Altafulla, 14 d’Agost de 2018
Anna, tia, perdona perquè tinc mil àudios teus per escoltar i respondre. No em dóna la vida. Tinc una ansietat que em moro, qualsevol dia em tiro pel balcó dels nervis. A sobre els whatsapps de ma mare m’estressen i la tia aquella de qui et vaig parlar no em respon els missatges.

París, 2 de desembre de 1946
Estimada Anna,
Des del mes de setembre t’he començat tres cartes i totes han quedat a la meitat. He passat un disgust terrible, pitjor que un disgust. He estat a punt de fer una bestiesa, he plorat molt i encara ploro. No exagero si et dic que estic desfeta. Cap paraula no et podrà donar una idea aproximada del meu dolor.
Rodoreda, Mercè (2021) Cartes a l’Anna Murià (1939-1956). Barcelona: Club Editor

Des dels principis dels temps la meva amiga Anna i jo ens enviem àudios de whatsapp eterns per explicar-nos les misèries. Durant aquests anys ens hem comunicat des d’Altafulla, Reus, Barcelona, Brasil, Ghana, Bonn, Brussel·les… tant era on visquéssim, l’àudio protocol·lari de “tia quina merda tot” ens arribava cada setmana. Per això quan l’Anna vivia a Alemanya jo em seguia lamentant de les meves tragèdies catalanes, i a l’inrevés. Per això quan un tio ens deixava plantades per tercera vegada, ens ho explicàvem. I quan l’ansietat se’ns menjava ens cagàvem en tot amb els stickers del telegram. I quan estàvem avorrides ens passàvem posts interessants d’instagram amb informació que consideràvem rellevant per l’altra. Una amistat Z, direu.

Cap paraula no et podrà donar una idea aproximada del meu dolor

La Mercè Rodoreda i l’Anna Murià no eren pas tan diferents de nosaltres. Una en cada punta de món i nòmades arruïnades, a causa de l’exili, compartien penúries a través de les seves cartes. Rodoreda, en un dels seus atacs excèntrics, va cremar moltes de les cartes que havia rebut de les seves amistats i amants, per això avui en dia només podem llegir les cartes que ella va enviar a altra gent, amb alguna excepció. A Cartes a l’Anna Murià (1939-1956) (publicades en una reedició aquest febrer per Club Editor) hi ha tots els drames amorosos de la Mercè Rodoreda explicats de forma tràgica a l’Anna Murià. Elles es comuniquen des de París, Ginebra, Newton, Bordeus, Limoges, Ciudad Trujillo, Rossy-en-Brie… i també maleeixen als homes o les amistats, les famílies i les malalties: s’envien cafè o roba, contes, diners i moltes, moltes paraules igual de dramàtiques que les que la meva amiga Anna i jo ens enviem l’una a l’altra. Deu ser que els temps no han canviat tant.

Barcelona, 28 de novembre de 2016
Anna, tia, estic cansada dels tios. No en vull veure mai més cap. No et passa, a tu? L’imbècil aquell ara ha deixat de parlar-me i ni tan sols sé per què, sempre igual, tu ho dónes tot i ells t’ho retornen amb ignorància. Segur que ho fa perquè li agrado massa i no sap ni com gestionar-ho. Algun dia se n’adonarà i ja serà massa tard. Espero que a tu et vagi bé amb el noi aquell de la festa al pis de la Núria.

