Des de ben petites, som introduïdes dins el món de l’esport. Bàsquet, futbol, natació, dansa, gimnàstica rítmica… i una llarga llista que em deixo. Segurament, moltes de nosaltres n’hem provat diversos fins a trobar el que realment ens omple i ens fa desconnectar de l’elevat ritme de vida que portem, durant el temps que som a la pista, a l’escenari o a la piscina.
Paral·lelament, els nostres cossos també s’han posat a prova duent a terme diferents exercicis físics. I paral·lelament, han arribat a la conclusió, que no són aptes per fer-ho tot. Ens hem plantejat mai, per què practiquem l’esport que practiquem? Podria ser que les nostres característiques físiques, el determinessin? Podria ser.
En el meu cas, sóc una noia de metre setanta-sis, amb corpulència i forts músculs. La meva constitució és apta per dur a terme exercicis amb molta força i càrrega física. Vaig començar en el món de la natació, passant per les arts marcials i arribant, finalment, al bàsquet. A l’escola, quan ens tocava fer Educació Física, practicàvem múltiples disciplines esportives. Quan em tocava fer algun exercici de flexibilitat, sempre suspenia, no hi havia manera d’arribar a la ratlla que la professora marcava a terra. I quan s’havia de preparar algun ball, la meva mala coordinació m’obligava a estar a les files del darrere. A la contra, aprovava amb bona nota quan ens feien fer les odioses course navette, o partits de futbol i bàsquet.
Amb això, no vull dir que la dansa no estigui feta per mi o que fer exercicis que requereixin flexibilitat, tampoc els pugui fer. Aquí entra el factor treball i la disciplina. Segurament, amb molt d’esforç i constància, hauria arribat a la línia que la professora d’Educació Física marcava i tanmateix, hagués estat a les files del davant quan presentàvem alguna coreografia. És aquí, on entren els estereotips corporals i les pressions socials.
A l’escola no hi ha temps per profunditzar en cada disciplina esportiva i treballar tots els músculs i requisits físics, per arribar desenvolupar una bona pràctica. I fora de l’escola, tot és competició, gairebé en cada esport o disciplina física n’hi ha. A més, a mesura que ens fem grans, els estudis ocupen gran part del nostre temps, i és un altre factor a tenir en compte. Tot plegat, equival a què si no ets bona per guanyar la medalla d’or a la primera o a la segona, difícilment, ho seràs a la tercera. Per tant, fora, busca’t un altre esport.
I així és com anem rodant i provant, fins que trobem el que realment ens fa ser “bones” a la primera i sense gaires esforços. Fins que trobem el que ens fa sentir bé a la primera i ens genera un reforç positiu. Que és, al final, el que els nostres cossos ens permeten fer sense una gran càrrega de treball físic i disciplina al darrere.
Tot i això, dins d’aquesta “comoditat” per realitzar algun esport, tornen a aparèixer la competició, les pressions socials o el fet d’estar a l’altura del que se’t demana. Uns factors que no haurien d’influenciar-nos a l’hora de practicar el que ens ajuda a desconnectar de la rutina i evadir el nostre cap. Però, és clar, el patriarcat i el sistema elitista, tornen a guanyar de nou.
O si no, per què una noia de metre setanta-sis pot, actualment, seguir practicant el bàsquet en una categoria alta?