En aquest tipus de situacions hi ha un munt de derivades que cal deixar al marge en cas de voler traure l’entrellat. No toca atacar el futbol pels sous siderals que paga, ni tampoc cal justificar res dient que el nostre protagonista triplica en ingressos el sou rebut, per no parlar sobre la infinitat d’intangibles plaents que ell procura. Tampoc aplica apel·lar al repàs del full de serveis, de tot allò que ha donat en alegries el millor futbolista de la història. No ens anem per les múltiples branques, que tampoc no cal i no resoldre’m gaire cosa. El cas és que, al final, ens haurem de creure aquell tòpic sobre la capacitat autodestructiva del Barça perquè la filtració del contracte de Messi ja no es queda en disparar-se simplement als peus, sinó que és una voladura descontrolada produïda per foc amic. Diríem, convençuts de l’argumentari a desenvolupar, que aquells que han enfonsat el club el volen encara empitjorat per allò de cremar-ho tot fins a les cendres abans que entrin els enemics i se’n facin càrrec del desastre causat. La revenja és un plat que mengen fred aquells que encara no han paït veure’s titllats de mentiders i malabaristes per un Leo Messi amb la paciència esgotada de tractar amb ells. No és casual ni la tria del missatger, un mitjà de Madrid que no carregarà la pressió que hagués suportat qualsevol diari o altaveu català. La llista d’hipotètics filtradors no pot ser llarga i d’entrada ja  imaginem que mai no sabrem l’autoria d’aquest disbarat. D’aquesta maniobra per fer molt de mal a Messi i al Futbol Club Barcelona, d’aquesta jugada barroera que publica un contracte de caire privat per obrir, altre cop, la porta de sortida a aquell que no combrega amb la mediocritat. N’hauríem d’estar prou acostumats a tan lamentable estratègia. Cruyff i Guardiola van sortir així i a gent com Maradona se li va fer la vida impossible pel simple fet de no passar per l’adreçador que dicten els mediocres convençuts de que, per una llei no escrita, són els autèntics propietaris de l’entitat.

Ara, la pilota cau a terrat del geni argentí. Si els teòricament seus, del mateix bàndol, el tracten de tan vergonyosa manera, resultaria coherent que decidís tocar el dos d’aquesta casa de barrets sense mestressa per viure tranquil el que li queda de carrera. Té nassos que filtrin quantitats aquells, o gent de la corda, que van signar els contractes i van decidir que aquestes eren les xifres justes, les que mereixia guanyar per un seguit de raons. És vergonyós que el Barça estigui i hagi estat en aquestes mans maldestres que segueixen mètodes tan barroers per eliminar la dissidència, encara que sigui la del millor i major actiu del passat, present i futur de la nostra història comuna. Messi no ha ensorrat el Barça amb el seu contracte, no pas. Han estat ells i les seves errades decisions, una rere l’altra, qui ens ha portat fins aquest monumental naufragi contra el que encara, a sobre, obren noves vies d’aigua. I com veieu, no cal parlar del Madrid o de fosques intencions per desviar l’atenció del que passa allà. És com mirar el dit o la Lluna. En aquest cas, qui dispara contra el millor dels nostres s’autoproclama barcelonista i diu estimar el club. Amb gentola així, ningú necessita enemics.