París, 8 de febrer de 1947
Estimada Anna,
[…] El meu amor per en Joan ha estat el centre de la meva vida. En fallar-me aquest amor, m’ha fallat tot. Ni ell no podrà “comprendre” mai tot el que ha representat per a mi. […] Ara no em veu a mi. M’estima massa, però no em veu.
[…]
Jo no tinc una rival, Anna, el que veritablement tinc és un enemic. I l’enemic és l’home que estimo.
Rodoreda, Mercè (2021) Cartes a l’Anna Murià (1939-1956). Barcelona: Club Editor

Canvien les formes d’expressar-nos i la roba que ens posem, però el que sembla que no ha canviat tant és la lluita amb i contra l’amor romàntic: sense saber-ho totes ens hi enfrontem. I no sempre guanyem. Mercè Rodoreda s’hi encarava en acceptar que el seu major rival era el seu amant. La competició com a base amorosa i la necessitat imperiosa de guanyar sempre ens corre per les venes a nosaltres i a les persones amb qui ens vinculem. Mercè Rodoreda considerava Armand Obiols (Joan Prat), la seva parella durant aquell moment, un terrible enemic. I no va marxar. Tot i els alts i baixos de la seva passió aferrissada i tràgica no va agafar les maletes per separar-se’n, va continuar al seu costat fins a la mort d’ell, que, després, també va patir de forma dramàtica. Per què no va tocar el dos? Por a la soledat enmig de l’exili, suport econòmic, enamorament tòxic… no ho sabrem mai, però a jutjar pels missatges tràgics que enviava a l’Anna Murià, no sembla que la base de la seva relació amorosa sigues gaire sana.

Ara ens n’omplim la boca, de relacions obertes, i sanes, i treballades… que si les cures, la comunicació, la llibertat. Però no estic gaire convençuda que estiguem fent-li un pols a l’amor romàntic, més aviat estem donant voltes sobre nosaltres mateixes, perquè sí, batallar contra l’amor romàntic està molt bé i és una necessitat contemporània, però no podem aconseguir-ho si abans no ens mirem endins i identifiquem en el nostre comportament tots els problemes que arrosseguem del patriarcat.

És una qüestió estructural, el conflicte no és que nosaltres, les dones, siguem sentimentals i geloses. El conflicte és que nedem en un medi que ens ha alimentat les inseguretats, les pors i les manques afectives fins a convertir-nos en éssers dependents i, en conseqüència, tòxics en les nostres relacions.

I l’enemic és l’home que estimo

Mercè Rodoreda havia posat en Joan Prat (Armand Obiols és el seu renom) per davant de tot i al centre de tot. S’havia oblidat de donar amor a altres coses, com per exemple a ella mateixa. Havia renunciat vés a saber a què per l’amor romàntic i pel somni que un dia el conte de fades seria real i el seu amant, casat i amb una filla, deixaria de pensar en la seva dona i seria sincer i conseqüent amb ella. La Mercè Rodoreda, però, tampoc devia imaginar-se que els motius pels quals no es podia desenganxar de la seva parella i permetia que li trenqués el cor una vegada i una altra tenien a veure amb la dependència tòxica de qui necessita aprovació per sobreviure. I que aquesta dependència és altament probable que provingui dels tripijocs del patriarcat.

Entendre que l’amor romàntic és una merda és el nostre primer pas, però entendre que la Mercè Rodoreda intentava convertir en perfecte a l’Armand Obiols igual que jo i la meva amiga Anna pressionem els nostres vincles per fer-los ser prínceps blaus és una conseqüència del sistema patriarcal, és la clau de la batalla. I entendre que el sistema no ens vol senceres i no ens vol al centre, i que per això estem entrenades a situar a l’altre molt més amunt que nosaltres mateixes en una escala de valors fictícia, és el nostre remei.

Ara no em veu a mi. M’estima massa, però no em veu

Necessitem entendre els perquès, no només aferrar-nos a la destral per matar cupido. I necessitem entendre la Mercè Rodoreda per entendre’ns a nosaltres. Perquè els seus motius eren exactament els mateixos que els meus. I la seva batalla per poder guanyar diners amb feines precàries que li permetessin escriure tranquil·la, per aconseguir que el seu amant es quedés a prop d’ella oferint-li una estima pura, per guanyar reconeixement en un món d’homes… també és la meva batalla. I la seva era més dura, comportava un exili i una sèrie de desastres familiars i personals que la duien de la tragèdia a la comèdia en tres dies, però la meva és contemporània i extremadament més capitalista, patriarcal, política. I per sort, la meva lluita ara és molt més visible del que ho era al segle passat, i puc baixar la destral durant una estona per agafar un llibre que em doni suport per a de construir la monogàmia i l’amor rosa. I aquest llibre el puc compartir amb l’Anna. I trobar un bàlsam.

