Tècnica de la revolució exitosa

El preu de la llibertat

Des del 2013 a Revista Mirall hem treballat per fer realitat un espai de periodisme valent, crític i combatiu. Seguim en peu gràcies al suport voluntari dels nostres subscriptors. Suma't des de només 2€/mes

Dilluns, 15 de febrer. Després que l’independentisme sobrepassés per primera vegada el mític cinquanta per cent dels vots, el deep state fa el que sap fer: una munió de maniobres brutes, fonamentades en el lawfare, amb la intenció de muntar una rebequeria i posar a prova la solidesa (escassament sòlida) dels partits independentistes. Més enllà de les maniobres de la fiscalia per carregar-se el tercer grau dels partits polítics i fer l’enèsima ràtzia judicial, es dóna l’ordre als mossos d’empresonar Pablo Hasel.

Efectivament, i tal com s’entesta a demostrar la premsa pro-règim del 78, el raper de Lleida no l’hauríem de considerar com a gendre ideal. Tanmateix, no se li pot negar carisma, convicció, domini de l’escena i sentit de l’oportunitat, i va organitza un dispositiu de resistència que acaba per esdevenir l’espurna que encén un bosc que ha passat massa sequera. Avui, dimarts, s’espera el setè dia consecutiu d’incidents en què bona part dels mitjans de desinformació fan recompte de contenidors, mentre obvien la dura i crua realitat: la gent jove s’ha revoltat, ha dit prou, està cansada que se’ls ignori, se’ls criminalitzi i se’ls condemni a una merda de vida.

Efectivament, aquest és un conflicte amb moltes derivades que només ments perverses poden tractar de desautoritzar-la, i estar més preocupats pel mobiliari urbà que per la violència brutal i nihilista d’una policia descontrolada i que exhibeix un preocupant biaix ideològic. Una policia que podria haver evitat el conflicte amb una actitud tan simple com dir “ui, no puc anar a detenir Pablo Hasel / fer un desnonament, perquè no em trobo bé i vaig a fer-me un PCR per evitar contagiar-vos”. Una policia que, per contra, sense control polític, ebris d’uns valors reaccionaris amb tuf d’impunitat han mutilat, detingut arbitràriament, insultat, intimidat, colpejat, i tot aquest conjunt d’activitats que ha fet perdre tot el crèdit que li quedava. Qualsevol ciutadà convindrà amb mi que la major part de la policia del nostre país és composta per persones assenyades i professionals, i que la BRIMO i l’ARRO esdevenen un problema greu que cal gestionar amb rapidesa i contundència. Tanmateix, més enllà de sindicats reaccionaris que els defensen, el silenci de la majoria policial decent ha estat clamorós i projecta el descrèdit a tot el cos.

Ara bé, tornem al que ha anat passant aquests dies. No sé si som conscients que aquests són els incidents més multitudinaris i continuats que s’han registrat arreu d’Europa durant la pandèmia. No deixen, a més, de ser la segona part d’Urquinaona, en què els fills del procés es van revoltar contra els lliris blancs dels seus pares i han expressat la seva ràbia als carrers de Barcelona, una ciutat que, no per casualitat, és coneguda com la Rosa de Foc. Han fet multitudinàries manifestacions pacífiques, han votat, han guanyat, han tornat a guanyar, i tanmateix, han vist que la democràcia no serveix per a res o que fer les coses correctament és contestat amb menyspreu i violència. I, finalment, han optat per la protesta directa. “Els aldarulls són el llenguatge dels que són ignorats” deia Martin Luther King. Els nostres joves han estat ignorats, si no és per difamar-los, atribuir-los les culpes de la pandèmia, explotar-los laboralment, deixar-los a la intempèrie econòmica, mantenir-los amb un 40% d’atur i veure com colpejaven els seus pares l’1 d’Octubre. Hi ha una ràbia legítima.

Malauradament, aquesta mena de protestes solen ser ineficaces i amb un punt d’esterilitat. Cremar contenidors, malgrat tot, té un cert regust d’impotència. Aquestes revoltes solen fracassar per diversos motius, el principal dels quals és que no són clars els objectius, i l’estratègia per aconseguir-los. Com a molt, poden servir per desestabilitzar un règim o qüestionar la seva legitimitat. Moviments socials o revolucionaris culminats amb èxit n’hi ha hagut pocs. La revolució bolxevic és, potser, una de les més mitificades. De fet, a la pel·lícula Octubre, de Sergéi Eisenstein, rodada deu anys després de l’esdeveniment amb alguns dels protagonistes, es guarnia amb èpica el que havia estat un simple cop d’estat, planificat amb el més mínim detall, executat per poc més de mil homes armats, dirigits disciplinadament per Trotsky, ocupant els punts neuràlgics de Sant Petersburg i tallant les línies de comunicació de l’enemic. Curiosament, aquesta acció que realment va permetre una revolució exitosa va ser analitzada i difosa, no sense un punt d’ironia, per un dels best sellers de la dècada de 1930: Tècnica del cop d’estat, de l’escriptor italià Curzio Malaparte. 

Els estats saben defensar-se dels intents revolucionaris. Normalment estan fonamentats en la solidesa d’interessos i grups de poder que tenen molt clares les seves prioritats i que disposen d’instruments (la força, la complicitat, el clientelisme, la propaganda) que fa difícil que se’ls pugui prendre el control, malgrat tota la raó que pugui tenir la ciutadania. Només quan un estat es prou afeblit –per la deslegitimació, les disputes internes, o els dubtes intents sobre la seva viabilitat- poden generar buits de poder i oportunitats per derrocar-lo. Això és el que va passar, per posar un exemple, a Cuba el 1959, quan un grup de barbuts, en bona part desconeguts, van ser capaços d’imposar-se a un estat desmoralitzat en retirada. No necessàriament cal violència per acabar amb un règim. Només cal recordar la desconcertant facilitat amb què es va ensorrar el Mur de Berlín i l’Alemanya de l’Est. A banda  de qüestions relatives a la conjuntura internacional, simplement, la base social i els propis dirigents havien deixat de creure en la continuïtat de la RDA.

Per a aconseguir tot això cal quelcom més que contenidors cremats, o protestes diàries. Com a historiador, acabes descobrint que allò més transcendent sol ser allò menys espectacular, petits detalls, sovint invisibles, i la importància de conjunció de factors actuant en la mateixa línia. És obvi que a banda del carrer, d’una estratègia clara i d’uns objectius definits, cal la confluència de la política, la diplomàcia, la societat, la imaginació, la constància, la determinació sense defugir capacitat d’improvisació. En altres paraules, que mentre els joves es manifesten contra l’Ikea de la tortura –el vergonyant edifici policial de Via Laietana- convindria desautoritzar políticament l’actuació policial. Aragonès, ho sento molt, ha de decidir entre els joves del nostre país o una unitat policial infiltrada per la ultradreta. De la mateixa manera, l’opinió publicada ha de contribuir a validar la causa, el front exterior ha de treballar per enfonsar encara més en la misèria moral una Espanya a qui li ha agradat gust xipollejar entre el femer de l’autoritarisme. I, finalment, entre tots hem de crear un clima en què es vegi la independència com a quelcom inevitable, per empènyer el funcionari que tramita les ordres repressives, el jutge que pateix pel seu futur al país, el policia que decideix deixar d’encobrir els companys violents, el polític covard, el ciutadà indecís a desobeir i ensorrar la presència d’un estat que, si bé resisteix, avui és en una posició afeblida.

- Publicitat -

Resulta ben curiós que algú aliè a l’independentisme, Pablo Hasel, hagi estat capaç de posar la legitimitat d’Espanya contra les cordes, encenent el bosc assecat de la indignació juvenil, catalitzant la ràbia i la frustració de la pandèmia i la repressió, la necessitat d’expressar-se i la voluntat de participació política i social. En poc més d’una setmana ha remogut consciències, ha deixat en evidència la farsa democràtica d’un estat que commemora l’èxit del suposat fracàs d’un cop d’estat, amb dades escamotejades a l’opinió pública. Com dèiem, hem de tenir clar l’objectiu: la independència i l’ordre d’allunyament d’Espanya; i l’estratègia, una política de mobilització, desobediència i desgast d’un estat que s’ha ficat, com vaticinava Pérez Rubalcaba, en un fangar d’on sembla que ja no pugui sortir. 

- Publicitat -

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca