Crec que va ser Juan Carlos Monedero, ideòleg i confundador de Podemos, l’artífex de la denominació “Règim del 78” per definir l’actual sistema polític espanyol. Era a principi de la dècada passada i la gestió autoritària de la crisi de 2008, culminació d’un pelotazo espectacular, havia tret la bena dels ulls de molts espanyols sobre la qualitat democràtica espanyola. També va ser quan el ninotaire Aleix Saló va cisellar, amb amarga ironia, el concepte Espanyistan per descriure l’esclat de les bombolles, l’econòmica i la democràtica, que mostrava als habitants del Regne d’Espanya que havien viscut una mentida.

Només cal mirar al nostre voltant per entendre que la modernització i l’homologació amb les democràcies europees a què havien aspirat la generació dels nostres pares, havia estat una farsa, un miratge. En realitat, i l’existència de presos polítics, repressió desbocada i presa de control de les institucions per part dels jutges inquisidors ens remeten als darrers anys del franquisme. Juan José Linz (1926-2013), un dels intel·lectuals del règim va defensar la dictadura negant que aquesta es tractés d’un règim totalitari, sinó que va fer servir l’eufemisme “un sistema “autoritari de pluralisme limitat” per evitar passar la vergonya d’un país on se censurava, s’empresonava la dissidència i els cantautors s’havien d’exiliar. Òbviament, l’evolució del 75-78 no va anar vers una democràcia plena, sinó una aparença democràtica que va amagar el manteniment intacte de les mateixes estructures de poder que feia, a la pràctica, feia d’Espanya una democràcia vigilada. Aleshores la majoria vivia en la ignorància i la ingenuïtat. Avui, amb massa evidències, no cal ser massa perspicaç per adonar-se que, si bé el pluralisme no sembla tan limitat, a la pràctica, quan algú se surt dels límits preestablerts, la fúria de l’Estat cau implacablement damunt les seves esquenes. La “democràcia espanyola” ha prohibit partits, ha tancat diaris, s’ha inventat proves, ha empresonat innocents i protegit culpables. La “democràcia espanyola” no tolera que es discuteixin les darreres voluntats expressades pel dictador al seu testament, i transmeses convenientment a l’emèrit i els seus descendents.

Potser per això cal reinventar les definicions per descriure el règim actual. Règim del 78 és massa intel·lectual i inconcret. Fa referència a una Constitució que prometia moltes coses i, a la pràctica, ha actuat com un pany i forrellat envers qualsevol aspiració de més llibertat, més pluralisme o més drets, ha funcionat més com un punt d’arribada que no pas un punt de sortida. Per contra, aquest text legal, a la pràctica, una llei de rang inferior al testament de Franco, ha esdevingut una mena de mantra buit de contingut que repeteixen els sectors reaccionaris de la societat com a eina de persecució i repressió contra la dissidència, un tòtem sagrat per a aquells que practiquen l’anticatalanisme com a religió cohesionadora del nacionalisme espanyol o odien fanàticament la diferència. Constitució és la paraula màgica que té el nacionalisme espanyol per limitar drets i llibertats. Quan Vox es declara fan de la Constitució, és obvi que aquesta ha quedat desacreditada.

Per això proposo Borbonisme com a denominació del sistema polític espanyol vigent. Tot parafrassejant Clausewitz, el borbonisme és la continuació del franquisme per altres mitjans. Com la dictadura, el seu objecte és mantenir intactes els equilibris de poder assolits, i els privilegis d’una oligarquia, mitjançant la violència, el 1939. Potser fa servir certa decoració democràtica, potser abusa de maquillatge institucional, potser exhibeix certa pàtina de modernitat. En alguns casos, ha generat alguna capacitat de seducció exterior, i gràcies a mitjans de comunicació i dèficits culturals i educatius, també interiors. Tanmateix, costa dissimular la naturalesa autoritària, arbitrària i despòtica de l’Estat, un estat profund ple de clavegueres i cadàvers als armaris. Que un emèrit pugui viure un exili daurat, blindat legalment davant possibles delictes greus, a Abu Dabi, contrasta amb l’exili i l’ordre de detenció contra Valtònyc i Pablo Hásel, dos rapers que, si no rimessin, podrien escriure articles de la viquipèdia sobre la família reial. Que uns jutges puguin carregar-se aquells presidents i parlamentaris elegits democràticament perquè no els agraden, és això, una pràctica dictatorial, un frau judicial, una presa de pèl, un insult a l’ètica i la intel·ligència. Que, a sobre, facin votar posant en risc els propis votants no fa sinó agreujar la toxicitat d’una dictadura que presumeix de democràcia “consolidada”.

El borbonisme, com el franquisme, ha implicat deixar intactes els poders fàctics de la dictadura. Com s’ha vist, malgrat canvis de noms (amb els mateixos cognoms), es preserva una judicatura, una conferència episcopal, un aparell policial i de forces armades, un alt funcionariat caracteritzats per un reaccionarisme ideològic i una endogàmia que fan feredat. Ni una sola responsabilitat pels diversos assassinats, tortures i horrorosos crims comesos durant el franquisme han arribat, ni a jutjar-se, ni pràcticament a ésser revelada. Espanya continua essent medalla de plata en el campionat mundial de desaparicions forçades, al darrere de Cambodja (tot i que els militars retirats, als seus grups de whatsapp proposen arravatar aquest rècord al país asiàtic entre el silenci còmplice de la Moncloa). La impunitat és total, la passada i la present. Els indults als terroristes d’estat, la protecció als policies que van apallissar votants l’1 d’octubre, les barrabassades judicials contra els joves d’Altsasu, són mostres que, a la pràctica, el borbonisme és un franquisme amb partits polítics i tik tok.

Per descomptat, de la mateixa manera que durant el període 1939-1978, el patriciat econòmic, aquells grups, famílies i individus pròxims al poder (en termes actuals, l’Ibex 35) continuen mantenint aquesta dimensió d’enriquiment sense límits a partir del domini pràcticament total sobre el BOE, en una connivència vergonyant entre poder polític i financer, entre aristocràcia administrativa i especuladors ben relacionats. El borbonisme, com el franquisme, també compten amb un periodisme cortesà, decidit a vetar qualsevol crítica pública al cap de l’estat i els entramats econòmics de la família.

El borbonisme és la continuïtat del franquisme, literalment, en tant que el Borbó és el successor administratiu del dictador gallec, i té com a encàrrec mantenir l’statu quo. De fet, és l’encarnació de la continuïtat de l’Estat, tal com estableix la caòtica legislació franquista reordenada en una Constitució que, a la pràctica, es redueix a un parell o tres d’articles destinats a aplicar la repressió i oprimir les minories nacionals. És la continuïtat dels crims de la dictadura, de les seves responsabilitats morals, penals i econòmiques. És l’encarnació d’un Estat que, el mateix 1939, es definia com a feixista, i que mai ha gosat trencar amb un passat negre, ni demanar perdó, ni reparar les víctimes, ni fer autocrítica.

Com el franquisme, el borbonisme és un règim autoritari, on cada vegada que el pluralisme qüestiona la legitimitat i els límits imposats pel feixisme fundador, et fan un 155, t’apliquen la llei antiterrorista o es pixen damunt les sentències de tribunals europeus. El borbonisme, com el franquisme, es torna més virulent en funció de la pressió i el qüestionament que rep. I és obvi que les condemnes a Pablo Hásel i les maniobres internacionals  contra els exiliats o l’odi fanàtic contra els presos polítics, vol dir que, en realitat, l’estem posant contra les cordes.