En un moment en el que la censura està molt present, aprofitem per a entrevistar a l’humorista Xavi Castillo, de la companyia de teatre Pot de Plom. Ell ha viscut de primera mà la censura en ajuntaments i institucions al seu teatre durant els anys en què governava el Partit Popular. A hores d’ara, Castillo és, junt amb Pepa Cases, un dels protagonistes del programa de la televisió pública valenciana Trau la Llengua. A més a més, la companyia Pot de Plom continua oferint espectacles com La Bíblia contada per Xavi Castillo o L’actualitat en tres pataes. Parlem sobre censura, llibertat d’expressió, À Punt Mèdia i els nous projectes de Pot de Plom.
Veient quina és la situació que es viu en Espanya i després de l’empresonament de Pablo Hasél…Què ens podries dir tu, que has sofert aquesta censura?
Doncs bé, a nosaltres, és a dir, a la companyia Pot de Plom, l’ocorregut amb Pablo Hasél ens pareix, una barbaritat. Es tracta d’un problema de legislació, és a dir, si Pablo Hasél està empresonat per certs motius cal canviar la legislació al respecte.
En Pot de Plom hem parlat sempre d’aquests temes i a més a més, és una situació que ens pega molt de prop. La llibertat d’expressió, és a dir, el poder dir tranquil·lament les coses, és un tema que hem tractat sempre als espectacles. Per exemple, al que jo faig, que és l’humor, sí que hem tingut episodis de censura i problemes amb certs ajuntaments.
Però lo de Pablo Hasél, si ho concretem, ens pareix que no té cap sentit. Ell no ha incitat en cap moment a la violència directa. Simplement són cançons, i tot açò hauria d’estar emmarcat dins de la llibertat d’expressió.
“La veritat és que estem fent una mica el ridícul en Europa”
La veritat és que estem fent una mica el ridícul en Europa, tenint encara aquestes lleis que permeten que gent com Hasél puga acabar en la presó per aquestos motius. Si per exemple, tu mires la majoria dels tweets de Pablo i la cançó com a tal, sols està denunciant a la seua manera uns fets. Pots estar més o menys d’acord i et pot molestar, però res més.
Trobe que açò és un problema a nivell moral. És el que dic, pots pensar “és que no m’agrada com ho diu”. I, clar, si no t’agrada, no escoltes les seues cançons o no entres al seu mur, que al cap i a la fi, és el mateix que ens pot passar a nosaltres.
Nosaltres fem teatre d’humor i teatre satíric. Aleshores, molta gent ens pot dir que no els fem gracia (i això ens passa). Doncs val, doncs no vingueu a vorem o no entreu en els nostres perfils en xarxes socials, cap problema.
Amb açò el que vull dir és que la qüestió de Pablo Hasél no pot estar emmarcada dins d’un delicte d’apologia al terrorisme. El terrorisme no està en les paraules. Pablo Hasél hauria de poder dir el que vulguera. Això és el que hauria de ser a Espanya i a tot el món: poder dir allò que penses.
Contínuament es diuen barbaritats, tant per part de periodistes com d’organismes feixistes. Hem escoltat autèntiques animalades i no per això han empresonat a algú. Tampoc és qüestió de comparar, però el poder expressar una opinió és bàsic. Per exemple, jo puc fer un personatge que, de sobte, vol la mort del Papa, però no per això estic incitant a que vaja algú i li pegue un tir al papa. No es tracta d’això, jo no estic incitant a la violència. Estic fent la meua feina com a humorista.
“El que sí és un delicte és que un col·lectiu s’enfronte a un immigrant”
Al meu cas és molt clar, són personatges i està tot emmarcat dins d’una creació artística. Així doncs, en el cas de Pablo Hasél és el mateix, sols són cançons. Vull dir, s’han fet cançons tota la vida en les quals s’ha parlat negativament sobre la monarquia i sobre els estaments militars. Per exemple, quan Albert Pla cantava això d'”un militar muerto, un militar menos“ no per això estava dient que matares a un militar!
El que sí és delicte és que un col·lectiu s’enfronte a un immigrant, això si és un delicte. I és, bàsicament, el que ocorre amb molts dels moviments d’ultradreta. La gent compara això amb el debat sobre la llibertat d’expressió. No sé, no pot tindre comparació. Tampoc poden tindre comparació les càrregues policials amb el terrorisme de carrer com s’està dient en alguns mitjans. Tota la vida hi ha hagut manifestacions i revoltes per estes coses.
Repetisc, es pot estar més o menys d’acord, però s’ha de veure les coses amb objectivitat. Estem farts de veure càrregues policials amb un violència descontrolada i excessiva en manifestacions.
En el nostre cas, la censura sempre ha vingut per l’humor. Hem fet humor tota la vida i ha tingut denúncies i demandes. Sols cal recordar, també, el que està passant a la Revista Mongolia o el que ha ocorregut amb les banderes de Dani Mateo. Per a nosaltres és una situació molt greu que cal que analitzem i que en parlem.
“Sempre hem reaccionat amb humor front la censura”
Quina ha sigut la vostra reacció quan vos han censurat?
La nostra reacció sempre ha sigut tractar-ho amb humor, sempre. De fet, la majoria de coses que ens han passat han sigut per qüestions eclesiàstiques. Aquest tema d’ofensa als sentiments religiosos és una cosa que cal suprimir del mapa judicial. En primer lloc, el tema de l’ofensa és una cosa molt abstracta i en segon lloc, cadascú té els seus sentiments religiosos.
Nosaltres sempre hem reaccionat amb humor, i fins i tot, hem fet espectacles parlant d’això, és a dir, parlant de les coses que l’església ha fet en contra nostra. Al final, per a nosaltres era part de la feina, criticar-ho i al mateix temps fer la broma de les reaccions.
Sí que passa que hi han moments que t’amarguen l’existència perquè tens prevista l’actuació en un lloc i l’actuació es suspèn per aquest tipus de problemes. Així doncs, açò ja resulta més greu. Però ja et dic, la resposta és sempre prendre’s la situació amb humor.
Què diries que és per a tu la llibertat d’expressió?
La llibertat d’expressió no té definició. És el que estem vivint. És com definir l’humor, jo no sé definir-lo. La llibertat d’expressió és una cosa que hauria de ser inherent a la societat en la que vivim. Llibertat d’expressió és poder expressar-te. Expressar les teues idees, les teues opinions, que poden agradar més o menys, indignar o també ofendre, però mai haurien de ser considerades un delicte.
“El programa de Trau la llengua és molt xulo. És un programa que faig amb molt de gust”
Deixant de banda aquest tema. Ens agradaria parlar de la nova etapa que estàs vivint en À Punt. Com va sorgir la proposta de participació en Trau la llengua?
La televisió és una part més de la meua feina. Ara, per exemple, s’està emetent l’última temporada de Trau la llengua, però no estem gravant encara. Així doncs, veurem també com evoluciona la nova temporada. De tota manera, dins del que som nosaltres com a humoristes canyers, estic molt bé perquè és una etapa de la meua feina en la que estic fent més coses de televisió. El treball de Trau la llengua és molt xulo. És un programa que faig amb molt de gust. A més a més, Pepa Cases és molt bona companya, i dóna molt de gust treballar amb tot l’equip.
La televisió és una cosa que he pogut fer sempre. Haguera pogut fer més tele en un passat, però…Per què no he fet més tele abans? Doncs perquè teníem Canal 9. El tema de les censures, el tema de la llibertat d’expressió, el tema de la correcció política…Tot això és tan greu que ha fet que nosaltres, durant tants anys no poguérem estar a la televisió pública. Està molt bé dir ara això de que “estic fent tele”, però haguera pogut fer tele molt abans.
T’imaginaves que després d’haver estat censurat apareixeries en un programa de la tele pública de tots els valencians i en defensa del valencià?
Al final, per a mi es una situació molt normal. Ha canviat la televisió i automàticament nosaltres hem pogut fer més coses. De tota manera, també hem proposat més projectes amb una miqueta més d’un humor més polític i més satíric, però aquestes propostes no han tingut acceptació. Crec que encara hi ha una barrera ideològica, política o moral per la qual, en una televisió com la valenciana, no es poden fer aquestes coses. Tot això existeix i s’ha de denunciar, perquè hi ha coses més arriscades que podem fer i no hem pogut fer encara.
Quina creus que seria la solució?
Primer, a nivell polític si tu vols una televisió pública has d’injectar-li un cert pressupost. No es pot fer una televisió pública amb un pressupost tan limitat. La televisió està molt mal a eixe nivell. I segona, replantejar-se les coses. Per exemple, a Catalunya es pot fer un Polònia i ací no es pot fer. I ja no et dic un Polònia. Per exemple, un programa com El Intermedio, que són unes notícies així més divertides, amb crítica i sàtira, ací no tenen acceptació.
Tot açò s’engloba dins de tot el que estem parlant, de la censura i la llibertat d’expressió. Aleshores…Què passa? Nosaltres continuem fent teatre d’aquest tipus i vídeos, però clar, laboralment també estem en un moment difícil perquè degut a la pandèmia la majoria de les actuacions s’han suspès. I clar, jo de la televisió no visc. Jo del que visc és de la meua feina teatral. Al final, el que faig a la tele son col·laboracions puntuals i el que faig és un humor blanc i bonic, en el que no hi ha cap implicació política que és el que estic acostumat i m’agrada fer.
“Hem hagut de frenar tot el que estàvem fent”
Els espectacles de Pot de Plom segueixen endavant?
Hem hagut de frenar absolutament tot el que estàvem fent. Per a que et faces una idea, de totes les actuacions que teníem en el mes de febrer únicament ens ha quedat una que vam fer al Teatre Micalet. Totes les altres estan suspeses o ajornades. És a dir, que sí que ens ha afectat directament i la professió es troba en una situació complicada.
Com veus el futur de l’espectacle en un mitjan termini?
A les sales, en principi, no està demostrat que hi haja un nivell de contagi gran, i s’estan mantenint molt bé les mesures. No obstant això, la majoria d’ajuntaments decideixen tancar els auditoris i les cases de cultura; a més a més, els teatres privats tampoc poden subsistir.
Esperem que el mes que pròxim la cosa vaja animant-se i anar recuperant les actuacions. Però, ja et dic, de moment estem fent de tot, merchandising, vídeos, etcètera. És un moment molt complicat per al sector de la cultura.
En aquestos mesos de pandèmia esteu molt més actius per les xarxes socials. Quines limitacions trobeu en aquest univers virtual?
El tema d’utilitzar les xarxes al final és un complement de les altres coses. És a dir, vas tenint seguidors, comentaris i la gent disfruta. Tot això és una ferramenta que ens porta públic al teatre. El problema és que a hores d’ara el teatre no està. Aleshores, no es pot viure d’això.
A més a més, escoltem molt el tòpic de que molta gent està reinventant-se. Nosaltres és una cosa que hem fet tota la vida, reinventar-nos. Sempre estem pensant en coses noves, coses en Internet, coses de televisió. No hem deixat de proposar coses. Però, de l’altra banda, el teatre és el que diria que és la base de la nostra feina i com ja he dit, s’ha vist molt afectat per la maleïda pandèmia.