Així, d’entrada, als debats s’hi ha d’anar. Per força, obligació dels candidats. Després pots dir el que vulguis i posar els inconvenients que desitgis. Allà no, que és un club privat i no em cauen bé. Allà tampoc, que serà una ensarronada. Però de bon començament, sense que sigui llei escrita, s’ha de comparèixer i donar tota mena d’explicacions. Sobretot, quan arribi oficialment la campanya, que segons els estatuts del club es redueix a la setmana prèvia a la votació. A l’última edició electoral, vam reprovar Bartomeu per la immensa mandra que li produïa aparèixer en aquest tipus de formats. Total, l’ex president creia, sense equivocar-se, que aleshores no existia millor credencial que el triplet. Així s’estalviava que l’audiència ratifiqués la seva nul·la capacitat oratòria i el seu discurs, inintel·ligible i espès com un xocolata desfet. Què passa ara? També resulta senzill d’esbrinar. Hi ha un clar favorit sense cap desig de que li escalfin la sang i el treguin de polleguera, que tindria al davant un personatge amb qui arrossega una llarga i vella càrrega de plets pendents i animadversions presents. Per tant, quan menys cops se’l trobi, millor per a la seva estabilitat emocional. I més quan l’equip de campanya li ha aconsellat perfil baix i deixar que la inèrcia ens porti fins les urnes. Exemple culer del qui dia passa, any empeny cap a la victòria. De cap manera justificarem aquest parer, quedi subratllat per aquells amb dificultat de comprensió lectora -legió cada cop més nombrosa-, però tampoc costa gaire entendre l’estratègia. A falta de cartes guanyadores i cops d’efecte d’aquells que fan tremolar les estructures, Víctor Font té ganes de demostrar que les relliscades de novell comeses en l’últim tram del recorregut són corregibles en la distància curta del televisor, d’aquí la insistència. Però Font és millor estudiant que candidat, comença a quedar clar. I pel que fa a Freixa, continua convençut de que també té encara quelcom a dir-nos mentre treu ja la destral dialèctica de guerra. Al final, per molt que argumentem i diguem missa, Laporta farà el que santament vulgui, conscient del seu avantatge en la cursa que, si bé no li permet migdiades en el camí, habilita per anar a ritme de cafè, copa, havà i sobretaula sense cap patiment.

A l’altre plat de la balança, consti en acta que els tres candidats s’han fet un fart d’explicar-se en tota mena de mitjans, suports, actes telemàtics i meravelles vàries de la tècnica moderna. Ha estat aquesta la campanya del Zoom, més que de la pandèmia, i aquell votant que gosi excusar-se en que no coneix els programes dels aspirants només confirma que ha viscut a Bàbia una bona temporada. El soci que hagi mostrat desig de saber de quin peu coixeja cadascú, ha rebut informació i contingut per terra, mar i aire, com mai abans, segurament, a la història. I de debats, malgrat els rebutjats, no en faltaran tampoc. Ara, si resulta que davant t’hi posen algú que et cau com una puntada als dallonses, és humanament comprensible que et vulguis menjar els gripaus mínims. I en alguns casos de format divers, també apareix cada joia a pontificar que et treu el gust i les ganes. En conclusió, qui no vol pols, no va a l’era. No cal fer una qüestió d’estat quan les motivacions del favorit queden tan clares, però d’anar, hi hauria d’anar. Altra cosa ben diferent és que li calgui i abelleixi per estalviar-se segons quines companyies.