Això d’esperar fins el set de març es farà llarg com un dia sense pa. Especialment, als candidats, que s’entesten en exposicions que no seran seguits per la gran majoria dels votants, aliens a tot el que sigui llenguatge econòmic, el pilar bàsic d’aquesta contesa. Fins i tot s’intueix cert cansament en la parròquia culer quan se li recorden a cada pas els maleïts 1.173 milions de deute, un autèntic forat negre que no casa amb l’essència del futbol. Cap altra que vendre il·lusió. Per tant, ja poden guardar energies fins a la recta final, quan els debats televisius ajudin a trencar els dubtes d’una minoria absoluta de la massa social. Ara sembla més problema i notícia el votar que no pas per qui decantar-se. Com som en la dinàmica del qui dia passa, any empeny, observem Laporta disfressat d’esfinx que no bada boca, no fos cas que la vessés. A l’espera que Freixa li toqui la moral a fons amb algun demagògic dard dels seus, el perfil avorridot de l’expresident no genera cap panorama engrescador, per molt que Font s’entesti en relliscar sobre terreny humit, com li acaba de passar esmentant Piqué. Si encara pensa capgirar enquestes, la seva tasca va agafant proporcions mitològiques. 

Hi ha qui s’espanta per la hipotètica virulència de la campanya electoral, fragor pràcticament reduït a la casa de barrets que coneixem com xarxes socials, plena de talibans, sectaris i gent de memòria selectiva. S’esparveren per no res. Abans sí que hi havia campanyes de traca a Can Barça. Quan no et trobaves una tupinada com la de Miró-Sans, veies una lluita a mort constant normalment protagonitzada per resistents catalanistes i talladors de bacallà imposats per les acaballes de l’Imperi. Els mastegots volaven i donava gust veure les formidables batalles per la llotja realitzades a sang i fetge. Ara res, minúcies. Entre que el neonuñisme ha col·lapsat -que no mort- i els entenimentats certifiquen que el Barça és un malalt d’UCI amb respirador incorporat, aquí ningú aixeca la veu per demostrar que, efectivament, som en campanya. Total, res no canviarà el panorama, sintetitzable en poques paraules: S’han carregat l’entitat amb nocturnitat i traïdoria. Però els van votar massivament fa cinc anys, quan els senyals d’alerta ja estaven encesos. 

Abans de estrenar mil·lenni, just quan Gaspart perpetrava l’assalt a la seva infame presidència, Vázquez Montalbán ens recordava que l’associat culer estava decidit a votar-lo malgrat conèixer qui era durant 22 anys, que es diu aviat. Havia tingut temps, doncs, per saber de quin peu calçava, com tampoc podia estranyar-li que Núñez acabés com va acabar. Però res, el soci de tòpic preferia quedar-se aferrat a les etiquetes de boig conegut i gran gestor, sense entrar en més evidències, per certes que fossin. I avui, la tendència que destaca consisteix en confiar l’esdevenidor a un líder messiànic, providencial. Anem arrencant fulls del calendari fins que arribi la jornada de votacions i es confirmi el que tothom espera. Més que perfil baix de campanya, el veiem gairebé arrossegat.