L’escola de la premsa valencianista: ‘Valencia Semanal’

Els anys de la Transició, sobretot els primers, varen ser anys de molta efervescència ciutadana. Els carrers volien llibertat i treballaven per ella en tertúlies, en plataformes…I també amb mitjans de comunicació. Valencia Semanal va ser un d’aquests mitjans. Amb l’ajuda de Moisés Pérez —El Temps—, i de Carles Senso —periodista i historiador— ens apropem a aquesta revista valencianista publicada entre els anys 1977 i 1980.

“Vivim a Espanya, els atemptats de la ultradreta no s’investiguen”. Una frase senzilla, dita per Eugeni Alemany. En un programa d’entreteniment. Clar i ras. En una oració es condensa el leitmotiv dels últims 80 anys: L’extrema dreta no és un problema, l’extrema dreta és marginal, l’extrema dreta no existeix. Tres premisses repetides com un mantra. Però l’extrema dreta SÍ existeix, l’extrema dreta NO és marginal i, per tant, l’extrema dreta SÍ es un problema. Negar aquestes evidències condueix a una situació, si més no, preocupant: la impunitat de la ultradreta. D’aquesta impunitat en sabien molt el Joan Fuster, el Sanchis Guarner o el Josep Lluís Albinyana. I també en sabien molt en la revista Valencia Semanal.

País Valencià, a mitjans dels anys 70. Franco ha faltat i la societat espanyola es troba immersa en un profund diàleg intern. La introspecció, el debat polític i els moviments culturals estan a l’ordre del dia. El País Valencià no sols no és una excepció al conjunt de l’Estat espanyol, sinó que tots aquestos fenòmens hi estan tenint lloc encara amb més força. Els vents de canvi i els vents de poble bufen a cada racó del País i constitueixen autèntics huracans a València, a Alacant, a Castelló i a un Alcoi que encara ocupa la posició oficiosa de “quarta capital”.

La Transició, als seus primers anys, té com escenari preferent els carrers. Els seus actors protagonistes no són ni Suárez, ni Gutiérrez Mellado, ni el rei Joan Carles (ni de lluny). Els actors protagonistes són les plataformes ciutadanes i els barris. Són les tertúlies i eixos primers periodistes que per tot arreu van fer un pas endavant i van crear mitjans de comunicació com Valencia Semanal.

- Publicitat -

El 22 de desembre de 1977 va ser atacada l’impremta de VS / Fotografia facilitada per Moisés Pérez.

Per ser més precisos i més sincers, va ser amb la derrota del valencianisme a les eleccions de 1977 que es va decidir apostar per la via cívica, encara potent i il·lusionada. En aquesta via cívica s’emmarcava Valencia Semanal, revista publicada entre el 10 de desembre de 1977 i el 25 de maig de 1980. Va ser distribuïda sobretot pels voltants de la ciutat de València, però també reconeguda arreu del País. Les vendes, si bé no eren massives, eren coherents i dins de l’esperat tenint en compte les limitacions del territori. Això era el que  assegurava al periodista Carles Senso l’Ernest Sena, un dels fundadors de Valencia Semanal, exmembre de Unió Democràtica del País Valencià i posterior membre de Convergència i Unió.

El públic a què anava dirigit  la revista era culte i acostumat al debat i la tertúlia política. Malgrat això, aquesta era una concepció més comercial que periodística i és que Valencia Semanal era, més que res, una revista jove. Perquè joves eren els seus creadors, els seus continguts i el seu públic, jove d’esperit si més no. Aquesta joventut duia intrínseca una frescor i una claredat en els postulats proposats que feien els continguts de la revista fàcilment assolibles també per a tothom.

Un valencianisme ample

Per poder comprendre la forma de ser de Valencia Semanal cal saber que aquesta va estar lligada indissolublement a un nom: Amadeu Fabregat, director durant tota l’existència de la publicació. Ens assegura Carles Xavier Senso, un dels grans estudiososos de l’assumpte, que si es pot definir Amadeu Fabregat dl’alguna manera és amb la paraula pragmàtic. Pragmatisme en tots els sentits de la paraula, també en l’ideològic. Aquest aspecte de Fabregat va resultar en que els continguts de Valencia Semanal acabaren per ser d’allò més diversos. Això sí, sempre centrats en dos eixos principals que serien els definidors de la publicació: Democràcia i valencianisme.

Senso, que el 2014 publicà el llibre Parlaments de paper. Valencia Semanal i la transició a la democràcia al País Valencià explica açò sobre els continguts de la revista i sobre la seua visió del món i del seu entorn:

Valencia Semanal podria semblar que té una mirada idealitzada del país, però realment el que desenvolupa és una mirada ampla, realista. El país és molt més que les Falles, els bunyols i la Reial Senyera de la ciutat de València, com mostraven a Las Provincias. El país són els pobles i la vida rural, és el món transsexual, el combat contra el feixisme dels deportats o la problemàtica de la manca d’infraestructures viàries que provoca centenars de morts cada any. Tot això i molt més ho viuen i ho conten aquells i aquelles periodistes joves que troben en Valencia Semanal una eina per transformar el país. Primer demostrant que és divers i més tard avançant-se a les problemàtiques i donant veu a parts de la societat silenciades fins aleshores.

