Hannah Arendt i nosaltres

La pensadora i politòloga Hannah Arendt (Hannover, 1906 –  Nova York, 1975), –jueva, nascuda i formada a Alemanya i nacionalitzada nord-americana–,  tingué un important ressò acadèmic gràcies a l’obra Els orígens del totalitarisme (1951), on afirmà que el nazisme alemany i l’estalinisme soviètic eren dues formes d’un mateix sistema polític nou, el “totalitarisme”, l’existència del qual obligava, de fet, a revisar les categories polítiques tradicionals. La seva gran popularitat de dimensió internacional, no s’esdevingué, però, fins després de la seva mort. Dos fets hi intervingueren de manera decisiva: el final de la Guerra freda (1989-1991), amb el corresponent enfonsament del bloc soviètic, i la forta implantació social, a Europa i arreu, ja en les darreres dècades del segle XX, de grups polítics d’extrema dreta amb prou capacitat potencial com per implantar nous règims de caràcter totalitari.

Aquesta popularitat va propiciar que s’arribés a fer una pel·lícula centrada en la seva figura i el seu pensament. Es tracta d’Hannah Arendt (2012) de Margaret von Trotta, que encara es pot trobar fàcilment a la plataforma HBO. Aquesta realitzadora, que ja havia dedicat un altre film a la revolucionària Rosa Luxemburg, és un dels noms més emblemàtics del “nou cinema alemany” i, en el seu film, procura exposar amb prou detall les idees i els posicionaments polítics de la figura protagonista, encara que això suposi allunyar-se dels criteris de comercialitat vigents actualment. D’aquesta manera, pretén fer una obra de pedagogia política. L’acció de la pel·lícula se centra sobretot (per més que hi ha alguns flashback d’altres moments de la seva vida) en el judici del criminal nazi Adolf Eichmann a Jerusalem, el 1960. Ella hi va assistir i en feu diferents cròniques per a The New Yorker, que finalment aplegà i completà en el llibre Eichmann a Jerusalem. Un informe sobre la banalitat del mal (1963). Hi ha dos aspectes que es recullen (i remarquen) en el film que em semblen d’un gran interès en el nostre ara i aquí. El primer és la síntesi del seu pensament sobre “la banalitat del mal”, tesi que ha tingut darrerament una gran acceptació en el món intel·lectual, però que en el seu moment –com ja s’explica a la pel·lícula—suscità una polèmica agra i difícil de pair per la comunitat jueva i que provocà no pas pocs maldecaps a l’autora. La constatació que Eichmann no era cap geni del mal, ni tan sols un antisemita furibund, sinó una persona aparentment “normal”, equiparable a un mer funcionari que, amb la seva acció freda provocà l’execució de milers de persones, la feu reaccionar. Ell volia contestar arguments com “jo complia ordres” o que “seguia el que deia el meu líder, dirigent o partit”, i per això considerà que el mal absolut no era sinó la pèrdua de la capacitat de pensar. De pensar de manera crítica, naturalment; és a dir, de no veure que una ordre o acció pugui ser antihumana, cosa que permet que una persona sigui incapaç de desobeir-la. Aquest és un tema que manté una vigència absoluta sobretot davant dels qui addueixen, ara i aquí, la preeminència de la llei per davant de tota consideració bàsica com la defensa dels drets humans, la democràcia o la llibertat.

El segon aspecte que es remarca al film, que fou el que en realitat suscità més polèmica en el seu moment, és la crítica d’Arendt als dirigent jueus pel posicionament que prengueren inicialment davant l’acció repressora del nazisme. Ella arriba a dir, en la pel·lícula, que si els jueus haguessin estat un poble desorganitzat, sense líders, hi hauria hagut caos i víctimes, però que en cap cas haurien arribat a quatre, cinc o sis milions de morts. Les successives concessions fetes, segons ella, per aquests líders a l’enemic nazi i l’ajornament constant de tot enfrontament foren factors decisius perquè l’extermini prengués les dimensions que va prendre. No sé fins a quin punt Lluís M. Xirinacs que titulà les seves memòries polítiques sobre el procés de transició post-franquista com La traïció dels líders (3 vol 1993-1997) no es va inspirar en la tesi d’Arendt. Naturalment van ser dues situacions molt diferents i aquí no hi hagué cap gran sacrifici de víctimes mortals (tot i que el procés de transició política comportà, arreu de l’Estat espanyol, uns set-cents morts durant l’etapa 1975-1982), però la coincidència, voluntària o no, en la noció de “traïció dels líders” és colpidora. Potser és que estem davant d’una constant històrica que es repeteix, en els pobles oprimits, quan no existeix un mecanisme democràtic de control i fiscalització dels líders propis. Esperem, però, que ara no sigui aquest el nostre cas. Ni ara ni mai.

- Publicitat -

Mecenes de la Nova Cultura

Si creus en un periodisme que analitza l'actualitat sense pressa, nosaltres som la teva revista. Fes-te mecenes de la nova cultura des de només 2€ al mes.

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca