Cal assumir que estem en guerra. L’Estat, el Regne d’Espanya, ha declarat la guerra contra Catalunya. En la història recent, va començar amb l’Aznarisme i ara, des de la sentència de l’Estatut, ja ni tan sols s’esforcen a  dissimular-ho. No és una guerra (afortunadament) militar, amb bombes i armes. No és una guerra no declarada (malgrat que els mitjans de comunicació fumegen com canons acabats de disparar). Sí en canvi és una guerra bruta, psicològica, encoberta, caracteritzada per les males arts, les operacions encobertes, la corrupció, la cooptació, l’extorsió i totes aquelles estratègies fetes servir pel manual del bon colonitzador.

Com tota guerra té uns objectius i fa servir uns mitjans. No cal ser un gran analista per entendre que l’Estat busca anul·lar l’independentisme, que és l’amenaça més seriosa, potser l’única, per a la preservació del Règim del 78 (és a dir, mantenir els privilegis franquistes), i alhora anhela desnacionalitzar Catalunya, tot fent el mateix que ha exercit en altres territoris no espanyols, com ara Galícia, en part el País Valencià (tot i els signes esperançadors) o tot allò que no sigui Madrid i els seus satèl·lits. Pel que fa als mitjans en fa servir els que té al seu abast: el ja conegut lawfare, és a dir, l’ús i abús sistemàtic de l’aparell de l’estat -especialment judicial- per perseguir la dissidència. Hi contribueix unes forces policials obsedides a fabricar proves falses o espiar qualsevol sospitós de ser desafecte. Hi val tant per a l’independentisme, com per l’activisme social, l’anarquisme, o fins i tot l’arbitrarietat contra tot aquell que passava per allà. És el cas, per posar un exemple, de la Tamara i l’Adri Carrasco, on la brutalitat de l’Audiència Nacional tracta d’inspirar terror entre potencials activistes, al més pur estil soviètic, o més pròpiament, amb l’estil inquisitorial que ha caracteritzat tradicionalment la justícia espanyola (un sintagma nacional amb aroma d’oxímoron). Tanmateix, també fa servir la propaganda, buscant la despersonalització dels catalans (com podien fer els nazis amb els jueus o els francesos amb els algerians) tot atribuint característiques innates dels catalans (egoistes, separatistes, materialistes, hostils, antipàtics, perversos, posseïts, fanàtics,…) a fi de trobar complicitat entre els súbdits espanyols pel que fa a la despossessió de drets. No hi manca també l’ús dels mitjans de comunicació per confondre l’opinió pública, per minimitzar les derrotes de l’estat o les arbitrarietats comeses, i fins i tot, inundar amb falses esperances de diàleg l’independentisme per provar de desmobilitzar-lo i desmoralitzar-lo. A això contribueix també certa “diplomàcia” que busca dividir els catalans entre “bons i dolents”, tergiversar la realitat (“és un conflicte entre catalans”) i llençar falses promeses que ningú no vol estar disposats a complir, perquè no existeix cap incentiu per concedir res.  

En tot aquest context, la societat espanyola, que té molt més clar el conflicte Espanya-Catalunya que els propis catalans (no reconeixen Catalunya com a nació perquè aniria en contra de l’essència de la nació espanyola) s’ho mira entre l’hostilitat oberta, la indiferència còmplice i una ínfima minoria de comprensió, que convenientment és tractada com a heretgia a castigar severament, i que empeny a l’autocensura qualsevol ciutadà que considera que la justícia està per damunt de l’obediència a l’estat. Això, i la perspectiva d’ésser víctima de represàlies (com ha passat a escriptors com Suso de Toro) és el explica l’actuació vergonyant d’uns intel·lectuals que han callat o s’han afegit a la massa amorfa de repressors, com descrivia metafòricament Manuel Rivas al conte La llengua de les papallones,  quan el poble que estimava el seu mestre, Don Gregorio, s’afegeix als insults i els cops de pedra contra aquell republicà tan respectat i estimat mentre els feixistes se l’emporten per afusellar-lo, en una situació mig de temor, mig d’inconsciència.

Cal assumir que estem en guerra. És el millor que podem fer des de la perspectiva catalana, perquè només entenent la naturalesa del conflicte és possible administrar-lo i tenir èxit. I, un cop entès que l’Estat és el nostre enemic (perquè així ho ha decidit), cal entendre que tenim un objectiu (la independència, la sobirania plena incondicional, l’expulsió del franquisme present al país, i que per tant, cal una estratègia.

És obvi que es tracta d’una guerra desigual, en què l’Estat té la força i parteix d’una situació d’avantetge clar, i la nació catalana ha de suplir amb determinació, imaginació i tàctiques agressives els desavantatges inicials. No cal desesperar: la història és plena de nacions que han sortit victorioses d’enfrontaments desiguals, en què ni tan sols s’ha vessat sang. Se m’acut recordar la guerra del bacallà en què els pesquers islandesos (acompanyats d’una única patrullera) van humiliar la poderosa armada britànica a còpia de tallar les xarxes insistentment dels vaixells anglesos que venien a pescar el seu bacallà. Constància i gosadia compensen la força de l’adversari.

I en aquest sentit, és obvi que la primera cosa que cal és desfer-nos de tot pensament màgic… en el sentit que res vindrà de cap negociació. Que la taula de diàleg no existeix. Que les bones paraules i les bones promeses de Madrid no es compleixen ni es compliran. Que fer-nos els “bons” és la idea més estúpida i abominable que se’ns podria acudir. Cal desobediència constant, sabotatge explícit, ingovernabilitat persistent. Convertir Catalunya en un malson absolut, en un maldecap. Fer del conflicte una guerra de desgast, que sobretot desgasti Espanya (com, de fet, ja està passant, malgrat que no es faci molt explícit, a partir del seu descens a la segona divisió B en el camp de la diplomàcia). Tot parafrassejant Pere Quart, cal passar d’actuar com la maragalliana Vaca Cega (topant de cap en una i altra soca) per esdevenir la Vaca de la Mala Llet.

Això es concreta en diversos exemples. Cada ciutadà ha de fer el possible per perjudicar, en la mesura de les seves forces, els interessos espanyols. Això vol dir, per posar alguns exemples, explicar als amics estrangers de què va això del Règim del 78, documentar les connivències d’Espanya amb el feixisme (la “democràcia” mai va permetre extradir criminals de guerra nazis). Els acadèmics i periodistes han de documentar les males arts de l’estat; els comerciants i industrials han de desacreditar els negociants espanyols, obrir mercats a fora i tancar-los més enllà del Cinca. Qui pugui, ha d’il·lustrar amb pèls i senyals la qualitat “democràtica” de l’Estat. La diàspora, ha d’entrevistar-se constantment amb representants polítics dels països d’acollida. Cal mantenir tota la pressió contra una dinastia borbònica, sorgida amb el franquisme i amb les perilloses amistats del Golf i els paradisos off shore. Si una cosa demostra que funciona és l’actuació dels jutjats espanyols contra campanyes de boicot a empreses col·laboradores amb la repressió.. Sembla que la campanya de boicot contra aquelles empreses vinculades a l’Ibex 35 (que es va ordenar tancar la plana web) fa mal, i més que en pot fer. Paral·lelament, cal establir tot un seguit de constel·lacions empresarials pròpies, internacionalitzades i independents dels interessos madrilenys. Cal castigar aquelles empreses que van fer cas de les pressions reials, i tenir en compte la seva covardia durant la tardor de 2017.

Entenc que el Consell de la República -i en general l’acció exterior- tenen una gran capacitat de pressió i aquesta capacitat de “fer mal” a aquell que desitja la nostra destrucció. Si l’ataquen, és que anem per bon camí. Al cap i a la fi, bona part de l’estratègia enemiga tracta de cooptar, via xantatge, via corrupció, a part de l’independentisme (no cal dir noms, malgrat que no costa gaire imaginar-ho) per tractar de desactivar i desmoralitzar la principal amenaça a la dictadura borbònica. Tanmateix, i com assenyala Vicent Partal, un dels problemes és la colonització-parasització de les institucions autonòmiques per part de l’estat, que fa de la Generalitat i bona part de les administracions una mena de Vichy col·laboracionista amb el franquisme que domina el deep state. Caldria establir un govern en la clandestinitat, amb capacitat de fiscalitzar l’acció del govern i legislar paral·lelament, tot posant les bases del que haurien de ser “estructures d’estat”, concebudes per desmantellar el poder espanyol: això vol dir, també, un aparell judicial, uns serveis secrets, unes forces de seguretat amb capacitat de qüestionar i posar nerviós els beneficiaris del colonialisme. Fins i tot, tenir ministres d’educació, sanitat o transports a l’ombra, poden arribar a tenir un efecte psicològic important que impulsi a què els col·laboracionistes borbònics canviïn de bàndol. I això només pot ser possible quan el nivell de desobediència sigui tan gran que el futur d’Espanya a Catalunya esdevingui cada vegada més petit.

Per això, la desobediència individual i col·lectiva tenen aqui un paper fonamental. És, potser, el més decisiu. De vegades no cal ser, ni tan sols explícit, ni cal tampoc buscar l’espectacle. Només cal tirar de l’honestedat personal. Per posar un exemple, els periodistes dels mitjans públics, entenc que atemorits per una direcció col·laboracionista (el FACQS n’és un exponent), haurien d’actuar sense por, atrevir-se a qüestionar les directrius dels seus caps d’informatius i programadors i la pròpia professió haurien de pressionar més aviat els comissaris polítics que tracten de desnacionalitzar d’acord amb les instruccions dels partits dinàstics (que ho són tots aquells d’obediència espanyola, fins i tot aquells que es reclamen republicans). De la mateixa manera, cal exercir pressió contra aquells encarregats de fer possible la repressió espanyola, a tots els nivells.

Tradicionalment, les independències s’assoleixen quan la potència colonial considera que els costos de l’ocupació són més grans que els beneficis. Espanya, una nació insegura i de naturalesa retrògrada i inquisitorial, no té tanta capacitat racional, de manera que, com ja va succeir amb les independències llatinoamericanes, potser trigarà a reconèixer la sobirania del nostre país d’aquí cinquanta anys. Tanmateix, no cal un reconeixement d’algú cada vegada més aïllat. Les independències, de facto, es materialitzen quan ningú no obeeix les indicacions de l’ocupant, quan hi ha un desbordament en què la metròpoli és incapaç d’imposar la seva autoritat, quan la realitat de la sobirania s’imposa a la voluntat de permanència. El primer pas és adonar-nos que això és una guerra. Una guerra bruta, d’operacions encobertes i males arts, que evidentment acaba pervertint els combatents. I si això és una guerra, cal acceptar les regles del joc i participar-ne plenament.