Són les tres i mitja de la vesprada d’un dimecres qualsevol. Dóna igual si hi ha pandèmia, plaga de llagostes o si els científics adverteixen que prompte caurà un meterorit al damunt de les muntanyes del País Valencià. Ells sempre estan, puntuals, amb un somriure. I…Qui són ells, us preguntareu. Ells són els xics d’Oliva que porten el formatge en la seua camioneta.
Arriben al meu poble, castellanoparlant. I jo els responc, orgullós, en valencià. I els demane tots els dimecres un formatge blanquet. I, mentre un d’ells l’agafa de la seua camioneta, l’altre em pregunta com porte la carrera. Ell també estudia, una engenyeria, però la compagina amb el seu treball. Un treball que, més que de repartidor de formatge pels pobles i ciutats és un treball de coleccionista.
De coleccionista? Sí. De coleccionista d’històries. De col·leccionista dels somriures, dels cants d’esperança i dels clams nostàlgics d’un passat —el d’abans de la pandèmia— a què molts miren amb enyorança, sense tindre la certesa de si eixos temps tornaran. Ell col·lecciona les històries i —imagine— les ordena per dies de la setmana. I totes les setmanes, com si d’una novel·la fulletonesca es tractara, les actualitza amb nous capítols.
Les absències materials i les absències humanes
En un món que se’ns cau damunt, qüestions materials que abans eren inqüestionables (un cotxe, una vivenda, un treball amb sou estable, unes vacances…) ara ens semblen una utopia als joves. D’altres qüestions —les humanes— també comencen a ser utòpiques: les abraçades amb la iaia, els somriures de la gelatera que va haver de tancar, les recomanacions en el videoclub…Els afectes desapareixen, i Amazon i Netflix s’encarreguen de mercantilitzar la nostra soledat.
Ara que estic a més de 300 quilòmetres trobe a faltar el caràcter obert i els abraços sincers de la gent de la Mediterrània. Hi ha supermercats plens de productes, però buits de consciència, buits d’històries. Indrets on tot és fred i no coneixes ni et preocupes per l’altre; on ningú es preocupa per tu. I, també, com deia el mestre Galeano, hi ha qui no dorm per l’ansietat de tindre allò que no té, i qui no dorm per la por a perdre el que té.
I, cada dia, ho tinc més clar. Seguiré comprant el formatge als meus amics d’Oliva. Seguiré anant els dissabtes al mercat, com em va ensenyar la meua mare. I, quan ens deixen, tornaré a esmorzar als nostres bars. Perquè darrere de cada història sempre hi ha persones, hi ha famílies, hi ha problemes. Al cap i a la fi, darrere de cada família que alça la seua persiana hi ha vida. Hi ha una vida en comú. Una vida que estima i protegeix. Perquè…per a què serveix un món on no ens cuidem unes a altres?