Altafulla, 18 de setembre de 2020
N’estic fins als ovaris, tot és una merda. Tant de bo tornis ja i puguem fer-nos infusions i xocolata mentre veiem la isla de las tentaciones, com en els vells temps. Mentrestant intentaré aguantar l’estiu com pugui, a veure si almenys al setembre trobo feina perquè estic pelada. Uf torna ja d’Alemanya. Quina merda tot, adéu.

Bordeaux, 29 de febrer de 1945
Estimada Anna,
[…]
Moltes vegades quan he estat terriblement cansada amb un cansament com el d’aquells rucs que no poden tirar endavant […] he pensat: “si tingués l’Anna aquí!” T’he recordat molt més que no et penses […] Quantes vegades m’havies pujat el cafè amb llet…
Rodoreda, Mercè (2021) Cartes a l’Anna Murià (1939-1956). Barcelona: Club Editor

El que tampoc canvia és el nostre amor cap a les companyes. Passin els anys que passin i lluitem contra la trampa del sistema que sigui, tenim les amigues per fotre el crit al cel i quedar-nos descansades. Parlo des del privilegi, des del meu immens privilegi de tenir la meva Anna igual que la Mercè Rodoreda tenia la seva.

Totes tenim drames amb tios, ties, la feina, els estudis, el lloguer, els traumes… però la batalla contra l’amor romàntic, contra el sant valentí dels aparadors, està al costat de les nostres companyes. Si tenim una parella que és un enemic, una opressió que ens aixafa, si tenim un mal dia al laboratori o no entenem per què carai ens costa tant comunicar-nos amb els nostres vincles ho compartim amb les col·legues. Si hem de baixar la destral una estona, si necessitem descansar o deixar de lluitar per fer les maletes i pirar-nos lluny de qui ens fa mal, tenim la companya al costat per fer guàrdia.

I aquesta hauria de ser la clau de l’amor, el secret que trenqui la vida falsament romàntica. L’amor per les companyes hauria d’estar al centre de tot i ser utilitzat per crear xarxa i comunitat; un cop tinguem aquest entramat afectiu creat, l’amor romàtic ja no ens podrà derrotar com ho ha fet fins ara. Entendrem quan hem de marxar, ens vincularem amb persones que tinguin una energia sana i aprendrem a comunicar-nos amb serenitat, perquè si no trobem la forma de fer-ho, tindrem una xarxa afectiva capaç de cuidar-nos i acompanyar-nos.

T’he recordat molt més que no et penses

I si ens sentim acompanyades deixarem de buscar un amor fals i tòxic alimentat en la necessitat, fluirem per la vida amb la certesa que no ens cal estar més completes; i plantarem cara al patriarcat i al seu amor romàntic, perquè el sistema ens vol dividides, allunyades i anul·lades, a prop només d’aquells que ens puguin dominar i creients en l’amor d’Hollywod que ens ha de rescatar. Estarem juntes per estimar-nos més del que estimem les nostres relacions sexoafectives. I ens alliberarem.

I així, només així, si ho volem i només si ho volem, trobarem persones amb qui puguem mantenir relacions romàntiques amb zero drames. Ens creurem que som espectaculars, sembrarem l’amor propi i deixarem d’enviar cartes i àudios tràgics sobre relacions incomprensibles per enviar-nos coneixement i saviesa amb paraules tendres.

*Els àudios de whatsapp reproduits en aquest article són ficcions inspirades en la realitat. Les imatges dels missatges i l’Anna són reals i formen part del meu dia a dia al marge d’aquest article.