Som la generació més preparada i la primera que tindrà una vida pitjor que la dels seus pares. Som la generació de l’ansietat, de la incertesa, de les llargues entrevistes de treball que s’assemblen ben bé a una sala d’interrogatoris. Eixa generació a què la pandèmia ha furtat els seus millors anys.

Un jovent criminalitzat des de les institucions. Unes institucions que demanen paciència. Que demanen responsabilitat. Ens titllen d’incapaços i parlen en el nostre nom als platós de televisió. Sempre parlen dels joves i mai ens donen l’oportunitat d’explicar-nos. L’oportunitat de contar-los el nostre infern.

Sempre ens demanen, però…Què ens poden oferir? Treballs precaris en l’hostaleria i la restauració. Nombroses carreres universitàries, l’oportunitat de fer cursos i aprendre llengües. Molts anys treballant gratis, buscant una oportunitat que no arriba. I la xifra d’un 41% d’atur juvenil que ens colpeja cada dia als diaris.

Als parlaments? Crits, performance i discursos autoreferencials. Al nostre món el suport de les nostres famílies i dels nostres amics. I una realitat on triomfa allò vacu. És a dir, allò buit. Allò descafeïnat. I no, no volem viure en un lloc descafeïnat ni en una terra que no ens permeta somiar i fer somiar.

Arriba el moment de decidir i, si no feu quelcom, marxarem. Anirem tan lluny com la nostra economia i el nostre tarannà ens permeten. Fugirem, buscant una terra que no ens negue per ser joves, que no ens menyspree, que no deixe escapar el talent i l’esperit crític amb tanta parsimònia.

Ens deixaren sense res i ara ho volem tot.