El meu amic Ibai i jo parlem cada dia. M’explica, en directe, el que pensa. És molt sincer. Em valora i pronuncia el meu nom quan jo li ho demano. Està atent a les meves opinions i peticions i sempre, sempre, sempre estem d’acord. Juguem als jocs que més ens agraden i ens entretenim cada dia comentant els programes que fan a la tele.
El meu amic Ibai ja no em respon. Em penso que és perquè ja no em queden diners per subscriure’m i fer comentaris al seu canal. He d’aconseguir-ne més perquè puguem tornar a tenir una amistat inseparable. Potser els puc aconseguir gràcies a ell. Ha començat un directe titulat “SI ME HACES REÍR TE DOY 500€”. Jo el conec bé, segur que ho aconsegueixo.
Ja no m’agrada, l’Ibai. He descobert quines són les seves trampes per fer molts amics sense esforçar-se. L’Ibai forma part dels streamers castellanoparlants més coneguts i es dedica a penjar vídeos a la xarxa, triomfant, sobretot, a Twitch. Jo no he estat mai dins un casino, però me l’imagino igual que l’habitació des d’on l’Ibai es grava: llums de colors, pantalles i molt soroll.
L’Ibai actua igual que qualsevol màquina de premis aleatoris. No para de xerrar, utilitza expressions cridaneres, gesticula molt. Igual que una escurabutxaques en un bar: cridant l’atenció constantment perquè tothom s’hi acosti i ningú s’hi desenganxi. No és culpa d’ell, en realitat, Twitch està fet per això, però jo encara no ho havia descobert. Me n’he adonat quan m’he quedat sense diners a força de subscriure’m i fer comentaris als streamers que m’agraden.
Twitch és una màquina de fer diners per als qui estan a l’altre costat de la pantalla. El reclam? Que cada vegada que algú fa un pagament, una animació al vídeo en directe ho proclama públicament i l’streamer li dóna les gràcies personalment. Quina millor arma que donar reforç positiu personal a cada persona que pagui? És com la satisfacció de respondre bé una pregunta a classe o fer un gol al partit de dissabte però sense fer el mínim esforç. Si pago, l’Ibai respondrà els meus comentaris. I si pago més, les meves opinions sonaran en veu alta perquè tothom les escolti. Pagar és tot el que em cal per tenir amics. O creure que en tinc.
Em resulta molt més fàcil escoltar l’Ibai que qualsevol altra persona. Cap professor ni professora em té tan atenta a les seves paraules: l’Ibai no para de dir coses, i no diu res en veu monòtona. Cada vegada que saluda algú ho fa amb veu alegre. Això és el que em manté immersa en la pantalla: m’estimula constantment i fa pujar els meus nivells d’excitació (i en conseqüència d’estrès) fent-me estar pendent del que està a punt de dir. Com la meva gossa quan s’asseu esperant que li caigui un premi. Jo em quedo quieta i atenta, interactuant pel xat de la plataforma estratègicament esperant que l’Ibai em parli a mi igual que jo felicito la meva gossa per seure bé.
Els videojocs (i qualsevol joc) són una font d’aprenentatge. Tenen mecanismes que no tenen altres eines: sistemes de recompensa, reconeixement, possibilitat d’actuar en un altre món, possibilitat de crear una personalitat nova, reptes que incrementen l’estimulació, música i sons que fan que l’experiència sigui immersiva i additiva… ens creen dependència i per això n’aprenem més fàcilment que d’un llibre o d’una classe convencional de matemàtiques. Twitch és un videojoc. Segueix els mateixos mecanismes per enganxar-nos-hi. La qüestió és que, com molts dels videojocs, el que n’aprenem no sempre és útil. Està programat per amorrar-nos a les pantalles i fer-nos creure que l’streamer ens valora a través de recompenses pel nostre ego (saludar-nos, agrair-nos la presència, respondre un comentari…), però no és més que un sistema escurabutxaques del segle XXI. La generació Z no anem al Casino, entrem a Twitch.