Pepe Navarro (Pepiu): “Volem la cultura dels panxacontents o l’alta cultura valenciana?”

A Pepe Navarro (Castellar, 1977), també el coneixen com Pepiu. Polifacètic com pocs, involucrat, rialler i extrovertit, és guionista, comediant, presentador, cantant d’albaes i ara també escriptor. Valencià dels qui estan en perill d’extinció, pastor de l’Església del pensat i fet que va crear el mestre Garcia Berlanga, ha publicat Pot ser de veres i no haver passat mai (Vincle Editorial, 2020), una novel·la amb històries on la realitat i la ficció es mesclen de manera natural i espontània.

Per començar es fa necessària la pregunta: qui és Pepiu i qui és Pepe Navarro?

Trobe que és una de les preguntes més difícils que em poden fer. M’atreviria a dir que Pepe Navarro és una més de les moltes víctimes civils de Pepiu.

Jo, Pepe, des de ben menut he tingut una imperiosa necessitat de contar històries. De crear-les. De donar vida a personatges que mai no havien existit fins el moment en el qual es feien verb i transcendien. En quant feien la transició d’allò mental a l’oral es convertien en reals. En major o menor recorregut, però, tots eren vertaders.

En eixa voràgine creadora vaig créixer fent front a moltes acusacions de mentider, cosa que m’ofén moltíssim, ja que, al meu entendre la mentida porta implícita una dosi de maldat. Collons, en cap moment estava entre les meues intencions mentir! Sols necessitava canalitzar tot aquell torrent de creativitat, encara que fora en forma d’històries que no havien passat mai, però no per això deixaven de ser de veres.

- Publicitat -

Al cap dels anys (alguns molt complicats al voler tractar de negar i frenar-de manera infructuosa- tot el que em bullia al cap), vaig aprendre a controlar aquell ullal d’idees projectant-ho en un alter ego, en un personatge en el qual em podia escudar, i excusar, davant la incomprensió de la gent. Pepiu va nàixer per a ajudar-me a gestionar la realitat paral·lela en la qual em manejava perquè, al cap i a la fi, Pepiu beu de Pepe.

Des que tinc memòria visc en un estat de surrealisme, d’absurd i caos que, moltes vegades no conte perquè no em creurien. Aleshores ix Pepiu, li pega la volta i ho conta convertint els delictes en qüestions anodines, el dolor en riures i la preocupació que té cada u dins en estones de desconnexió. Pepiu és el relator. Pepe és qui li fa el préstec d’allò que és tangible, deixant-li el seu cap al seu complet servici per a fer el que millor sap fer: entretenir.

“Des de ben menut he tingut una imperiosa necessitat de contar històries”

Com decideix un showman com Pepiu iniciar-se en el món de la literatura amb la seua primera novel·la?

Va ser Manolo Gil, de Vincle Editorial, qui em va provocar un poc i, com no sé estar quiet fent menys de quatre coses a la vegada, em vaig llançar a la piscina. Els primers esborranys que li feia arribar a Manolo li varen encantar. Ahí vam començar a parlar de la poca literatura humorística que es feia en valencià, llevant dels temes farcits dels típics tòpics tantes vegades esmentats. I bàsics. Almenys al meu entendre. No podem estar rient-nos d’un clixé per saecula saeculorum. No és sa per a la nostra cultura perquè perpetua una imatge de falsa veritable valenciania. I no hi ha res pitjor que voler sentir-te integrat.

“No podem estar rient-nos d’un clixé per saecula saeculorum. No és sa per a la nostra cultura perquè perpetua una imatge de falsa veritable valenciania”

A Pepiu el vaig portar enganyat a la novel·la. Ell no sabia que anava a escriure res, simplement el vaig assentar davant del teclat i va fer allò que sap fer. De la forma i l’estil ja m’encarregava jo. Cada escriptor té el seu mètode per a seguir la trama principal, les subtrames, el perfil dels personatges…D’allò més normal. En el meu cas, i més concretament en este llibre, el procés creatiu ha sigut com regar a manta. Tenia molt clar qui i com eren els personatges, sols els vaig deixar fluir en el text.

De la primera escaleta que vaig fer per a saber el que anava a passar sols es va respectar l’inici. La resta és literatura impro perquè, per molt que jo volguera anar cap a una direcció eren els mateixos personatges els que dirigien la seua evolució. Que hi havia una güela mafiosa era una cosa que tenia clar, però, el perquè al final hi ha dues… això forma part del secret en el qual no vull aprofundir perquè ni jo mateix sabria que respondre.

Encara que siga la primera novel·la que publique, són molts anys escrivint. Tinc dues obres de teatre, un assaig i una novel·la ja acabada. Ara estic acabant una altra de terror psicològic i que espere poder presentar a un concurs literari que se celebra enguany, encara que crec que m’acabarà agafant el bou.

Pepiu i i Carolina Ferre al Trinquet de Pelai durant la presentació de ‘Podria ser de veres i no haver passat mai’.

Hi ha gent que diu que no eres escriptor

De veres m’ho dius? Anem per pams: en el sentit més estricte, literal i etimològic qui escriu és escriptor. A partir d’eixa premissa podem elaborar discursos més o menys encertats d’allò que per a cada u és ser alguna cosa. Per exemple, hi ha gent gravant discos que a mi em poden semblar poc més que una aberració musical, però no deixen per això  de fer música. Potser, siga música que mai consumiria, però després d’haver fet almenys un tast de allò que ens estan oferint.

El món de la literatura és complicat, i parle poc més que demanant disculpes per l’atreviment, ja que, no tinc el bagatge cultural de molts dels qui podrien dir si el que escric és literatura o no, però el que sí que tinc és veritat. Una veritat que potser falta en molts àmbits de la cultura. Em sembla molt atrevit fer eixe judici! Qui sóc jo, per no utilitzar el majestàtic, per a dir què es pot considerar digne de valoració quan, en el plantejament que em feies en la pregunta, ja es dóna per cert que hi ha qui no considera la meua feina respectable? Si hi ha algun criteri d’avaluació en PDF, agrairia me’l féreu arribar per correu electrònic. O via epistolar, a ploma de ganso i tinta feta de gales i sulfat de ferro en paper de cotó. En el fons sóc un clàssic. Un romàntic!

“No tinc el bagatge cultural de molts dels qui podrien dir si el que escric és literatura o no, però el que sí tinc és veritat”

Sabem que és difícil, però has de definir la teua novel·la Pot ser de veres i no haver passat mai en dues frases com a màxim (rialles)

Bé, esta és fàcil. “Pot ser de veres…” parla de la necessitat de comunicació i acceptació que té un xiquet que es fa major jugant a fer creure que res realment importa.

En el pròleg, Carolina Ferre parla sobre la línia tan fina que existeix entre la realitat i la ficció en la novel·la. De veritat pot ser de veres i no haver passat mai? 

Carolina en el pròleg els fa una escolteta als lectors que estan a punt d’entrar a un món vertiginós per a molts; amén de ser una cosa escrita amb el cor i la qual no podré agrair-li mai el fet d’haver-me interpretat tan bé. Com Mnemósine en l’oracle de Lebadia ens adverteix que per a endinsar-se s’ha de prendre la decisió de quedar-se amb la seua memòria i beure de la font de Mnemósine o deixar en l’oblit el seu passat i beure de la font de Leteo. Si entres, entra en blanc. Com el xiquet que es descobreix els peus i les mans o que camina per primera vegada.

Crec que, sense ser massa conscients, vivim en un constant pot ser de veres i no haver passat mai. Podem assegurar que totes les nostres percepcions, en el sentit més ampli de l’expressió, són reals  o són  una interpretació? La resposta és clara: totes les històries que conte tenen sempre un pessic de realitat. Algunes en un noranta i altres en un cinc per cent, però totes referencien el surrealisme que ha marcat i marca la meua experiència vital bàsica. Com ens passa a totes i tots…

De veritat cal un peu de foto? / Jordi Company.

La teua novel·la tracta, com el personatge de Pepiu, de trencar amb els estereotips i els prejudicis, no? Eixa és una de les coses que sempre reivindiques 

Pot haver alguna cosa més divertida que trencar esquemes? Res! Els estereotips, com el protocol, està per a trencar-lo. Sempre. Ficar a la gent davant d’un espill i que siguen conscients del seu nivell d’intolerància social, a pesar de ser progres de boca gran i accions menudes. O com els feixistes més intransigents que un dia, de sobte, descobreixen que són incongruents en el que defensen en la mà en alt. El que vull dir amb això és que vivim en una incoherència narrativa immensa, ja que, molts dels discursos que, suposadament, fonamenten la nostra identitat, no són tan forts, i molt menys propis!

Per què des de fa uns vint anys estem instal·lats en les vores? Hi ha un espai grandíssim en mig de la tela de la qual estiren uns i altres intentant carregar-se de raó per a ridiculitzar als de l’altra vora. Es veu que no vàrem perdre prou de temps en els més de trenta anys de dictadura franquista que ara, per voler ser políticament correctes ens hem convertit en una societat mediocre, sense sentit crític objectiu i on els problemes principals haurien de ser terciaris. La sobreinformació i el biaix mediàtic ja s’encarreguen de fer la resta.

“Per voler ser políticament correctes ens hem convertit en una societat mediocre, sense sentit crític objectiu i on els problemes principals haurien de ser terciaris”

Un llibre molt europeu, fruit dels teus viatges i aventures per Europa, amb diàlegs en altres llengües. És, també, una forma de reivindicar la diversitat?

Europeu ho he sigut sempre, de manera involuntària tal vegada. Com et comentava abans, este és un llibre que ha contat Pepiu, però s’ha nodrit de coses que jo, Pepe Navarro, ni sabia que recordava. Evidentment és una forma de reivindicar la diversitat: som un poble mediterrani, què ens poden contar de diversitat si en estes terres han confluït infinitat de cultures de les quals ens hem anat construint una identitat com a rajoles de trencadís? Això, por molt que picaren pedra, és una cosa que portem passant la porta del Tàrtar, ben fondo. Allò que portes dins ho traus. El que tens fons, no pots esborrar-ho.

El fet d’utilitzar altres llengües com el francés, l’italià, l’anglés o fins i tot el llatí no és atzarosa. Cert és que està completament justificada en la narrativa, però podria haver-ho escrit en valencià sense complicar-me. La motivació ha sigut el fet de demostrar que es pot fer humor literari en qualsevol llengua partint del valencià com a llengua vehicular. Què més dóna si allò que estic contant està en italià o en anglés si, finalment, la broma està en l’acció i no en la paraula?

Fer més cultura en valencià és reivindicar la diversitat? Pot ser sí. Vaig més enllà: és absolutament necessari perquè ens estan retobatant els camps i quan vulguem plantar dacsa, hi haurà qui ja estiga collint les cebes. No parle d’encetar una batalla lingüística reivindicativa. Les ínfules i les grandiloqüències acaben sent un pot ple d’aire. Necessitem mantenir la boca menys oberta, treballar en fermesa la humilitat i no caure en la provocació de qui reprova la nostra llengua. La pregunta seria quin tipus de cultura volem fer. La dels panxacontents o tractar d’anar més lluny, assolir i defensar l’alta cultura valenciana? De vegades sembla que sempre ens estem mirant els melics!

Què ens poden contar de diversitat si en estes terres han confluït infinitat de cultures de les quals ens hem anat construint una identitat com a rajoles de trencadís?

Pepe Navarro defensant l’apitxat durant la gala dels Premis Carles Santos.

Altra perspectiva per veure el teu llibre és la cultural. Com creus que contribueix el teu llibre per apropar la cultura en valencià a la gent?

Ara mateix crec que no hi ha un moviment literari que tinga una clara vocació narrativa en clau d’humor, llevat dels abans comentats “tipismes”, i menys encara que treballen el surrealisme. Eixa és la meua humil aportació a la cultura en valencià. Des d’Isa Tròlec amb aquella Ramona Rosbif a finals dels anys setanta trobe, pel poc que sé i el que hem departit sobre aquest tema, hi ha un vuit gegant d’eixe humor tan nostre com és el gamberrisme il·lustrat.

Aquest llibre és molt oral. Això fa que la lectura siga addictiva i ràpida. Està farcit d’humor, de tendresa, d’història, de surrealisme…I té diferents matisos, per la qual cosa sempre recomane rellegir-lo passat un temps, per a descobrir el perquè d’algunes trames. Diversos amics i amigues m’han demanat una unitat didàctica per a poder treballar en la novel·la en quart de l’ESO i primer de Batxillerat. Mai haguera imaginat que fora una lectura adequada per a gent jove i, com em diu Esteve, el mestre que m’està tirant una maneta en això de crear la unitat didàctica: els adolescents gairebé no lligen. Donem-los material que els tracte com a iguals, que no els infantilitze.

En el fons, els valencians hem tingut un sentit de l’humor molt anglés: no ens preníem massa seriosament a nosaltres mateixos, relativitzàvem els fracassos i com més gran era l’apuro que havíem passat, major era la gràcia al contar-ho. Inclús exagerant-ho! Desconec en quin moment aquella forma d’entendre la vida, i a nosaltres mateixa, va desaparèixer deixant entrar una societat de pell fina com el tel d’una merda, sempiternament ofesa. Sols sé que necessitem traure’ns de damunt tots els complexos, alçar el cap, mirar al nostre voltant i riure. Molt. Molt seguit. I de tot. Eixa serà l’única manera de separar la mar, creuar-la i no esperar el mannà. Que si depenem del fet que ens el porten de fora, morirem abans.

“Necessitem traure’ns de damunt tots els complexos, alçar el cap, mirar al nostre voltant i riure”

- Publicitat -

Dona suport al periodisme honest

Som la capçalera que dona oportunitats als joves del món cultural i periodístic que les busquen. Som la revista que no amaga la seva ideologia a l'hora d'interpretar l'actualitat.

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca