació es va de la proximitat cap a allò que ens és més llunyà. Coneixent el nostre entorn és com podem conèixer més enllà”. Aquest principi no s’aplica a l’educació musical als nostres col·legis i instituts. És important per a la cultura general de l’alumnat saber què feren Haydn, Chopin o Turina, però també és important per al País conèixer els seus més notables fills.

Acaba la videotrucada i els dos mestres s’afanyen a sintetitzar les seues idees. Assumeixen que les bandes de música, sobretot al País Valencià, son part fonamental de la veu del poble. Pascual Vilaplana ja hi va publicar un manifest al respecte i ho torna a dir. Si el poble valencià vol realment que la seua veu siga escoltada no pot permetre’s el luxe de no escoltar-se a sí mateixa. “Assumiràs la veu d’un poble” deia Estellés. La veu del poble valencià és Estellés, és Raimon, és Pep Botifarra, és Obrint Pas i és ZOO… Però també son Pérez Monllor, Paco Esteve, Amando Blanquer, Pérez Vilaplana, Rafael Talens, Amparo Edo, Pascual Vilaplana o Garcia i Soler. Si poc escoltada és ja la veu del poble valencià, no pot permetre’s autosilenciar-ne una part tan important. Garcia i Soler i Pascual Vilaplana tenen clar que cal comprendre i estimar les bandes de música. Que cal assumir quina és la veu del poble.

- Publicitat -

Mecenes de la Nova Cultura

Si creus en un periodisme que analitza l'actualitat sense pressa, nosaltres som la teva revista. Fes-te mecenes de la nova cultura des de només 2€ al mes.

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca