Denis Allso és estudiant de Ciències Polítiques en la Universitat Miguel Hernández, rider i defensor dels drets del col·lectiu rider, participant en l’articulació sindical dels nous treballadors precaris.

Tots els meus articles fins ara són massa teòrics, massa artificials, massa filats i poc provocadors. En aquest aprofitaré per a parlar com una persona normal. Sempre m’ha flipat la forma d’escriure dels progressistes famosos. Eixa despreocupació de qui sap que li publicaran sí o sí. Eixe gastar “Sempre m’ha flipat” en un article amb la familiaritat de qui et parla a l’eskombrera a les sis del matí. I aquest es mereix eixa pedanteria de barri que sempre m’ha flipat. I és que eixe dret a la pedanteria popular me l’he guanyat pedalant per a Uber Eats com a repartidor en règim de fals autònom per a finançar-me l’accés al món acadèmic.

Mentre arranque a escriure aquest paràgraf, a un company de Glovo li demanen que es retire el casc de la moto en el McDonald’s de Carrefour Infante. Riem amb complicitat: en una faena en què et tracten com un número mai saps els perquès del que et toca fer. Tota precaució és poca contra que un repartidor assalte l’hamburgueseria en moto i s’escape pels carrers murcians amb el botí en una motxilla de porexpan. En cinc anys de carrera he après el pla urbà de Múrcia i Elx; i no és que estudie enginyeria de camins, ni urbanisme ni res semblant, però és que quan entres en l’univers rider la carrera passa a ser un assumpte secundari. Cada dia més, el treball que faig per a pagar els estudis és la meua carrera, i en el meu temps lliure estudie un Grau universitari, com podria jugar a la consola o anar a fer una paella al camp. No sembla molt lògic, però hem de partir del punt que treballe portant menjar a gent. Gent (majoritàriament) amb dues cames i més temps lliure que jo per anar a arreplegar les seues comandes.

Asèpticament, sense més context res tindria lògica. Però la té: lògica capitalista. Així doncs, tindre temps lliure per baixar per la comanda és un privilegi molt relatiu. Fa mandra. I això, que poguera semblar un problema del primer món, no ho és. Cap persona que poguera disposar lliurement del seu temps gastaria absurdament els seus diners en evitar-se una passejada agradable.

Però la gent viu en una bambolla de consumisme que no és capritx sinó supervivència: menjar a casa implica cuinar, netejar les restes, comprar els ingredients i una sèrie de tasques addicionals que no tenim temps per fer. Sempre tenim “un document per omplir”, un problema de la comunitat de veïns que no pot esperar o al crush que no ens respon a una història d’Instagram publicada estratègicament. I, com no…Tenim els problemes del curro. I hem de passar una mitjana de 10 hores diàries anant i tornant de treballar, menjant entre torns, a un embús, tancant més tard de l’hora i treballant.

I, els qui no estem en l’atur o no traballem, teletreballem. I això sistemàticament implica una disponibilitat total 24 hores set dies a la setmana prop de l’ordinador, i ja ens agradaria no haver de demanar, o mil històries que ens estan fent perdre el temps i vull anar directe al gra perquè l’algoritme hui m’odia i estic de mala llet.

El maleït algoritme

Que és l’algoritme? Un algoritme és blablabla (busca la definició en Google mante, que vull anar al gra!) el sistema pel qual el meu cap de recursos humans (que viu a la meua butxaca entre el Tinder i el Vinted) m’assigna comandes. Si em porte bé m’arriben moltes i si no, m’arriben poques. Si faig tot el que em diuen m’arriben senzilles i cèntriques. Si no, m’envien amb la comanda allà on bramen les tonyines. Si faig moltes fins allà, ja m’estic portant bé. Que com funciona? No ho sabem. És la fórmula màgica de la Coca-Cola de cada plataforma de repartiment a domicili, i la ministra Yolanda Díaz acaba d’acceptar en les negociacions amb la CEOE que no hagen d’enregistrar-ho. 

És a dir: el meu “conveni 2.0” és secret. No sé quan l’estic pifiant, perquè se suposa que sóc una empresa amb una bici i que el meu cap no és un cap sinó una eina digital. Sé que 87 persones m’han valorat positivament i 9 negativament (9 abraçades cap eixes 9 persones tan atrapades pel sistema per a valorar-me negativament des d’ací). I sé també que les valoracions tenen certa influència però no tota en el sistema de l’algoritme. Si un cap de setmana no treballes, perds punts. Si agafes baixa, perds punts. Si compleixes les mesures covid i/o de circulació i trigues més del temps estimat perds punts. Quants punts? És un misteri que no tenim dret a conéixer. 

Això s’uneix a unes condicions conegudes i televisades de sobra, i tu, persona conscienciada i activista contra la violència laboral t’indignes i vols terminar amb aquesta injustícia que patisc. Has votat fins i tot a una penya que et va dir que ho resoldria i —spòiler—, no sembla que hagen trobat cap solució. Què et queda per fer? Recorrent a l’última carta que tens al teu abast en aquesta desgraciada i impotent existència, agafes el Twitter i escrius: “no consumisques explotació”. I —spòiler— l’endemà segueix existint el meu model de faena. I no només això: es comença a estendre i demà igual arriba al teu sector.

Imaginem una distòpia en la qual les teues piulades produeixen una gran baixada en el consum: el resultat seria que ens entrarien les comandes del restaurant al qual truques per telèfon analògic perquè el propietari del xiringo se les sap totes. I si encara així baixara el consum, significaria que els riders que tenen relació d’amistat amb l’empresa, tracte de favor, o els qui més capacitat d’autoexplotació tenen seran els únics que treballen i que ingressen. És a dir, per a competir en aquesta carestia distòpica, conscient i social hauré d’explotar-me a mi mateix molt. A menys comandes, menys drets. Quan va iniciar-se aquesta pandèmia en 2020 estava mal vist demanar, vam deixar d’ingressar pràcticament tots i entrarem en una profunda crisi. Alguns demanarem boicot puntual amb la intenció que el govern més progressista de la història tancara el nostre servei per acollir-nos a les ajudes i contribuir a “ser vacuna i no virus”. Ai. Innocents. Una vegada perduda eixa esperança el boicot ja no és necessari.

Tot i les sabates trencades, els deutes amb el lloguer, la universitat, Hisenda, prestadors privats i amistats i familiars el que em preocupa, com a qualsevol altre jove, és si el meu crush em dóna bola, si sóc massa vell per estar a tiktok o si els pantalons em fan bon cul. No em passe el dia fent balanços i emplenant el 036 ni posant-me al dia amb Hisenda com els altres autònoms. No tinc un apartat on demanar ajudes com els altres autònoms. No som una espècie animal de goma a part, encara que tinguem un règim especial que demà serà també el teu. Per a treballar en condicions el que necessitem no és una llei “especial” ni res d’això, l’estatut dels treballadors ens val. No necessitem cap boicot sensible. Necessitem drets i més concretament una renda bàsica universal i una jornada laboral de quatre dies que ens permeta desenvolupar-nos per si de cas no volem ser riders. Repartir menjar a domicili no s’ha inventat ara. El que s’ha inventat és la forma d’estafar al sistema i uberitzar l’economia. Abans d’internet ja hi havia gent que et duguera menjar a ta casa.

Contra el “no consumisques explotació”

No consumisques explotació si no vols, però abans tingues en compte com funciona tot el sistema, basat en l’explotació. Sense explotació no hi ha grans magatzems. Sense explotació no hi ha la fruita i la carn del supermercat. Sense explotació no hi ha roba. Sense explotació només mengem pedres: i això com es para? Amb una vaga contundent en dia de molta demanda. I com s’organitza una vaga contundent? Els viejennials com jo vam conéixer allò que antigament anomenàvem sindicats, organitzaven vagues generals de tant en tant.

I si, nosaltres podríem intentar des dels nostres xicotets i confrontats sindicats de riders, intentar fer que gent, que només té per passar el dia els diners de les comandes de 8 hores pedalant, es neguen a treballar perquè altre ocupe el seu lloc. Però si el nostre objectiu és que el teu treball demà no estiga al nostre model, que ens apliquen l’estatut dels treballadors que hui t’apliquen a tu, una renda bàsica per a tu i per a mi, la derogació de la reforma laboral on va nàixer el meu model de faena i una jornada de quatre dies per a tothom. Quin sentit té doncs que faça la guerra pel meu costat deixant de consumir no-sé-què o fent protestes sectorials? No tindrà més sentit que organitzem una vaga contra la uberització de l’economia i que lluitem juntes i horitzontalment?