Siguin quan siguin finalment, diríem que les eleccions del Barça han agafat una còmoda, lenta, velocitat de creuer. Poc a poc i sense sotragades, sense gairebé sentir cap soroll, amb el ritme previst que agafa la inèrcia quan ja t’imagines com acaba la pel·lícula i quin serà el previsible guió en la resta de metratge. De fa anys intuíem, no costava gaire, que Laporta només tornaria a la presidència en cas d’hecatombe conjugada amb la desaparició d’adversaris neonuñistes, que una cosa havia de portar lògicament a l’altra. Doncs ja ho tenim aquí perquè el panorama no pot ser més negre i el personal sembla amb ganes d’aixoplugar-se darrere del líder providencial, el timó referencial, la llum al final del túnel i tots aquells tòpics que tant enfarfeguen quan són dedicats de manera incondicional a un number one al que rius totes les gràcies, no saps ben bé si per mèrits propis o mediocritats alienes. N’hi hagut prou amb un perfil baix per no despertar enemics adormits i el cop d’efecte de la lona prop del Bernabéu. Anem cap al desenllaç de la campanya amb la fatalitat de la predestinació, com si ho haguessin dictat els astres, seguint l’estel sense donar-li massa tombs ni furgar una mica en l’estudi dels programes. El futbol és així, també per aquestes bandes, tan tòpiques com les habituals. Els únics dubtes del moment, en espera que Víctor Font sacsegi el tauler per convèncer-nos a tots de que encara hi ha partida, els genera la junta gestora del senyor Tusquets.

Aquell que només havia de convocar eleccions ràpid i s’ha eternitzat gronxant-se en l’encàrrec diu en les reunions amb els candidats que n’està tip i té pressa, però hom diria que estaria encantat de prescindir d’aquesta nosa de les eleccions, si per ell fos. Pel cap baix, només les convocaria ‘a l’espanyola’: Quan la gent votés correctament i oblidés la mania de dipositar la confiança democràtica del vot en opcions independentistes. Després de la desfeta absoluta de l’oficialisme i amagats tots els responsables de la infàmia perpetrada sota les pedres, no els hi ha quedat ningú en qui confiar, cap alternativa. Però encara es resisteixen a soltar la joguina, el club que creuen de la seva secular propietat. Ni tan sols Sandro Rosell, sempre tan pinxo i malgrat haver-ho anunciat, té clara quina seria la jugada mestra a realitzar per evitar allò que sembla inevitable. Guanyarà Laporta, no cal rumiar-s’ho gaire. Amb tal certesa i per gentilesa de la pandèmia, caldria començar a preocupar-se pels índexs de participació que poden ser encara inferiors als històrics, eternament situats per sota o fregant la meitat del cens. Nivell que, ja que hi som, no diu gaire bo sobre la voluntat i activisme democràtic dels associats al més que un club, gens donats a grans exhibicions participatives. Aquells que donaren un encomiable pas endavant amb el vot de censura, sembla que s’hagin arronsat. Diríem que el culer arquetípic s’ha allunyat emocionalment del club i de l’equip per allò de no patir amb el Barça. Fa l’efecte de que això no té volta de full. Una mena de curiós dejà vu. È la nave va. Anar fent cap a Laporta, president. I un últim apunt: Diuen que això de pledejar contra Setién de manera barroera, no fa pel Barça. Si fos per aquesta irrefutable raó, quants disgustos ens haguéssim estalviat en els darrers deu anys, no creieu?