Dones que fan coses
Benvinguda a Revista Mirall, Lola. Diuen que definir-se és limitar-se, però, si jo et pregunto qui ets, tu què em contestes?
Parafrasejant a Buddha, sóc el resultat de mi mateixa. Sóc la suma de tot allò que he fet, que he pensat, i de tot allò que desitjo fer, i sóc també un projecte personal de coherència. La coherència és la meva fita, tant política com humana, i em construeixo a mi mateixa provant d’assolir aquesta meta.
Saltant cap a una resposta més concreta, m’agrada molt definir-me en tres paraules: dona, blanca i proletària. Són tres paraules claus que assenyalen la pertinència a una classe per explicar la meva realitat social. Dona, oprimida dins un patriarcat. Blanca, privilegiada dins una societat racista. I proletària, oprimida sota el capitalisme. Aquests tres fets irrenunciables són el que sóc, perquè són el meu context i no puc existir fora d’això. Per tant, el que sóc, el meu jo, està travessat per aquesta triple realitat social.
“M’agrada molt definir-me en tres paraules: dona, blanca i proletària. Dona, oprimida dins un patriarcat. Blanca, privilegiada dins una societat racista. I proletària, oprimida sota el capitalisme”.
Sembla evident que, si provem de definir-nos com a indivídues, hem d’apel·lar a l’individualisme (els nostres gustos i desitjos, les nostres habilitats, la nostra feina…), però oblidem que som individus socials. La realitat social ens marca, i no podem escapar-ne. Les classes socials dins les quals naixem ens marquen molt més que els gustos personals que, de fet, estan influenciats per les classes socials. On vull anar a parar és al fet que l’individualisme ens guanya camí i va destruint el concepte de classe, i jo sóc una romàntica enamorada de la idea de la revolució feminista i proletària.
Crec que no he respost a la pregunta. Ho sento. Sóc l’Iris Borda (també coneguda com a Lola Lúpez), i és un plaer que hàgiu pensat en mi per a aquesta entrevista.
Amb més de 25 mil seguidores a l’Instagram podem dir que practiques un activisme clau dins el moviment feminista. Com sents aquesta responsabilitat?
És una responsabilitat dura, però agraïda. Sobretot, és una responsabilitat inesperada i una miqueta irreal. Encara no m’ho crec del tot. És estrany pensar que el que puguis dir a les xarxes socials tingui un efecte potencial en tanta gent. Per tant, aquesta responsabilitat passa, indubtablement, per informar-me molt bé de què diré abans de parlar-ne, i també per a saber reconèixer quan m’equivoco en el que dic. Perquè un parell de vegades he hagut de fer marxar enrere en algunes coses que havia dit, cosa que és meravellosa. No que m’equivoqui, sinó el fet d’haver hagut de rectificar en un parell de coses, perquè és important que quedi clar que ni el meu, ni cap altre Instagram, són posseïdors de la veritat absoluta.
“És important que quedi clar que ni el meu, ni cap altre Instagram, són posseïdors de la veritat absoluta”.
Creus que el debat net i sa és possible a les xarxes socials?
Em sembla molt complicat mantenir un debat sa, real i profitós a través de les xarxes socials amb algú que no coneixes. No vull dir impossible, però sí que m’atreveixo a afirmar que és poc probable. Les xarxes socials (Twitter al capdavant) estan farcides de violència, mentides que desinformen i moltíssima competència.
“Les xarxes socials estan farcides de violència, mentides que desinformen i moltíssima competència”.
Parlem del teu pròxim llibre sobre sexualitat. Per quines raons recomanes la seva lectura?
Recomano la seva lectura, en especial a les dones heterosexuals i bisexuals que mantinguin relacions sexo-afectives amb homes, per molts motius. El primer, que és evident, és perquè jo en sóc l’autora. Deixant-nos de bromes, recomano la seva lectura perquè és imperatiu que lluitem per millorar la nostra sexualitat, que és l’epicentre de moltes altres coses. Si mirem la sexualitat hegemònica actual des d’una perspectiva feminista, només podem reaccionar estirant-nos dels cabells. Vivim atrapades en una sexualitat fal·locèntrica, que té com a únic subjecte a l’home i que invisibilitza tant el desig com el plaer de la dona, entre moltes altres problemàtiques. I aquestes realitats no s’acaben amb la sexualitat, sinó que es traslladen a la resta d’àmbits privats i socials. El meu llibre fa una crítica d’aquesta sexualitat, la posa en dubte, l’analitza i prova de construir-ne una altra d’alternativa, feminista i sana. A més a més, no és sols teòric, sinó que inclou parts pràctiques i exercicis per a desconstruir la nostra sexualitat. Al cap i a la fi, el sexe és una cosa que es fa, més que una cosa que es pensa.
“Vivim atrapades en una sexualitat fal·locèntrica, que té com a únic subjecte a l’home i que invisibilitza tant el desig com el plaer de la dona”.
Quin és el problema o debat actual que més et preocupa dins el moviment feminista? Per què?
Vull deixar clar que el que més em preocupa a mi no és sinònim del més urgent. Ara mateix, el que urgeix dins l’agenda feminista són les lleis d’autodeterminació de sexe. Si bé, considero que aquestes lleis, i tot el que comporten, són un exemple més del que és, per a mi, el problema més greu al que ens enfrontem les feministes: els intents de desarticulació del feminisme. El patriarcat, com qualsevol sistema estructural de poder, s’adapta. Estem vivint una adaptació. Estem vivint com es deixa de lluitar contra el feminisme de manera frontal, per provar allò del “Cavall de Troia”. Per això sempre dic que la missió del feminisme actual és la de no perdre de vista els conceptes, la de no fer ni un pas endarrere. Sona fàcil; no ho és.
“El patriarcat, com qualsevol sistema estructural de poder, s’adapta. Estem vivint una adaptació. Estem vivint com es deixa de lluitar contra el feminisme de manera frontal, per provar allò del Cavall de Troia”.
Vivim temps en els que es debat què és una dona (com si una qüestió tan evident pogués estar oberta a debat, encara més, a un debat on hi participen homes). Se’ns diu que el sistema prostituent no és nociu en si mateix, sinó només quan hi ha “trata con fines de explotación sexual” (com si fossin dues coses dissociables). Se’ns diu que existeix la pornografia feminista, que el BDSM és empoderant i sa i que és normal gestar un bebè per a una tercera persona. En altres paraules: el patriarcat prova de colar-se dins la nostra agenda política per despolititzar-la. Prova, també, d’invisibilitzar la causa de l’opressió cap a les dones tot difuminant el nostre subjecte polític, és a dir, invisibilitzant el subjecte dona. Com deia al principi, vivim temps on s’esborra el concepte de classe. Qualsevol cosa que fa una dona és feminista si ella ho diu, i empoderant, independentment de si realment és feminista o empoderant (doncs l’empoderament és sempre col·lectiu). Aquest individualisme és la millor eina del patriarcat per desarticular el feminisme, que no deixa de ser una lluita de classes, sexuals en aquest cas.
“Qualsevol cosa que fa una dona és feminista si ella ho diu, i empoderant, independentment de si realment és feminista o empoderant”.
Per tant, creus que és un problema que hi hagi qui es declara feminista, però no coneix o discrepa amb la base teòrica del moviment? Quina solució proposes?
Crec que és un problema, efectivament. El feminisme està patint un intent de desarticulació per ampliació fins a l’absurd. M’explico. Ens diuen que existeix la pornografia feminista i, alhora, sabem que el feminisme és abolicionista de la pornografia… Això com pot ser? Que tot sigui feminista és el mateix que dir que res és feminista. Ara s’està vivint un feminisme còmode, que és plenament funcional al patriarcat. I això és possible perquè hi ha gent que es declara feminista quan no ho és.
“Ens diuen que existeix la pornografia feminista i, alhora, sabem que el feminisme és abolicionista de la pornografia… Això com pot ser?”
No deixa de ser curiós, per altra banda, que aquestes coses només passin amb el feminisme. Ningú és marxista sense haver llegit, almenys, a Marx; però tothom pot ser feminista sense llegir res. Ningú és marxista només per ser proletari; però tota dona sembla ser feminista pel simple fet de ser dona.
“Ningú és marxista només per ser proletari; però tota dona sembla ser feminista pel simple fet de ser dona”.
Si m’autodenomino feminista, però desconec el corpus teòric del moviment, és que no sóc feminista. I no passa res. No ens ha de fer por dir que algú, o nosaltres mateixes, no és o no som feministes. El que ens hauria de fer por és dir que algú és feminista, quan no ho és. Perquè si comencem a dir que el patriarcat és feminisme, ja hem perdut.
“No ens ha de fer por dir que algú no és feminista”.
Existeixen les “dones cis”? I els “homes cis”?
No, les persones “cis” no existeixen. En primer lloc, què és una persona “cis”? És aquella persona que s’identifica amb el gènere tradicionalment associat al seu sexe, ens diuen. És a dir, és una persona que no és trans. Perquè és precisament així com neix aquest concepte, com la contra, com la otredad, que diria Beauvoir. Amb l’afegit que “cis” no aporta cap informació vertadera, al contrari que “trans”. Ara bé, tot i ser una paraula inútil, no és innòcua, com ara veure’m. I segon, perquè menteix.
I per què menteix? Les dones no ens identifiquem amb el nostre gènere, com prova d’instaurar la partícula “cis”. El gènere, com bé ensenya el feminisme, és una imposició patriarcal que s’imprimeix d’acord amb el sexe. Si tu neixes nena t’educaran com a tal, i si neixes nen, t’educaran com a un nen. Aquesta educació diferenciada és el que anomenem des del feminisme “socialització de gènere”, i aquests rols que se’ns imposaran de forma sexista són el que conformen el gènere femení, per a les dones, o masculí, per als homes. “Cis” és un mot mentider perquè no ens identifiquem amb la nostra opressió, i encara que ho féssim, ho fem precisament perquè se’ns ha imposat.
Però les problemàtiques associades al concepte “cis” no acaben aquí. Per citar-ne una més, de tantes altres, el concepte de “dona cis” pot donar pas a parlar de cis(hetero)patriarcats, en lloc de patriarcat. Aquesta nomenclatura tampoc és innòcua. De fet, posar al mateix nivell “cis” i “patriarcat” és, de nou, una estratègia de manual que prova d’amagar l’opressió. El gènere no és un sistema d’opressió a part del patriarcat, sinó que és una eina patriarcal. Per tant, separar-ho no té sentit. El feminisme lluita per abolir el gènere, des de sempre. Si ara el gènere és quelcom elegible, una identitat, hem de modificar el discurs feminista.
“El feminisme lluita per abolir el gènere, des de sempre. Si ara el gènere és quelcom elegible, una identitat, hem de modificar el discurs feminista”.
Quin és l’enemic principal de la dona: el masclisme, el patriarcat o l’home com a tal?
És el patriarcat, però no hem de perdre de vista que el patriarcat no és una força invisible, sinó que actua a través d’agents, i aquests agents són els homes com a col·lectiu i com individus. Tots els homes. Inclosos els nostres germans, pares, amics o, fins i tot, el meu marit. Tots els homes. Veure els homes com a enemics és un error conceptual, però un error que puc entendre. Perquè, com deia, són els executors de la ideologia patriarcal, són els que ostenten els privilegis patriarcals que, a més a més, tenen a costa nostra. Però insisteixo, s’ha de conceptualitzar bé per a polititzar bé. L’enemic és el patriarcat, com a macroestructura (social, cultural, sexual, econòmica, política, i ideològica).
Finalment, per què Lola Lúpez?
És un pseudònim que m’agrada molt. “Lola” és el nom de diverses animals a les quals he conegut i estimat, gosses i una porca. A més a més, m’agrada perquè és comú, almenys a Espanya, i això és el que volia. La Lola sóc jo, sí, però també som totes. Ja sabem que el personal és polític. “Lúpez” ve pel mateix motiu. La sororitat m’agrada molt, i també el fet que sigui comú, perquè recorda a “López”, que és un cognom molt freqüent.