La pandèmia ens ha deixat sense bars ni discoteques. Fer amistats és el triple de difícil i ja hem des après com estimar-nos sense una cervesa davant. Fa un any, començar les classes volia dir la primera sortida a Razzmatazz, el primer dia de fer campana a l’hora del vermut, els comentaris avorrits enmig de classe… ara resulta que ens ho han pres, tot això, i que ja no xerrem amb desconeguts als lavabos de cap local ni compartim mirades de desesperació dins l’aula.

No tenim bars però tenim zoom. No tenim Razzmatazz, però tenim google meet, i les cerveses en tassa i pijama al sofà substitueixen les infusions de la cafeteria de la facultat. Però, qui ha dit que sigui impossible fer amigues igualment?

Un dijous que feia fred, a mitja classe per Zoom, l’Aina va escriure’m pel xat: sortim abans de la sessió i ens trobem al carrer? Tinc ganes que ens coneguem. L’Aina i jo vivíem a prop, i estàvem igual de motivades per les nocions d’artivisme que acabàvem d’aprendre. Coincidíem en el fet que no era el mateix l’emoció que se sent en descobrir un món nou en una aula i poder discutir-lo amb les companyes, que l’excitació de sentir-nos fascinades en soledat davant una pantalla a la nostra habitació. Així que necessitàvem posar idees en comú, saltar, fer algun crit, expressar tota aquella vida que ens havia anat recorrent les venes mentre escoltàvem la classe.

No tenim bars però tenim Zoom

Només quedava mitja hora pel toc de queda. Jo camino per la vorera de la meva dreta i tu la de la teva esquerra i ens trobem a mig camí. I així ho vam fer, sense haver-nos vist mai cara a cara i amb els dubtes de si arribaríem a conèixer-nos sense el filtre de la webcam, vam caminar pel mateix carrer fins a coincidir. Ens vam reconèixer a l’instant, de lluny. Les dues vam saltar i vam aixecar els braços. Vam avançar de pressa fins a estar a prop i, ho sento, ens vam saltar les normes per abraçar-nos. No podíem contenir l’emoció.

Des d’aquell dia hem descobert que ser amigues i fer classe a través de Zoom és perfectament compatible. Compartim idees sobre les sessions a través del grup de whatsapp, ens enviem articles i material que ens sembla interessant i útil, ens fem àudios en sortir de la feina, les pràctiques o el metro per explicar-nos com ens va el dia. Ens veiem poc, però som amigues. Bé, ens veiem cada tarda a la pantalla del nostre ordinador, i ens agrada.

Som una generació maltractada, però sabem fer màgia. De les situacions més decadents traiem energia i idees per crear vincles i projectes. Ho portem a l’ADN, estem fetes d’internet. Hi ha dies en què és una merda. Vivim de forma més precària. Seguim tenint ganes d’anar als bars i al teatre de forma habitual. Internet destaca les desigualtats i també ens fa patir. Però trobem la llum al final del túnel, ens reinventem, aprenem a donar-nos suport i crear xarxa sense necessitat de veure’ns físicament a classe, ens organitzem per exigir els nostres drets estudiantils encara que sigui a través del mail, fem cerveses en tassa i pijama durant els últims deu minuts de Zoom. I ens acompanyem.

He de confessar que molts dies aprenc més de les meves companyes que del professorat: hem teixit relacions sanes que ens deixen compartir interessos i coneixements paral·lelament a les classes. Quan tenim mal de cap de tanta pantalla, ens cobrim. Deixem que la companya descansi mentre la resta atenem la sessió. Quan no entenem de què va la classe, demanem explicacions pel xat que compartim entre nosaltres. Són coses que no podríem fer si fóssim a l’aula de manera presencial.

Estem fetes d’internet

I sí, també ens distraiem molt més, perquè darrere cada micro apagat hi ha un vídeo d’Instagram, el so de la televisió de fons, les aquarel·les i llibretes que ens ocupen els pensaments… i això també fa que visquem sobresaturades d’estímuls. Però ens tenim les unes a les altres i ens hem trobat a través de la pantalla, però ens hem trobat. I seguim criticant la vida virtual i preferint la presencialitat, però agraïm haver coincidit i agraïm ser joves i capaces d’estimar-nos a través d’internet.

Algun dia (espero) ja no ens caldrà buscar escletxes entre tocs de queda, classes online i campus virtual per acostar-nos, però sempre podrem recordar com va ser conèixer les persones amb qui compartíem classe, o retrobar-les. És com veure, per fi, gent famosa que has estat mirant cada dia a través de la pantalla. L’Aina tenia uns ulls blau profund. I ho vaig descobrir aquell vespre. Ara, cada vegada que la veig al meu ordinador, reconec els seus ulls clars i sé quina olor fa.