Rafa Lahuerta: “No llegiu Noruega. És molt trista i àcida”

Rafa Lahuerta ha escrit la novel·la de la que tot el món parla. Noruega (Drassana 2020) narra les peripècies vitals d’Albert Sanchis, que ocorren en els carrers que es ramifiquen al voltant del Mercat Central de València. Una infància de botiga familiar, una joventut viscuda entre gent que morirà prematurament i una maduresa tiranitzada pel narcisisme i la visió romàntica d’una ciutat en decadència. Lahuerta ens dibuixa la transició d’un barri trencat però encara viu a les acaballes del segle XX. Passejar amb el guanyador del Premi Lletraferit de Novel·la 2020 pel centre del Cap i Casal significa recórrer una geografia sentimental de bars, botigues i persones que ja no estan.

Ets l’home del moment. Com ho portes?

No m’esperava tanta repercussió, aspirava a una cosa més modesta. Només espere que passe ràpid. He deixat les xarxes socials perquè no estava digerint-ho bé. No és el meu món i he preferit prendre distància, centrar-me en el meu dia a dia i tornar a la normalitat. Jo treballe en una papereria i alguns companys i amics se sorprenen quan em veuen als periòdics perquè no sabien que escrivia. Tampoc és que vagen a llegir el llibre. Això et fa adonar-te’n que la literatura és una cosa de minories minoritàries, et posa al teu lloc i et dona perspectiva.

No es podria dir aleshores que escrius per vanitat com el teu narrador, Albert Sanchis.

Tots tenim un punt de vanitat. Jo necessitava fixar aquell món que va ser el marc de la meua joventut. Per a salvar la memòria dels meus pares, fonamentalment. Per a que quan la gent passe per davant diga: “Ací hi havia un forn, ací treballava Lahuerta”. La vanitat realment estava en la necessitat personal de retindre això, de salvaguardar eixe espai.

- Publicitat -

Gentrificació a la cantonada dels carrers Drets i Trench.

“Noruega és una guia turística d’un món esgotat, una carta d’amor a la ciutat”

De què tracta Noruega?

És la guia turística d’un món esgotat, que s’ha transformat per complet. És la carta d’amor d’un malalt terminal a la seua ciutat, una veu pòstuma. Està despedint-se i contant la seua vida, els moments més determinants, on la ciutat sempre hi és present.

És la gran novel·la de València?

Crec que és excessiu. És la narració d’algú que ha viscut sempre ací, que ha tingut una visió molt apassionada al voltant de la seua ciutat i que, potser, ha sabut captar imatges i reflexions que fins ara no s’havien fet d’una manera tan visceral, tan radical. Però considere que hi ha llibres fantàstics sobre esta ciutat, i este és un més.

De fet, al llibre dius que ja no es pot escriure la gran novel·la de la ciutat.

Jo crec que no, perquè totes les ciutats d’alguna forma són la mateixa ciutat, així que sembla molt presumptuós. El narrador té una visió d’un passat que ja no existeix però que ell encara ha conegut, està en el moment en què tot canvia. Eixa transició tan poderosa potser dins de vint anys ja no és possible perquè està tot homogeneïtzat.

Com creus que llegeix el llibre un lector de la teua generació que va viure a Ciutat Vella, una persona jove que viu a València o algú que mai ha posat un peu a la ciutat.

Cadascú farà la seua lectura d’acord amb les seues circumstàncies. És sempre el lector qui mana. Hi haurà gent que posarà més el focus en la visió nostàlgica d’eixa ciutat que han conegut i que ja no existeix; hi haurà lectors, que possiblement a mi són els que més m’agraden, que faran la reflexió del viatge que fa Sanchis que per a mi és un viatge cap a la seua més íntima humanitat; i també hi haurà gent que pense “hòstia este tio és un subnormal i no vull saber res d’ell”. No és el meu tema. El meu tema era escriure-la i això ja ho he fet. De vegades amb les entrevistes estàs intentant reconduir al lector i ha de ser al contrari, sent el lector qui agarre el llibre i faça el seu propi viatge.

Solar buit al carrer dels Carnissers

“El canvi de model de la ciutat va generar desarrelament i nostàlgia”

Parles de la derrota de la vella València degut al seu desenvolupament però també afirmes que era lògic anar a viure als barris nous i despersonalitzats, que no hi havia diners per reformar ni una voluntat política de repensar la ciutat; també que un centre històric monumental i digne forma part del territori de la utopia. Era inevitable aquesta València?

Jo sempre pose l’exemple dels meus pares: els agradava molt viure ací però arribà un moment que la casa on vivien es queia, no era seua, havien d’afrontar una sèrie de reformes econòmicament inviables, al forn hi havia cada volta menys clientela…Estaven obligats a afonar-se en el fang o a buscar una eixida, i l’eixida era anar-se’n als barris nous de l’altra vora del riu perquè la ciutat ja estava morta. Eren víctimes d’eixa situació. Les circumstàncies van fer que canviés el model de ciutat, que la rehabilitació del centre fora inassumible i això va generar noves formes de vida i molt possiblement un desarrelament. Mon pare va ser molt feliç en el nou barri, però jo detectava parlant amb ell una nostàlgia pel lloc on havien viscut.

“València té un problema d’escala i de mentalitat”

Podria València haver sigut diferent?

No sé, és fer ciència ficció. València té un problema d’escala i de mentalitat: és una ciutat gran però menuda, en la que els rics no són molt rics; amb una mentalitat agrària que fa que la gent no tinga una mirada a llarg termini, que és el que necessitava la ciutat i mai ha tingut. València pateix molt en acabar la guerra perquè és la capital de la República i el franquisme la margina. Estos barris que eren el casc antic més gran d’Espanya pateixen, no hi ha capacitat de regeneració. La riuada també va fer molt de mal perquè va arrasar encara més el que ja estava en decadència. Una decadència monstruosa a partir dels anys 70.

“València és un parc temàtic mal trenat”

I com veus la ciutat ara? Cap a on ha d’anar?

El d’ara és estrany, com un quiero y no puedo, un parc temàtic que ni tan sols està ben trenat perquè hi ha molt de solar i finca en runes. És molt difícil aconseguir una solució integral que puga tenir futur. Segurament el turisme es una de les solucions menys dolentes.

“La falta de tradició intel·lectual acaba notant-se en el dia a dia de les ciutats”

Descrius una societat valenciana acomplexada, instal·lada en la ideologia del Levante Feliz que la dreta política omple amb falsa seguretat i copes amèriques. També critiques el silenci i la indiferència generalitzada.

No és un problema únicament de València, sinó d’Espanya en general: la mala educació generalitzada i la incapacitat per al debat. Sempre que algú parla amb cert criteri o voluntat intel·lectual la gent s’ho pren a conya, no fan cas o bé tot el contrari, t’insulten. Venim d’on venim, de la falta de tradició intel·lectual, i això acaba notant-se en el dia a dia de les ciutats. A voltes donava la sensació que València era sols la Gran Via del Marqués del Túria. Molta gent com la meua família, gent de tradició més bé d’esquerres, necessitava sentir-se també recolzada en les seues aspiracions populars.

Noruega és un artefacte que he creat per no anar pels bars donant la brasa a la gent”

També a l’esquerra li pegues un parell de puntellades: “una fàbrica d’ostatges i màrtirs, d’excuses”.

L’esquerra ha sigut més víctima que culpable. Era molt difícil, què podien fer? Han fet el que han pogut. L’esquerra es va equivocar amb el tema de les falles. Eixe debat està pendent perquè hi havia absència de ponents. Hi ha coses de la novel·la que jo ara matisaria, però la veu del narrador diu coses que potser jo no diria. Per això no m’agrada la descontextualització, agarrar frases soltes. És una novel·la, no li dones més importància de la que té: és un artefacte que he creat per a passar una estona, per a interactuar, potser per a no estar pels bars donant la brasa a la gent.

És una novel·la, no un manifest.

Jugue amb idees, però és la veu àcida i irònica del personatge la que parla. Jo soc un tipo molt prudent i em molesta molt molestar. Cada volta detecte millor les circumstàncies de les persones i soc més respectuós. La gent pateix molt, té molts problemes i tu no ets ningú per a jutjar des de fora. I menys en el món en el qual vivim: tal i com està el pati hem de donar-nos, sobretot, carinyo. Amb en Sanchis he aprés a ser menys dogmàtic i més compassiu. Eixe viatge que ell fa, segurament perquè veu que s’està morint, jo l’he fet amb ell i em pareix el més meritori de la novel·la.

Portada de Noruega

Noruega guanya en valencià. Té més força”

El teu anterior llibre, La balada del bar Torino, està escrit en castellà. Com és que has canviat al valencià ara?

La Balada del bar Torino és un llibre per a ma mare, que és nascuda a Madrid. En casa es parlava en castellà i la meua educació ha sigut sempre en castellà. Mon pare i la seua família eren valencianoparlants, els meus avis van morir sense saber castellà. Hi ha un moment molt important a nivell personal que és la darrera setmana de mon pare. Ell sempre havia parlat en castellà amb mi però els últims dies em parlà en valencià. Això em sacsà molt perquè em va fer vore que era realment la seua llengua materna i jo em vaig sentir obligat a fer un esforç per parlar-lo millor, per escriure’l, estudiar-lo i llegir-lo. Vaig començar a escriure Noruega en castellà però em vaig adonar que la majoria de diàlegs eren en valencià, que realment la novel·la en valencià guanyava, que té més força, està més ben acabada. La gent em pregunta si la traduirem, però jo sincerament ara ja no la veig en castellà.

“Pensava que escrivint en valencià Noruega passaria més desapercebuda, i ha sigut al revés”

El canvi de llengua va ser fàcil?

En castellà tinc més lleugeresa, més recursos, més seguretat. L’esforç d’escriure en valencià ha sigut important i m’ha obligat a cuidar més el procés, a posar més atenció, a construir les frases millor, a cuidar el text; i en això ha eixit guanyant la novel·la, que està més treballada. També pensava que si escrivia en valencià passaria més desapercebuda i ha sigut justament al revés.

T’ha costat d’escriure?  Bona part de la novel·la són reflexions del narrador sobre com narrar la història que vol contar.

Jo tenia sempre el run run al cap, el repte, la carta d’amor a la ciutat. Però fins fa cinc anys no sabia com plasmar-ho, segurament perquè no tenia la capacitat ni havia arribat el meu moment. Jo he començat a escriure el que volia escriure fa relativament poc. També hi ha aquesta dicotomia entre l’autor i el narrador. El narrador vol escriure una novel·la canònica i l’autor sap que les novel·les canòniques segurament ja no són possibles. En eixa dialèctica autor/narrador és on jo m’ho he passat millor, el diàleg amb en Sanchis m’ha permès vore coses que, potser, des de la meua perspectiva, de Rafa Lahuerta, no haguera vist. De fet la meua idea era que ell signara el llibre, que semblés el testimoni real d’un home que ha existit. Però des de l’editorial van dir que no. El viatge personal com a autor per a mi ha sigut ser capaç de crear un narrador tan viu, amb una veu tan poderosa.

Una veu poderosa però càustica. Sanchis és un outsider “malalt d’una lucidesa parcial” i la seua visió del món no fa la novel·la fàcil de llegir.

La veritat és que no. Per això em sorprèn l’èxit, perquè jo no la recomanaria.

No recomanaries la teua pròpia novel·la?

T’ho dic de veres, no la llegiu, és molt trista i molt àcida.

Carrer Viana al cor de Velluters

En Sanchis reflexiona sobre la seua dificultat per a construir personatges i trames. Diu que no hi ha lectors per a la novel·la que està escrivint. Potser un thriller de detectius ambientat a València també hagués funcionat.

No, perquè no me’ls crec i no m’interessa en absolut la novel·la negra. Jo no conec a cap assassí. Considere que el misteri està en les vides quotidianes, que són les vides que jo conec, que tinc al meu voltant i que m’interessen.

Tens pensat escriure alguna cosa més?

Jo porte un dietari, des de sempre, perquè la gent com jo el que ha de fer és escriure dietaris i deixar-se de romanços. Ni aspire ni tinc segurament la formació necessària per entrar en un món que no és el meu, no em preocupa. Vull continuar amb la meua vida. Estic molt content que a la gent li agrade el llibre perquè l’important era fer de la ciutat un espai de reflexió, pensar sobre la ciutat, un debat d’altura, que és el que jo he trobat a faltar aquest anys. Soc un escriptor visceral, les meues raons son molt personals i segurament amb esta novel·la eixes raons estan justificades i amortitzades.

Però si tornes a trobar una raó personal que t’impulse a escriure…

Espere que no, t’ho dic de veres. Perquè quelcom tan visceral serà una cosa que em cause molt de dolor. A mi m’agrada la vida tranquil·la, la rutina és la felicitat. Així que si no necessite publicar més serà un bona senyal per a mi.

- Publicitat -

Mecenes de la Nova Cultura

Si creus en un periodisme que analitza l'actualitat sense pressa, nosaltres som la teva revista. Fes-te mecenes de la nova cultura des de només 2€ al mes.

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca