Aquest article està escrit i titulat a partir del text d’Ona Salvat Febrero (2020) que ella mateixa recita en l’espectacle O’Varias realitzat per la companyia de dansa Move in Vein juntament amb l’artista Patricia Rivera gràcies a la residència de creació Escena Nord 2020. Totes les seves paraules es citen en lletra cursiva amb el permís de l’autora. Aquest espectacle és també la inspiració per l’article i només una interpretació del missatge que transmet, que al cap i a la fi és la meva, però que ens toca de ben a prop a totes les que el veiem.
Sagno
Tinc un pacte secret amb la sang i ja veuràs, no el trenco mai, jo sempre hi sóc i disposada (Ona Salvat Febrero, 2020). El problema que tens és que no em deixes ser-hi, a complir aquest pacte. M’estires i m’empenys cap a la norma, cap al somriure postís, i m’obligues a enfundar-me dins el vestit que mai m’hi cap i mai voldré que m’hi càpiga. Dius que el dolor és el que em toca, que aquests dies s’han de patir, que això és fer-se dona. Dius que he de ser mare, fèrtil, submisa i per això necessito tenir la regla.
Tinc un pacte secret amb la sang i ja veuràs, no el trenco mai, jo sempre hi sóc i disposada (Ona Salvat Febrero, 2020)
El problema és que no em deixes anar-hi, a complir el pacte. Jo el vull complir tranquil·la, estimant, mirant, tocant i deixant fluir tot el que em vol sortir. I tothom descaragolant-te l’espiral, volent-la línia, un sol traç i amb direcció. Però qualsevol recta pot ser esfera, de prou lluny, de prou amunt (Ona Salvat Febrero, 2020). Tothom, per culpa teva, ressegueix la quadrícula dissenyada amb perfils rectes i estàtics que correspon a una mena de coneixement masculí i insípid, i que elimina tota forma de saviesa sensible i circular. Tothom, per culpa teva, m’obliga a fer la feina quan tinc la regla: a fer-ho tot exactament igual que els dies anteriors, com si el meu cos es configurés de la mateixa manera cada dia de la nostra vida. I no entens, no enteneu, que jo sóc una i sóc moltes, sóc la llum i la foscor, puc ser dolor i alegria, però no puc respirar perquè m’oprimeixes.
I tothom descaragolant-te l’espiral, volent-la línia, un sol traç i amb direcció. Però qualsevol recta pot ser esfera, de prou lluny, de prou amunt (Ona Salvat Febrero, 2020)
Em miro
Jo em miro, però no sempre em veig. I si no em veig és perquè tu em fas invisible. M’amagues, m’empenys, no em deixes ser. M’obligues a voler-me retallar, a voler-me petita, diminuta, pàl·lida. Fas que totes vulguem tenir la mateixa mida, la mateixa postura, el cervell buit. T’encanta que rivalitzem, que competim, que ens mirem fent ganyotes unes ben lluny de les altres sense sentir-nos els cossos de tan torturats que els tenim, de tan silenciats, anul·lats.
Si crido, ningú em sent. Perquè has fet que tothom camini en direcció única, oblidant els marges, jerarquitzant emocions, ignorant tot el que no formi part del teu pla preestablert. Si demano ajuda, em deixes sola. No estàs preparat perquè algú necessiti cures, una mà amiga o una atenció particular; no puc destacar ni enfonsar-me, estic destinada a podrir-me en la posició en què m’has encasellat en néixer.
(m’) Habito
Està clar que hi ha espais que habitem de forma natural: els espais que el sistema ha dissenyat per nosaltres. I després hi ha tots els espais que ens obrim, de forma orgànica o bé fent mans i mànigues per respirar i sentir-nos còmodes. Jo no sé si les Move in vein, la Patricia i l’Ona provaven d’obrir un d’aquests espais, o d’habitar-lo, o tan sols provaven de parlar-ne. Sigui com sigui a mi em van fer sentir molt a prop d’elles i molt lluny de tu, el sistema patriarcal que ens travessa. Em vaig sentir en una lluita constant contra totes les teves opressions, però era una lluita acompanyada i sensible: la meva companya plorava, al meu costat, en la batalla de dalt de l’escenari contra la pressió estètica. Jo empenyia el dolor menstrual que m’havia fet dubtar d’arribar serena a l’espectacle. I sentia com sobre el cap de cada espectadora, tot i la distància i la mascareta, s’elevava un vapor peculiar i càlid de comprensió i sincronia. Totes ens sentíem nostre el combat i enteníem les paraules de l’Ona i els moviments de Move in vein com si fossin els nostres propis. Veiem la Patricia, que pintava. La veiem i sentíem l’evolució de la seva obra com la nostra pròpia maduració en veure l’espectacle. Com si totes avancéssim alhora, de manera circular, cíclica, sensible.
L’espectacle era, com tot hauria de ser, transversal: paraules, dansa i pintura. Llum i música. Projeccions audiovisuals. Moltes arts habitaven l’espai i feien caure de l’escenari totes les opressions que se’ls havia vomitat a sobre. La simple forma que prenia l’obra, incorporant diverses arts i creada des de la posició d’un grup de dones ja era en si mateixa una oposició al patriarcat; la manera com fem les coses defineix les coses que fem i elles van predicar amb l’exemple narrant una batalla que personificaven amb molt orgull.
Ver esta publicación en Instagram
Jo, el catorze de febrer, el passaria amb elles. Perquè és diumenge i els diumenges no hi ha millor forma d’estimar-se que consumir cultura segura, sentir ben endins els moviments dels cossos de Move in vein, entendre tots els versos de l’Ona Salvat Febrero i tacar-se amb la pintura visceral de la Patricia Rivera. Tant de bo tinguin aviat un altre espai per envair amb la seva (nostra) batalla.
