Malgrat els tres aspirants estiguin exhaustes després d’un recorregut Guinness en durada de campanya, entrem a l’última setmana amb l’esperada celebració dels debats electorals. Recta final amb el primer ritual d’encreuament de retrets i promeses de sopars de duro, organitzat per la Confederació de Penyes. Primera conclusió: No hi ha pitjor feina de risc que moderar entre gent disposada a llençar-se elegantment els plats pel cap. No li desitjaríem tan feixuga tasca ni al pitjor enemic. Segona conclusió: Ja pot espavilar el soci i aprendre del gran error comès en les últimes eleccions, quan es va deixar entabanar pel llampant triplet en lloc d’analitzar la capacitat i vàlua dels gestors als quals donava suport. El primer round d’aquests tres assalts en set dies va insistir en la petjada de percepcions ja coneguda. Laporta continua adoptant el paper de president experimentat, Font parla més del segle XXI que les novel·les de Jules Verne i Freixa és el rei de l’escapisme, el millor successor que Houdini mai no hagués imaginat. Pel que l’interessa, té l’experiència d’haver estat en junta directiva i quan li convé, està completament net -i s’ho arriba a creure- de responsabilitats anteriors. 

En un format silvestre, també convé que els encarregats dels dos debats següents prenguin nota i ajustin la maquinària, amb rellotge mesurant intervencions o unes quantes fuetades de càstig per evitar que li prenguin la paraula al veí quan no toqui. Als dos minuts, Freixa ja deixava caure que podia marxar per no intervenir i Laporta el convidava a fer-ho amb un lapidari «tu mateix». I als tres comptats, Font recorria al talismà Xavi sense entomar que aquest as a la màniga li ha desaparegut del mapa, amagat ben lluny, per simple interès propi. Entre els apunts presos, Laporta es presenta com aquell metge de confiança que et comunica la greu malaltia per dir-te, pràcticament en la mateixa línia, que no et preocupis, que té cura mentre a tu encara et tremolen les cames de l’ensurt. L’expresident, molt en paper institucional sense confirmació de vots, branda l’experiència com a principal valor i s’apunta a la moda del ‘ho tornarem a fer’. Font tampoc s’ha mogut gaire del camí mil cops expressat fugint de presidencialismes per potenciar l’equip de treball, no sense insistir en aquesta mania de recordar-nos en quin any vivim perquè tot queda ja obsolet si no recordes que ets al 2021.  

I Freixa, aferrat a la seva particular ‘tercera via‘, consistent en dir que fuig de catastrofismes i lectures apocalíptiques per, al cap d’un sospir, apel·lar a tota mena d’espantalls dedicats a ingerències de no sé quantes poderoses amenaces. La seva especialitat del moment consisteix a posar-te l’ai al cor amb l’amenaça d’un munt de voltors, foscos i a la foscor, que viuen a l’espera de prendre’ns el Barça de les mans. Almenys, una mica d’aigua clara, tots tres es van comprometre a no deixar que el FC Barcelona es converteixi en societat anònima. Esperem que en un futur no s’hagi de traure l’enregistrament de passeig per recordar promeses oblidades. La responsabilitat del soci a l’hora de triar nou inquilí de la llotja és immensa. Té l’obligació de no equivocar-se, exigència sense precedents a la llarga història blaugrana. No creiem que els debats acabin convencent gaire gent, però haurien de contribuir a una pensada profunda, molt més enllà de les fílies i fòbies, primàries i superficials, de cadascun dels votants. I els propers moderadors, segur, que es preparin a guanyar-se el cel. Si permeten spoiler de la sèrie, cadascú del trio representa el seu paper i d’aquí, dubtem que els treguin.