Els Trolls entren en campanya

Antigament les campanyes electorals s’inauguraven amb una encartellada de mitjanit, com a tret de sortida de quinze dies intensos, amb propostes, retrets, agres debats i molta pirotècnia verbal. Per contra, avui sembla que són els atacs orquestrats dels trolls els que inauguren una campanya virulenta, bruta i de nivell lluita lliure damunt del fang. Al llarg d’aquesta setmana, i especialment des de l’espai postcomunista, s’han llençat atacs a les xarxes socials per desacreditar alguns candidats independentistes per piulades desafortunades. Cert és que termes com “ñordos”, expressions com “putaespanya” o insults denigrants a candidats no haurien de tenir lloc en el debat polític. Tanmateix, a l’independentisme sembla que se li exigeixi un blanc i immaculat, mentre que cert unionisme multicolor es permet tots els insults, atacs, desqualificacions, mentre sostenen el cubata als de Vox.

Certament, és lamentable. Ara bé, més enllà d’assenyalar amb el dit excessos verbals, caldria comprendre perquè hem arribat fins aquí. És veritat que ens trobem en una onada de deteriorament democràtic i institucional global accentuat en la darrera dècada, molt vinculat a la impotència de la política d’impedir increments de desigualtats, la degradació dels lligams socials, i la creixent impotència de la gent comuna que veu fondre’s les seguretats antigues i mentre s’endinsa en una angoixant incertesa. Tanmateix, a Espanya, l’insult, la desqualificació, l’amenaça contra Catalunya en tant que nació i subjecte polític s’han normalitzat en la vida política, mediàtica i quotidiana. Insults, desqualificacions i amenaces que resten impunes. Algú es pot passejar damunt d’un tanc amb un fusell d’assalt i amenaçar de mort al MH President Pugidemont, i no passa res. Algú, amb un arsenal pot desitjar engegar trets contra els catalans, i no passa res. Algú, amorrat a un micròfon, pot desitjar que posin bombes a les cerveseries alemanyes (per no haver extradit el president del país) i no passa res. Per contra, qui crema una bandera borbònica, qui fa un tuit irònic contra Carrero Blanco, o qui canta un rap on es descriuen delictes comprovats contra el cap de l’estat, pot acabar a la presó, l’exili, o assetjat impunement per paramilitars. 

És obvi que aquesta situació d’asimetria, on un bàndol té una porra (i un jutge de guardaespatlles), i a l’altre fins i tot li prohibeixin dur casc (i té un jutge al darrere per rematar-lo), pot generar situacions de ressentiment, ràbia, ira. Això fa que termes despectius com “ñordo” o “putaespaña” esdevinguin reaccions espontànies per part de qui està suportant una més que evident, aclaparadora injustícia. És encara pitjor quan, qui t’assenyala amb el dit es correspon a un perfil d’acadèmic, intel·lectual, posseïdor de superioritat moral (i tribunes públiques), capaç de solidaritzar-se amb totes les causes del món, els drets humans i l’autodeterminació dels pobles, menys en el cas dels catalans “perquè són tots un burgesos explotadors i supremacistes”. 

Tot plegat és fruit d’un pecat original: una manca de reconeixement, de plànol d’igualtat entre un unionisme que compta amb l’aparell de l’estat i els poders fàctics disposats a perseguir i destruir l’independentisme, i un independentisme plural on la necessitat de supervivència nacional conviu amb la peremptòria necessitat d’acabar amb la presència franquista adherida a tots els poders de l’estat. A partir d’aquesta situació inicial, en què, a més, els lideratges s’inhibeixen davant d’una situació d’injustícia (o més aviat s’hi afegeixen), el més lògic és que es produeixi un enrariment del clima polític, que en el fons és el que l’Estat busca. En un país democràtic i normal, davant d’una situació de conflicte i tensió on un territori es vol secessionar (potser el fenomen de política internacional més comú de tots), persones de referència (el cap de l’estat, el president del govern, intel·lectuals de referència, representants de l’església, algú amb autoritat moral) tractaria de reconduir el conflicte i es dedicaria a desautoritzar els atacs contra una minoria nacional. Tanmateix, això a Espanya és a l’inrevés, i, o bé els lideren (com l’ocupant de la Zarzuela) o bé s’inhibeixen, o bé callen per por a ser víctimes, al seu torn, d’un estat que duu la repressió política adherit al seu ADN.

I és obvi que ens trobem en una situació d’opressió nacional. Perquè aquest no reconeixement es tradueix en uns atacs que busquen la despersonalització d’aquesta minoria, com (sento abusar del terme) feien a diversos països europeus amb els jueus. Amb els catalans, els hi són atribuïdes característiques negatives i innates mentre es negava el seu dret, ni tan sols a ésser reconeguts en tant que un col·lectiu nacional. De fet, el missatge és “tot val amb els independentistes”, uns independentistes que, com assenyalen els diversos treballs demoscòpics, representen almenys el 50% dels residents del país, el 60% dels nascuts i el 80% dels qui tenen el català com a llengua materna, és el que empeny tota una política d’assetjament col·lectiu que és el que genera la tensió.

- Publicitat -

En aquests anys, la societat catalana, que, contràriament al que s’esdevenia fa una dècada, està assumint que és una minoria nacional en un país on ja costa dissimular la discriminació, està fent un curs accelerat de Franz Fanon i Malcom X. En el primer cas, assumint una revisió, gairebé psicoanalítica, del que seria una transformació profunda en el marc mental de l’oprimit. Potser per això, aquestes tensions creixents sobre les quotidianes discriminacions lingüístiques. Aquesta setmana s’ha sabut que un exdirector dels Mossos no ha pogut agafar un avió de Vueling perquè no han volgut acceptar el seu certificat de PCR en català (com si no fos possible passar-lo pel google traductor, i com no posarien cap inconvenient en qualsevol altra llengua o alfabet). Davant el descobriment dels menyspreus habituals, simplement, la minoria nacional es rebota, malgrat que això impliqui conflicte i irritació, massa sovint intern, entre els pacients i els impacients. En el segon cas, Malcom X, implica deixar la via Martin Luther King en veure l’esterilitat de semblar bons minyons. I això implica, simplement, tornar-s’hi. “Ñordo” i “Putaspaña” és el retorn d’uns “catalufos” o “putos burgueses” que han estat repetit un i un altre cop sense que ningú amb autoritat ho desautoritzi, sense que cap estament amb justícia apliqui les lleis de manera equivalent. I, certament, ningú, ni les persones que em desperten antipatia política, es mereixen insults com els que ha rebut l’alcaldessa de Barcelona. Ara bé, ja hi ha hagut prou reflexió sobre el fet que un ajuntament hagi de comptar amb el suport d’algú que es dedicava a deportar infants gitanos romanesos com en els pitjors anys de Vichy? Certament, val tot per combatre l’independentisme? Per què hi ha un ensordidor silenci quan Vox afirma que donarà els seus vots als partits unionistes, ni que siguin aparentment d’esquerres? Si val tot, no ens queixem després que l’independentisme pugui arribar a ser desagradable i agressiu. Les Panteres Negres van ser la resposta lògica als milers d’afroamericans colpejats impunement al Pont de Selma.

Evidentment, detesto aquest clima enrarit, que no neix per generació espontània, sinó que és el fruit d’una estratègia deliberada de guerra bruta i silencis còmplices. Tanmateix, quan algú reclama seny, potser oblida que, per poder establir una treva, les passes enrere han de ser simultànies i s’han de fonamentar en el reconeixement mutu, renunciant al més desagradable de la propaganda. Explicant el que sap tot aquell amb un nivell de segon d’ESO: que no existeix un conflicte entre catalans, sinó un conflicte entre Espanya i Catalunya. Tanmateix, sóc molt escèptic. Els atacs que potser han fet més mal han vingut de l’entorn dels comuns, i de certa suficiència acadèmica i la típica superioritat moral de qui es reclama progressista, com si això esdevingués una mena de condició de santedat. Tanmateix, en aquesta mena de religió revelada, hi ha un pecat original, que ens remet a Hannah Arendt. La filòsofa exalemanya alertava que les pitjors desgràcies de la humanitat provenien de l’obediència cega, no pas de la desobediència espontània. El món comunista, malauradament, sempre s’havia caracteritzat per la seva disciplina gairebé jesuítica. I el que han fet és, simplement, complir les ordres donades des dels seus referents espanyols (al cap i a la fi, estan demostrant ésser més espanyols que d’esquerres), i votar, com també recordava Jordi Galves aquesta setmana, un “no” públic en la votació d’independència del 27 d’octubre, amb les conseqüències repressives que podria haver comportat amb els seus companys del Parlament. Aquest va ser un acte d’una misèria moral que, fins i tot, hauria avergonyit a a una curada d’espants Arendt.

Certament, ningú no ha de fer servir l’insult en la necessària disputa política. Tanmateix, que ningú no vagi donant lliçons morals si abans no està disposada a reconèixer la naturalesa d’un problema fonamentat en una simple qüestió d’opressió nacional.

- Publicitat -

Dona suport al periodisme honest

Som la capçalera que dona oportunitats als joves del món cultural i periodístic que les busquen. Som la revista que no amaga la seva ideologia a l'hora d'interpretar l'actualitat.

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca