Una dada objectiva: els coneguts com “aldarulls”, en realitat un cicle de protestes, han estat els més continuats i articulats a tot Europa en el que portem de pandèmia. Certament, des de març de 2020 s’havien registrat alguns incidents, amb grups, sobretot de negacionistes i sectors afectats per les restriccions, a Alemanya, Holanda, Bèlgica, Itàlia o França. Fora de grupuscles emparentats amb els feixismes locals (també a Espanya) i protestes puntuals, enlloc s’havia vist tanta persistència i articulació d’un malestar com els que s’han viscut a Catalunya. I han estat unes mobilitzacions de clara matriu antifeixista, que, per fer una comparació adient, ens remet a Hong Kong, el Black Lives Matter, els armilles grogues francesos, i per descomptat, la insurrecció cívica de la Catalunya d’octubre del 2019. 

Segurament, la capacitat llegendària de la ciutat de Barcelona de respondre agressivament contra la injustícia no cau massa bé entre determinades consciències i grups de poder. El tennista madrileny Feliciano López es queixava que aquesta no és la Barcelona que li agrada. El problema és quan la gent es creu la propaganda governamental i el relat de La Vanguardia al voltant d’un seny que no ha existit mai. Barcelona no s’ha degradat, com molts opinadors xisclen entre escarafalls i postureig. Fent un recompte simple, la ciutat realment existent, i no la imaginada a Sarrià-Sant Gervasi ha esclatat periòdicament contra el poder, la monarquia, el franquisme, el feixisme, el capitalisme o el neoliberalisme. Si fem un recompte poc exhaustiu des d’inicis del segle XX, podríem enumerar un bon grapat d’episodis de revolta:

• 1902: primera vaga general a l’estat.
• 1909: setmana Tràgica. 
• 1917: vaga general, revolta política. 
• 1917-1923: pistolerisme, més de 500 morts.
• 1919: la Canadenca.
• 1923: la Diada violenta.
• 1931: la proclamació de la República. 
• 1933: insurrecció anarquista.
• 1934: fets d’octubre. 
• 1936: revolució llibertària. 
• 1937: ets de maig. 
• 1939-1963: guerrilla urbana i maquis anarquista.
• 1951: primera vaga dels tramvies. 
• 1957: segona vaga dels tramvies. 
• 1968-1975: vagues i mobilitzacions obreres i d’estudiants.
• 1976: multitudinàries i violentes manifestacions antifranquistes. 
• 1976-1981: moviments vaguístics de gran intensitat.
• 1977: diada del milió de manifestants, jornades llibertàries internacionals.  
• 1986-1987: multitudinàries vagues d’estudiants i mobilitzacions contra l’OTAN. 
• 1991: mobilitzacions contra la primera guerra del Golf.
• 1992: mobilitzacions contra la repressió a l’independentisme.
• 1996: batalles campals contra el desallotjament del cinema princesa. 
• 2001: imponents manifestacions contra la globalització. 
• 2003: manifestacions contra la guerra de l’Iraq. 
• 2004: manifestacions contra Aznar arran de les mentides de l’11-M. 
• 2010: manifestació contra la sentència de l’Estatut. 
• 2011: moviment de l’11-M, i aparició del Procés Constituent.
• 2015: referèndum del 9 de novembre.
• 2017: Primer d’Octubre i la vaga general més multitudinària de la història.
• 2019: mobilitzacions massives contra la sentència. Batalla d’Urquinaona.
• 2021: mobilitzacions de febrer.

No és exhaustiu. Ben segur em deixo coses, i probablement alguns lectors me les recordaran. Amb tot això tracto d’explicar allò que ja va comprendre Engels a finals del segle XIX: que Barcelona era la ciutat europea que més barricades havia aixecat. Així és aquest esperit de la ciutat que tant horroritza Feliciano López i la Vanguardia. Es tracta, ras i curt, d’una tradició de la Barcelona Rebel, títol d’un interessant guia alternativa de la ciutat publicat per Guillem Martínez el 2009.

Efectivament, Barcelona és un malson per a una monarquia autoritària, els seus submisos cortesans, la seva clientela política i social inclosa la dels esportistes mimats i periodistes domesticats. Barcelona es revolta contra les injustícies fins al punt que es converteix, com ja va proposar el 1909 el periodista uruguaià Antonio Laredo, en la “Rosa de foc”, capital de la “Divina Acràcia” en termes del poeta Joan Salvat Papasseit.

Certament, mentre que els informatius protectors de la monarquia continuen parlant de contenidors (i de la nova variant, la furgoneta ignífuga socarrimada) i ressuscitant els vells animals mitològics (els anarquistes italians) eviten parlar del que en realitat està passant: el descrèdit de l’estat, l’enfonsament del prestigi de la policia, la contestació social i política contra la involució antidemocràtica, la lluita per la llibertat d’expressió, l’afartament del maltracte sistemàtic i sistèmic a la gent jove, l’incompliment de les expectatives d’un govern “progressista” que actua a la manera de guardaespatlles de l’emèrit i camarilla: en resum, de la lluita oberta i constant contra la dictadura espanyola.

Espanya és en fallida moral, i diríem que també fallada multiorgànica. Les males puces que desprenen les togues i les porres no deixen de resultar el termòmetre repressor que veníem intuint des que va desactivar la democràcia per tractar de mantenir la unitat de l’estat. Tenim diversos problemes, aquí: estem parlant de dos subjectes polítics, Catalunya i Espanya, el primer dels quals és addicte a l’autocrítica mentre que el segon l’ha esborrat del seu diccionari. Catalunya encara no s’acaba de creure la seva desconnexió amb Espanya, i Espanya no és conscient de les ferides que s’ha autoinfringit, dels rastres de sang, pròpia i aliena, que va deixant al seu pas. 

Cal fer una mirada en perspectiva. Allò que ha passat aquestes darreres setmanes és difícil saber com es pot administrar quan es recuperi la normalitat i l’estat continuï temptat a fer servir la repressió, únic instrument de què disposa, per practicar aquell tipus de polítiques que faran mal els més febles. A tot això, la perspectiva d’una Catalunya independent, la continua aterrint, perquè bona part dels espanyols han arribat a la conclusió, assenyalada per Vicent Partal, que sense Catalunya, Espanya s’ensorra: s’ensorra com a estat (cos administratiu depenent de l’extorsió colonial), i com a nació (perquè evidencia la falsedat del seu relat nacional). Això explicaria la repressió enrabiada d’aquests dies i l’ús desacomplexat del seu odi. Si la lògica d’Espanya és així, perquè forma part de la seva naturalesa, la de Catalunya és insurrecta i rebel, com assenyalava Guillem Martínez i com detesten els columnistes de La Vanguardia.