Una de les clamoroses absències en aquesta vergonyosa campanya electoral ha estat la de les víctimes de la repressió de la dictadura borbònica. Es calcula que, actualment, aquestes ultrapassen la xifra de 3.000 persones, entre els quals 9 exiliats, 12 empresonats, 12 persones en presó preventiva, casos escandalosos com els de Tamara Carrasco, més de 1.400 ferits, centenars d’encausats, inhabilitats, multats i portats a processos que ni Kafka hagués gosat descriure.
Les estadístiques són escruixidores. I els silencis, especialment entre els partits i organitzacions independentistes, també. Òbviament, s’entén que l’unionisme -també el de la suposada esquerra- vulgui “passar pàgina”, perquè anestesiar els crims terribles sobre els que es fonamenta l’Espanya actual és la pràctica habitual, el seu principal senyal d’identitat. Ara bé, per qualsevol persona amb una mínima sensibilitat democràtica que comparteixi el principis recollits a la Declaració Universal dels Drets Humans, queda pendent impartir justícia de debò, rescabalant les víctimes i jutjant a tots aquells que s’han inventat clamorosament proves, han agredit gratuïtament i amb impunitat, han intervingut de mala fe en els judicis i han redactat les sentències des de les redaccions de les fàbriques d’odi. De la mateixa manera, també ha estat un silenci escruixidor el de la majoria social espanyola, que ha expressat la seva catalanofòbia per acció o omissió i ha trencat irreversiblement una història i referents comuns.
Ara bé, més enllà de lamentar-se, què estem fent amb aquesta terrible xifra de drames personals, d’íntims i amargs sentits d’haver patit una injustícia brutal? Qualsevol govern, qualsevol institució, qualsevol organisme independent no pot fer una altra cosa que treballar per iniciar un procés de rehabilitació personal, de rescabalament moral i material i de reconeixement col·lectiu.
La Generalitat, les institucions públiques i privades han de fer un acte d’homenatge a totes i cadascuna de les víctimes, com fa cada país normal que vol compensar tot acte d’injustícia i arbitrarietat, especialment si vol superar els traumes històrics. Ha de documentar amb exhaustivitat totes les agressions rebudes, els danys materials i en la dignitat de les persones. Ha d’investigar les responsabilitats, mitjançant una comissió independent i internacional. Ha d’actuar d’ofici i valorar de quina manera s’ha de compensar a aquelles persones que han estat víctimes de la repressió d’una dictadura que ha actuat amb ànims de revenja, saltant-se les pròpies lleis –o pervertint-les, d’acord amb una il·legal estratègia de lawfare-. Això inclou indemnitzacions econòmiques que no només compensi les pèrdues econòmiques, sinó també compensi el patiment experimentat.
Això ha d’anar acompanyant d’altres elements no menys importants, també presents en aquests processos de rehabilitació. Això vol dir, per posar un exemple, prioritats per a determinats ajuts, subvencions o accés a treball públic o institucions, actes d’homenatge públic, reconeixement d’estatus de víctima, una especial protecció legal, i, evidentment, el respecte de tota la societat catalana.
Aquesta campanya electoral ha estat a l’alçada dels despropòsits d’una legislatura inútil i ignominiosa. L’oblit i abandó de les víctimes d’una repressió estructural per part del pitjor d’un estat que ha abandonat la democràcia i ha esdevingut una Turquia que ignora els advertiments de les Nacions Unides, entre el silenci còmplice, no pot continuar. Els partits independentistes, no veig que hagin dedicat ni una ratlla dels seus programes a les víctimes de la dictadura. Ni tan sols ho reclamen qui els tenen entre les seves llistes. Aquest escrit sortirà dijous. Abans de diumenge, haurien de respondre sobre quin és el pla: silenci i acatament?, o rehabilitació pública i desobediència. No es tracta de ser fidels al mandat de l’1 d’octubre, sinó de ser fidels als principis més elementals de la dignitat i la decència. No hi pot haver país si no homenatgem públicament les víctimes, i les compensem de manera material i explícita. Obviament, això comporta un enfrontament amb un govern negacionista (que nega que hi hagi presos polítics i exiliats). Tanmateix, només mitjançant la confrontació amb les dictadures podem assolir la democràcia prou digna.