Per a qualsevol lector que tinga la sort de poder fullejar algun exemplar de Valencia Semanal resultarà d’allò més cridanera la important presència d’articles, reportatges i entrevistes de temàtica feminista o LGBT. Ja siga parlant de l’avortament al número 94 (criticant “la hipocresia d’aquells rics que es sulfuren en parlar de la llei, però paguen viatges a Londres a les seues amants”), del divorci al número 92 (alertant del perjudici que a les dones causaria la llei proposada por UCD) o de plantejaments més teòrics del propi feminisme, com a l’editorial del número 14:

“Se preguntan por qué razón las feministas insisten en la igualdad cuando en el mejor de los casos van a equipararse a un macho generalmente explotado e insatisfecho con su oficio y su patrón. Pero la mujer ha decidido que esos deben ser problemas de todos y que ella también tiene derecho a ser protagonista de la Historia hacia una sociedad más justa. Bienvenidas a la cancha”

No menys sorprenent és l’entrevista publicada al número 5 (gener de 1978) titulada Antonio Roig: El carmelita homosexual. En ella, aquest frare obertament gai reflexiona sobre la homosexualitat des de punts de vista socials, polítics i també teològics. L’homosexualitat continuava essent tipificada com a delicte al codi penal llavors. No van ser pocs, malgrat això, els articles a favor dels drets de la comunitat LGTB. Com explicava el redactor Javier Valenzuela a Carles Senso, que Valencia Semanal contara com a eix fonamental amb el valencianisme no l’eximia d’una visió global de la societat valenciana. Per aquest motiu mai van ser rebutjats treballs sobre els sectors tradicionalment marginats (que no marginals) de la població.

Portada del nº46. La drogadicció i el tràfic d’armes també van ser tractats per Valencia Semanal. (Exemplar cedit per Moisés Pérez)

El País de Valencia Semanal

Seguint aquesta visió global del valencianisme de què Valencia Semanal feia gala, al número 30 Fabregat va signar un editorial al que es fa una fabulosa definició del centralisme espanyol:

“La progressia madrilenya ja s’ha adonat: les autonomies regionals i nacionals no representen només el reforçament dels diversos pobles que ara conformen l’Estat, sinó també i com a conseqüència,la fi de l’imperi de Madrid,la primera potència colonitzadora del país […] és precisament a aquest privilegi, dic, que no vol renunciar Madrid”

No menys impagable és la clarividència amb la qual Valencia Semanal comprenia quina era la realitat sociopolítica del País Valencià. La revista entenia que la classe industrial valenciana no havia estat suficientment desenvolupada per equiparar-se a la catalana o a altres burgesies i que la gran massa que realment tenia el pes clau a la política i a la realitat valenciana era la dels petitburgesos agraris i els comerciants urbans. Valencia Semanal entenia que els nusos i eixos econòmics valencians res tenien a veure amb les províncies, sinó que tractaven de comarques. Valencia Semanal entenia moltes coses que, pel que sembla, quasi ningú més entenia.

Què va passar amb Valencia Semanal? 

El que Valencia Semanal no va entendre va ser que, precisament per l’absència d’una burgesia industrial forta d’estil barceloní, al País Valencià no existia als anys 70 un corrent identitari hegemònic amb suficient extensió i força. Identitats hi havia hi ha quasi tantes com valencians. No s’era valencià igual a la Fonteta de Sant Lluís de València que a Castielfabib, al Racó d’Ademús.

O bé, potser sí entenia que no era igual. Del que Valencia Semanal no va ser capaç va ser de fer entendre que això no passava sols al País Valencià. Perquè no és igual ser espanyol a Vallecas que a Sotogrande, ni és igual ser català a Llefià (a Badalona) que a Puigcerdà, però tant a Espanya com a Catalunya sí que s’ha pogut crear una identitat col·lectiva que supere aquestes diferències. En moltes ocasions, la veritat siga dita, de manera que els membres d’aquests sectors marginats (que no marginals) de la societat acaben per veure’s alienats i sacrificant la justícia pròpia i la justícia social per una qüestió identitària que de cap manera està per damunt d’altres consideracions.

Potser Valencia Semanal no va ser capaç, però el context polític tampoc no la va acompanyar. La dreta de l’UCD va jugar molt bé les seues cartes. Va espentar la ultradreta creant el blaverisme. Aquest moviment assegurava a les antigues estructures franquistes una parcel·la de poder i confonia els valencians amb discursos buits de significat real i plens d’odi i xenofòbia anticatalanista. D’això es lamentava llavors Valencia Semanal i d’aquelles noces, aquests confits. Per la seua banda el PSOE també va domesticar el valencianisme més fort. Amb la institucionalització de la Transició —i del valencianisme— es va tancar la porta als canvis reials. En agreujar-se la situació econòmica, Valencia Semanal va haver de ser venuda al Partit Socialista, ajornant per uns mesos la desaparició que va tenir lloc al juny de 1980.

No son pocs els qui asseguren que Valencia Semanal va suposar un fracàs. Un fracàs comercial? Potser. Derrota tàctica? Potser. Però la Història ha demostrat que el que al principi sembla un fracàs pot acabar esdevenint tot un èxit. La Revolució francesa va acabar amb un retorn reforçat de l’absolutisme, però els seus ideals imperen hui en dia. El Alzamiento de 1936 va fracassar, però les seues conseqüències encara son ben visibles. Valencia Semanal va suposar un revulsiu per a la premsa valencianista i va ser un exemple anys després. Va ser, com assegura Senso, una escola de periodistes fonamental per al País Valencià. Gràcies a ells existeixen hui mitjans com aquest. Potser el 25 de maig de 1980 el valencianisme va perdre la Batalla, però, la cosa és clara, encara queda molta guerra.

Portada del número 71, per l’1 de maig / Cedida per Moisés Pérez.

- Publicitat -

Mecenes de la Nova Cultura

Si creus en un periodisme que analitza l'actualitat sense pressa, nosaltres som la teva revista. Fes-te mecenes de la nova cultura des de només 2€ al mes.

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca