Després d’uns quants dies ennuvolats, el sol torna amb una força nostàlgica, com quan retrobes quelcom dins teu que no sabies que havies perdut. Surts a passejar amb una vitalitat alliberadora i per allà on passes observes. A qui camina com tu. A qui absorbeix cada raig amb els ulls tancats. A l’infant que corre buscant un tresor. Però de sobte, perceps quelcom insòlit. Sembla tret d’una de les mil històries de l’àvia. De quan era jove. Tan llunyà que si no ho veus, no ho creus. Són dues persones petonejant-se al banc. Em pregunto: quan ha sigut l’última vegada que hem vist a persones petonejar-se i/o mostrar-se afecte al carrer? Quin tipus d’amor era? Llavors, com ens estimem ara?

L’espai públic i la mostra d’estima

Venint de la cultura judeocristiana, les qüestions amoroses s’han amagat en l’àmbit “privat” i les perifèries. Motiu pel qual l’espai públic no fomenta ni naturalitza els intercanvis sexoafectius. Sempre estan lluny de l’acceptació. Des de la cultura de la intimitat lligada a l’habitació (qui la pot tenir clar) fins a l’exclusió espacial dels treballs sexuals, totes s’amaguen. Per sort, els valors han flexibilitzat cada cop més el pudor de les emocions fent de les mostres físiques d’estima, la comunicació emocional no verbal, i la diversitat dels vincles sexo i/o afectius quelcom menys tabú. Expressar-ho en públic, al carrer és activisme polític.

Actualment, en temps de covid, sento que retrocedim a la censura d’estimar. La manera de comunicar l’ús de la mascareta, la distància de “seguretat” i la higiene constant, fan que els discursos de prevenció i protecció sonin més a amenaces del Gran Germà orwellià. Lluny de semblar negacionista, la forma de promoure la seguretat col·lectiva es transforma en desconfiança col·lectiva. L’altra pot transmetre i per tant ser el virus. Mitjançant la dinàmica del “ojo por ojo”, tothom està amb la càmera de vigilància. Inclús els espais de trànsit, com en el transport públic, t’adverteixen: “silenci al tren”; “no contacte físic”. Fins i tot dona respecte abraçar pel carrer. Com s’estan transformant les relacions humanes? I el més urgent, com estem naturalitzant aquesta transformació?

La intimitat i la imposició monògama

Aquest diumenge era una data assenyalada, segons el capitalisme. Malgrat que a Catalunya teníem altres penúries com la densitat climàtica passada per aigua, les votacions electorals, l’empresonament de Pablo Hasél, l’arrossegament psicològic i fisiològic de quasi un any de pandèmia, entre altres, Sant Valentí va estar present. Ja no tant a l’espai públic però sí que a tots els algoritmes digitals, als mitjans de comunicació i als aparadors. Anuncis de regals. Tot amb forma de cor. Experiències “romàntiques”. Però, tot anava encarat a un tipus de relació: la parella monògama. Què vull dir amb això? No, no estic criminalitzant a les persones que tenen parella, sinó al sistema monògam, investigat en profunditat per Brigitte Vasallo. En el seu llibre Pensament monògam, terror poliamorós afirma que “El sistema monògam dictamina com, quan, a qui i de quina manera estimar i desitjar, i també quines circumstàncies són motiu de tristesa, quins de ràbia, què ens fa mal i què no. El sistema monògam és una roda distribuïdora de privilegis a partir dels vincles afectius i és, també, un sistema d’organització d’aquests vincles”.

Raó per la qual, no necessitem un dia clau per evidenciar que els nostres sentiments segueixen uns valors concrets. De fet, l’altre dia una amiga ens compartia entre bromes el seu desig: “ojalà ara tingués parella. Aguantaria millor la covid”. I la veritat és que no va ser la primera ni l’última vegada que ho vaig sentir. Ja fa un temps que sento una pressió generalitzada sobre el fet de no tenir parella tancada, és a dir monògama, en temps de covid-19. I la veritat és que em grinyola per totes bandes. Per què el contrari de solitud és parella monògama? Per què aquesta esdevé la més important, segons l’acceptació sociocultural? I per tant, l’única que val la pena prioritza, per sobre fins i tot de les amistats i a vegades la família? En conseqüència, aquesta jerarquia relacional converteix “tenir parella” en una necessitat vital i de privilegi social? I en temps de pandèmia, com gestionem aquest increment de la necessitat?

L’atzar i la promiscuïtat

La gent se sentia ajudada pels moments de gresca, tant nocturns com diürns, pels plans on es reunien recomanacions d’amistats, per activitats i tallers on conèixer persones. Ara que ja no són habituals, amb la digitalització de les aplicacions per conèixer gent i les xarxes socials, hem apropat les distàncies per estar més interconnectades, almenys virtualment. Però, sense entrar en un tema tan complex, cal preguntar-se, quina experiència emocional vivim?, o quina ens programen? I més ara, amb el toc de queda. Si ja és prou “provocat” tot, els algoritmes condicionals, el perfil permès des del matx. Quan quedem presencialment, quin espai ocupa l’atzar? Sobretot en el moment en què dubtes, que no saps si continuar. Com afecta a la connexió emocional? Ara el covid-19 ho interromp. En situacions anteriors pots deixar-te anar i fluir a l’esdevenir. Però ara, amb tanta previsió, planificació i precaució, més l’hora límit; quan improvisem? I com és d’important en les relacions humanes permetre el dubte? El desconeixement? El misteri? El repte?

I per altra banda, quan quedem amb aquella o aquelles persones, quins patrons relacionals es promouen? A qui inclouen? Quin és l’objectiu de conèixer aquestes persones? Està clar que cadascú gestionar els seus vincles com vol, algunes amb més o menys corresponsabilitat, però aquí el dilema rau en la pressió hegemònica del sistema monògam. Des de quan buscar “la parella”, sobretot utilitzant aquestes xarxes, significa passar per una sèrie de cites fins a trobar l’adequada? I si no l’utilitzes així se’t jutja de promíscua? A més, amb la por del virus hi ha una veu que et xiuxiueja: “no la coneixes ni saps quina socialització té. Pot tenir la covid”. Abans no estava ben vist veure vincles no monògams interactuar a l’espai públic. Però ara, amb l’excusa de les mesures, no es pot ni veure. Al final acabem per reduir les trobades, per un costat, perpetuant el mecanisme monògam, per l’altra, reduint una mateixa i al seu desig polític d’estimar i relacionar-te de manera plural, no per quantitat, sinó per diversitat de qualitat.

Definitivament hem de repensar com volem manifestar els nostres afectes. Personalment no crec que la pandèmia canviï en si les pràctiques, sinó que emfatitza aspectes que ja hi eren. En aquest cas, la covid-19 ha potenciat que els vincles sexuals i/o afectius vagin més cap a les cases, és a dir l’interior físic i emocional. També comporta una major valoració de l’univers íntim i del significat de deixar entrar algú a la teva vida. No obstant això, la situació sanitària no ha de ser sinònim de pors emocionals que ens facin construir murs. Fa mesos vaig llegir en un article els possibles canvis que la pandèmia ha causat a les relacions sexuals. La sexòloga defensa que les postures es poden modificar distanciant les parts de més contagi. També remarca l’ús de la tecnologia i els aparells. Alhora que un major respecte sobre la higiene i la seguretat de transmissions.

Doncs, cal dialogar en una readaptació sana i sostenible aquestes qüestions: quina mobilitat espacial volem i sobretot en l’espai virtual? Ja que aquest últim afecta els alter egos immaterials, que queden flotant en una ambigüitat de la teva identitat. També quins espais volem dedicar a aquest tipus d’interaccions i per tant, quines dinàmiques socials fomentar? Alhora que preguntar-se sobre els valors de la intimitat personal, tenint en compte que està condicionada per la cultura. Ja que, quanta gent veiem estimar-se? Com ho expressen? I per tant, com pot afectar-nos l’absència i l’escassetat de mostres d’afecte en públic?