Vicent Magraner Ripoll (Simat de la Valldigna, 1993) és conegut en les xarxes socials (i en alguns llibres, murs i samarretes) com Lameuapau (o La meua pau?). Vicent té una senya d’identitat molt clara: escriure i defendre la seua llengua, el valencià. Conversem amb ell sobre els projectes que porta entre mans. Són tres llibres els que Lameuapau ha publicat, encara que com ens conta a l’entrevista, Trenquesa és el que més li agrada.
Per començar aquesta entrevista hem de conéixer el perquè del nom ‘La meua pau’.
Tothom em pregunta sempre pel nom de Lameuapau, i és important explicar que hi
ha tres projectes amb els mateixos caràcters, però no significats. Està Lameuapau, que és elmeu xicotet projecte en valencià on em parle, m’escolte, m’alce, em plore o em dic que
cal anar endavant. A hores d’ara és la meua professió, que em permet estudiar i viure.
Tot seguit està la meua pau, que ve sent, crec, tot això que em passa en aquesta aventura
que està sent escriure en valencià mentre tothom et diu, des de ben menut, que no ho
faces.
Finalment trobem La Meua Pau. Aquesta té a veure amb les dues anteriors, atès que fou
una persona a qui s’adreçava aquest projecte. Era raó, motiu i explicació per a escriure.
En síntesi, però, supose que lameuapau és això. El meu lloquet on buidar-me, i que ha
esdevingut molt més del que mai hauria esperat.
Al teu web defineixes el teu com un “projecte literari disposat a fer servir la llengua a tots els àmbits on se l’oblida, i fer de les emocions i experiències una veu que contemple”…Explica’ns un poc tot açò.
Fa temps algú em va dir que el més complicat era escriure sobre temes socials i li vaig
dir que no. Que tothom sap escriure i parlar sobre injustícies, sobre prejudicis o sobre les maldats. Però poca gent en sap de parlar de derrota, de dolor, de soledat, de traïció, de por…I és encara més aguda la bretxa quan ho transposem al valencià. Ningú et diu en la teua llengua que pots estar ferit, o que el dolor mai no marxa, o que cal que t’estimes perquè eres tot el que tens. Fa falta normalitzar la llengua i començar per aquelles coses que ens afecten em sembla un bon començament.
“Fa temps algú em va dir que el més complicat era escriure sobre temes socials i li vaig dir que no”
Poc a poc has anat creant furor a les xarxes socials. Com naix el projecte i com has vist l’evolució que s’ha produït amb el temps?
El projecte va nàixer a un moment anímic terrible a diferents nivells i per la necessitat
de “o isc ja, o ja mai més ho faig”. De la sincera falta de sincerar-me i parlar-me. Val a
dir que lameuapau fou anònima durant dos anys, però més i més gent es sincerava amb
ella, o amb mi, i venia més i més gent i de sobte ja érem moltes persones parlant d’allò
que fa mal…La resta és història.
Què és el que més t’agrada del que fas? Per què?
Llegir-me. Sense dubte. Llegir-me després d’un any. Plorar intensament perquè quan escric hi ha xicotets detalls, paraules, símbols i experiències que només jo o la gent que estime pot endevinar, i em romp, i recorde coses. Boniques o terribles. Però soc jo. Parlant-me. Dient-me que vaig ser així, i que no he d’oblidar-ho.
També, però, està l’altra part, que és quan fem un recital, una firma de llibres o una presentació, i lectors o lectores em fan una abraçada. Vull fer especial èmfasi en això, és gent que no em coneix, i m’abraça. No vull explicar-ho. No cal.
D’on ve la teua inspiració?
Jo tinc una forta convicció en escriure només en això que sent. Potser per això no parle,
per exemple, de malalties, o d’injustícies allunyades de la meua realitat. No em sembla
honest i sé que hi ha companys i companyes que ho fan millor que jo, perquè tenen una
experiència prèvia. Jo només escric de les coses que sent.
“Jo tinc una forta convicció en escriure només sobre allò que sent”
Ho fas tot en valencià. Per què?
En gran part perquè és la meua llengua. Quin sentit tindria escriure per escoltar-me, i
fer-ho en una llengua que no “m’ha parit”? També, però, perquè una vegada vaig prometre a una persona que contaria la seua història al món sencer. Eixa persona estimava la meua llengua tant com jo.
Creus que el valencià es perdrà?
Crec que hi ha un munt de gent i poders capficats en fer desaparèixer el valencià
perquè això significaria el pas a la pèrdua d’identitat i un Poble sense identitat i sense
arrels és més domesticable.
Però això ho porten dient fa dos-cents anys, i jo puc anar a pel pa, a fer la compra, a
córrer, o simplement a sopar, i trobar gent que m’atén en valencià. No estem en la millor situació possible, clar, però no és, ni molt menys, el que diuen els mitjans.
Com creus que s’ha de defensar la llengua valenciana?
Amb estima. Quan fas una cosa en valencià la fas amb la significació més pura d’estima, perquè saps que el teu possible públic és més reduït. Però les coses que es fan en estima mai no moren. Els meus avis, els quatre, parlaven en valencià. I ja no viuen, però no han mort. Em sembla un símil molt encertat.
Creus que el valencià està de moda?
Crec que les reivindicacions estan de moda, però des del sofà. Afortunadament des del
sofà podem parlar valencià. Em sembla una falsa millora, però mentre aporte, em val.
Alguna vegada has rebut crítiques per parlar la teua llengua?
Quasi cada setmana rep comentaris de caire “no llegarías a más gente en castellano?” o
“con el valenciano no venderás tanto”, i no s’equivoquen. Però quasi ningú critica la meua feina vers el valencià perquè jo no em clave en cap altra llengua. Les llengües no tenen culpa de res. Jo estime moltíssim el castellà. El problema som els parlants.
Quasi cada setmana rep comentaris de caire “No llegarías a más gente en castellano?” o “Con el valenciano no venderás tanto”, i no s’equivoquen.
Es molt el marxandatge que trobem al teu web . Quin diries què és el producte que més t’agrada i per què?
Jo vinc d’una ruptura molt dolorosa que em va deixar lluny de lameuapau durant uns mesos. La botiga no va tenir novetats en mig any. Amb el confinament vaig fer un exercici d’estimar-me molt, i amb això vaig tenir ganes d’omplir la botiga de coses boniques, coses amb significat. Tot el que fem té un perquè, té un sentit.
Però he de ser honest. L’últim llibre, Trenquesa, és, hui, la meua xicoteta joia per tot el
contingut que té, que ve relacionat, tot just, amb aquest exercici d’estima.
Conta’ns un poc sobre els teus tres llibres: Trenquesa, Sentimentar i Monoromàntic.
Tot just acabem de publicar l’últim dels tres. M’agradaria contar un poc d’ells. Tot just els tres formen el cicle líric Aix, que és una onomatopeia que vaig furtar a la persona a la qual s’adrecen els tres llibres.
El primer, Monormàntic, és un adjectiu, i parla de la meua soledat, jove i inexpert. El segon, Sentimentar, és un verb i és el més gruixut, i representa el canvi. Vaig ser molt feliç escrivint Sentimentar perquè era ple de contradiccions, i és, tot just, l’únic dels tres que acaba “bé”.
L’últim, Trenquesa, és un substantiu. És el meu treball més recent. Prové d’una ruptura terrible, i de l’acció intencionada de quan, tenint el poder de trencar algú, prens la decisió conscient i serena de fer-lo servir. Així, tenim un verb, un adjectiu, un substantiu, i una onomatopeia.
Després d’haver escrit tres llibres, com ha sigut la teua evolució a nivell personal i a nivell professional?
Em trobe en un moment molt còmode amb allò que escric, i més quan puc permetre’m viure d’això. Sent que escric coses més profundes, sense por i sense pensar en les seues conseqüències. A nivell personal, molta gent em reconeix, i al meu poble cada vegada més gent coneix el projecte, i això em fa molt feliç.
Com et veus en un futur?
En un futur em veig, amb sort i si tot funciona com fins ara, escrivint i seguint en la línia de continuar portant la llengua a tots els llocs on aquest xicotet altaveu que tinc em permeta.
Què diries als joves per a que et comencen a llegir?
Els diria que si volen llegir-me, estan convidats. Que tothom té moments de tendresa, de soledat, de por, de llunyania i de plor. És natural, i a vegades és necessari que ens
escolten. Que benvinguts. I que gràcies.