Joc brut

No han passat ni vint-i-quatre hores que es van tancar les urnes que el búnquer franquista ha fet de les seves. És una dinàmica coneguda: davant de cada fracàs dels franquistes, activen la seva artilleria judicial i mediàtica. La fiscalia demana el reingrés dels presos polítics a la presó, s’executa l’ordre de detenció contra Pablo Hásel, es força una nova expropiació d’obres artístiques del Museu Diocesà de Lleida o s’anuncia el nou judici al president Torra. I tot això, mentre que una concentració de feixistes (no és un insult, sinó una autodefinició de la qual s’enorgulleixen els assistents) fan una proclama antisemita, atribuint als jueus la culpa de tot. Els mots són saludats per una gernació de caps rapats i beneïts (literalment) per un capellà i algun magistrat en exercici. Tret que el Mossad faci alguna cosa, l’experiència ens mostra que podrien construir cambres de gas sense que els tribunals espanyols considerin innòcuament aquestes actituds criminals com a pecats de joventut.

Mentrestant, Pablo Hasel, ingressa a la presó. No ha matat ningú. No ha robat. No és cap corrupte. No ha torturat. Tanmateix l’han tancat més de dos anys per denunciar a qui mata, a qui roba, a qui es corromp i a qui tortura. I les circumstàncies són dramàticament significatives. Ha plantat cara al més pur estil Rosa Parks o Malcom X, ha desafiat l’evident prevaricació moral en què es fonamenta “la constitución que nos hemos dado” (i que els que la interpreten se l’han fumada), i l’han detingut de la manera més vergonyant. El rector de la Universitat de Lleida ha donat el permís perquè la policia hi hagi entrat (com a l’època dels grisos i la “democràcia orgànica”, la Conselleria d’Interior no ha tingut el valor de sabotejar una ordre obertament injusta i els policies no han tingut la decència de dir que es trobaven malament i que es prenien el dia per fer-se una prova d’antígens. El cert és que Espanya, aquest país patètic d’inquisidors, toreros, corruptes i patètics vividors, ha desafiat Amnistia Internacional i el Tribunal d’Estrasburg entre l’estupor dels països europeus, que s’horroritzen com quan van assassinar Ferrer i Guàrdia. Lavrov, el ministre d’exteriors russsos, deu estar a la seva datxa menjant crispetes…

És evident que les clavegueres judicials s’han posat d’acord a sincronitzar la seva rebequeria. Diumenge, en condicions extremadament difícils i desavantatjoses, l’independentisme ha tornat a guanyar. I ha passat del 51%, fet que constitueix una fita històrica que han entès totes les capitals europees, tret de Madrid. Tret dels addictes a la mentalitat colonial, els mapes són ben clars. Si la votació s’hagués en funció d’un cens d’acord amb els mateixos criteris que fa servir Espanya en les seves eleccions (és a dir, nascuts o naturalitzats mitjançant un procés de nacionalització), els percentatge d’independentistes s’hagués acostat al 65%. Per contra, la ultradreta de Vox apareix allà on hi ha casernes militars i policials, les elits barcelonines a l’entorn dels Godó de torn, i “poligoneros” -en expressió i desig de la historiadora romana Paola Locascio- en el que constitueix un reflex de la degradació política de les classes populars espanyoles, atiades des d’uns mitjans de comunicació especialment agressius i alimentadors de l’odi.

Efectivament, han estat unes eleccions imposades per tribunals espanyols –s’ha destituït a Torra, mentre s’exonera Cifuentes i Casado d’inventar-se màsters-, buscant l’efecte Illa, amb la feina bruta del PDCat i el PNC restant vots i escons a Junts, i cercant un calendari dissuassori per a la participació, i malgrat cert desànim col·lectiu, l’independentisme ha incrementat la seva majoria, amb una lògica demogràfica que permet pensar en una ampliació continuada. Els perepunyetes habituals afirmaran que l’abstenció ha perjudicat l’espanyolisme. Més aviat el que deu passar pel cap de moltíssims catalans nascuts a Espanya és que les maneres de defensar la seva identitat, a còpia d’escamots arrencant llaços, manifestacions “constitucionalistes” amb caps-rapats “caçant immigrants” i la “montapollos” anant a provocar al poble del president Puigdemont, els deu haver, simplement horroritzat. Entre els defensors de la unitat d’Espanya que viuen a Catalunya, la immensa majoria tenen amics, veïns, gendres o joves independentistes, i s’escandalitzen de les barbaritats que es diuen i es fan en nom de la “unitat d’Espanya”. És per això que molts han tornat al confort d’un PSC que, si bé, s’ha descapitalitzat del sector catalanista, no és prou estúpid per comportar-se com els cunyats al més pur estil Carrizosa.

És per això que tota aquesta ofensiva judicial del Deep State s’ha d’interpretar com un “posar a prova” la impotència de les institucions autonòmiques. És fet amb tota la intenció d’humiliar la Generalitat i una classe política incapaç de reaccionar amb la dignitat que ens ha mostrat Pablo Hasel. És una estratègia perversa, que busca la desmoralització del moviment independentista, i que, pel que hem pogut veure en els resultats del 14 de febrer, no sembla tenir massa èxit. Ans al contrari, pot acabar consolidant l’alternativa del Consell de la República, i, més aviat, podria suposar una acumulació de forces i ressentiment que podria esclatar quan la situació epidemiològica i els vaccins permetin la recuperació del carrer. 

- Publicitat -

Potser, a qui estan desmoralitzant de manera explícita és un altre front polític: l’univers Podemos i Comuns, veritable baula feble de la coalició governamental de Madrid. No són bons dies per a Pablo Iglesias, Jèssica Albiach, Ada Colau, o fins i tot un Jaume Asens que potser és una de les persones més decents que he conegut. Veure com van passant els consells de ministres sense poder ni plantejar ni amnistia, ni indults, ni reformes de codis penals, ni derogacions de Lleis Mordassa, ni tocar les contrareformes laborals, els aboca a la frustració, la traïció als seus principis i la irrellevància: un trist final per tantes expectatives incomplertes. És una estratègia deliberada. Les elits madrilenyes conspiren des de fa anys per trencar el govern de Pedro Sánchez i assegurar un govern d’absoluta obediència al búnquer. En el fons, un joc brut polític que només es pot trencar des de la mobilització del carrer i la desobediència de les institucions.

- Publicitat -

Mecenes de la Nova Cultura

Si creus en un periodisme que analitza l'actualitat sense pressa, nosaltres som la teva revista. Fes-te mecenes de la nova cultura des de només 2€ al mes.

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca