Entre els filòlegs catalans corre l’espectre del pessimisme, de la substitució lingüística. Diria que l’opinió majoritària dels especialistes, especialment a partir de la publicació de dades d’usos lingüístics, on semblen constatar-se retrocessos pel que fa a usos quotidians entre els més joves en favor de l’espanyol i l’anglès, han generat preocupació, en certa mesura justificada.

Els debats sobre la llengua solen ser incòmodes i difícils. Com que són molt emocionals –difícilment es pot mantenir una relació distant i desapassionada amb una qüestió tan personal–, és fàcil de caure en excessos verbals, i passar de l’eufòria a la depressió en un instant, o de la il·lusió al desencís en pocs anys. De fet, i paral·lelament a l’extensió de l’independentisme entre la societat catalana, ha generat debats que van des de la desdramatització (és perfectament compatible una Catalunya sobirana en castellà) fins a aquells que consideren que fora de l’oficialitat única del català no hi ha nació possible. De fet, precisament el trencament profund i irreversible amb Espanya per part de la majoria d’habitants del país (i prop de dues terceres parts dels qui hi han nascut) ha convertit la llengua en una arma llancívola, normalment utilitzada pels enemics de la llengua, pels de la nació, i tot parafrassejant Ovidi Montllor, pels qui són sempre en contra de la lliure expressió i del lliure pensament.

Allò que no sempre sovinteja és la idea que, potser, tenim un problema de coordenades de debat. El model de normalització lingüística és concebut a finals de la dècada de 1970 i aplicat (menys que més) a partir de la de 1980. El context històric és important perquè va ser una època en què el relat de la Transició era empassat acríticament per la majoria de la gent. Es tractava de promoure el coneixement que arribava a ser residual a la major part de la conurbació barcelonina –cal recordar que, el 1975 la majoria de la població censada a Catalunya hi havia nascut a fora–, i que es va assimilar la voluntat de reconstrucció democràtica a la visibilització del català com a llengua cooficial, després de quatre dècades de prohibició expressa i bandejament públic. Ara bé, si examinem amb detall aquells anys, veurem la quantitat de gent que acabava detinguda, multada i reprimida per tractar de retolar en català o emprendre accions favorables a la llengua. Ningú no se’n recorda de la Crida, l’Àngel Colom i un jove Jordi Sánchez atonyinats per la policia i menystinguts pels mitjans de comunicació?

En bona mesura, la política de normalització lingüística era “pujolista”, en el sentit, no només d’etapa històrica, sinó de concepte. Malgrat les crítiques contra el president i els diversos defectes personals i polítics, caldria reconèixer-li certa exigència intel·lectual i visió global i complexa del seu país. I, a partir d’aquí, i en base al coneixement d’intel·lectuals i activistes com ara Paco Candel, va optar per la idea de l’”un sol poble” -que probablement era la menys dolenta de les estratègies disponibles, tenint en compte el context històric, els perills de divisió interna, i l’experiència de l’agra conflictivitat entre anarquisme i catalanisme durant la dècada de 1930. De fet, una de les virtuts del pujolisme -amb el suport del PSUC i part del moviment obrer- va consistir a saber unir la reivindicació social, la democràtica i la nacional en un front antifranquista. Perquè, no ens enganyem, qui atacava Catalunya eren els mateixos que estaven en contra de la democràcia i en contra dels drets socials, com succeeix encara avui, també via whatsapp.

Així, la immersió lingüística va formar part d’aquesta reconstrucció global del país. El problema és que, ni la democràcia era de debò, ni la millora social anava seriosament, ni la reconstrucció nacional s’havia pogut fer realment. Avui, quatre dècades i mitja després dels primers anys de la Transició podem detectar com tot plegat era mentida. Així entendrem millor què passa amb la llengua  amb el país.

Avui, el 2021, aquell país on s’havien introduït unes tímides polítiques de normalització lingüística (sense imposicions, amb excessos voluntaristes, sense voluntat ni possibilitats d’ofendre ningú) és molt diferent. Per començar, aquella Catalunya era molt espanyola. Avui, en plena era de globalització, al meu entendre, ho és menys , la qual cosa no vol dir més catalana, encara que sí molt més global. El 36% dels residents catalans són nascuts a fora (mig-mig, més o menys, entre nascuts a Espanya i la resta del món). A l’escola es parlen moltes llengües. L’anglès s’ha introduït en la quotidianitat, almenys entre els menors de quaranta anys amb estudis universitaris, gràcies als viatges, l’obertura al món, les sèries o els videojocs. S’ha produït una involució política i social on el sistema de la Transició s’ha exhaurit i l’aznarisme ha fet servir l’anticatalanisme com a cohesionador nacional. I, certament, una Espanya més desigual, més autoritària, més inculta, més irrellevant, i més degradada realment necessita algú a qui odiar per mantenir la seva precària unitat. I en aquest sentit, la llengua catalana (i les llengües no espanyoles) han esdevingut diana de tots els atacs, perquè és obvi que la identitat espanyola recupera aquella aura contrareformista i intolerant que fa del nacionalisme una religió on no hi caben heretges –i el català és una heretgia lingüística–.

I aquí, la llengua es trobava –i es troba- en una situació fràgil. Per manca d’ambició, per mandra, per por a emprenyar els poders fàctics, allò que en dèiem normalització s’havia concentrat a les escoles (i no tant als instituts o les universitats) i a la CCMA. En altres paraules: a les reserves índies. És així com s’ha atacat a TV3 i a l’escola catalana, per la seva condició de reducte, que com tot reducte resulta vulnerable. 

La manca d’ambició pel que fa a polítiques de reconstrucció (o construcció) nacional ha propiciat diversos fenòmens, que més que a l’optimisme o el pessimisme ens haurien de conduir vers la perplexitat, o anàlisis més enrevessades. D’una banda, la seva permanència al sistema educatiu ha produït certa “llatinització”, reduïda a un codi per interactuar amb els mestres o la institució (molt menys a la secundària, on podem trobar instituts on l’hostilitat és oberta, on hi ha alumnes que no parlen català ni sota tortura i docents que cedeixen a la mínima per evitar-se problemes). De l’altra, no es percep socialment la utilitat, si més no la immediata de fer servir el català.

Aquesta part és realment important per poder entendre certa decadència d’ús social. Els més entusiastes partidaris de la immersió eren les famílies d’immigrants espanyols que confiaven que el català podria obrir les portes a la promoció social. I això, només va passar fins a cert punt, de manera que molta gent ha viscut com una decepció expectatives incomplertes. El català, malgrat que obria portes, no n’ha obertes masses. I un empresariat (faré servir un barbarisme adient) “cutre” ha preferit contractar algú disposat a cobrar poc i ésser explotat fàcilment, malgrat que no disposi de les mínimes habilitats lingüístiques i desconegui la llengua pròpia del país. Com volem que la gent faci servir el català si això no té cap incentiu pràctic? Quin incentiu pot tenir l’ús social? La gent pot canviar els seus comportaments personals per amor, per interès o per necessitat. Quin amor, interès o necessitat pot implicar l’ús del català? La qüestió passa per aquí, i no és fàcil.

És cert que, l’amor, l’interès i la necessitat poden variar en funció de moltes circumstàncies. I de fet, segments socials, persones individuals el fan servir en funció de les circumstàncies. Ja hem dit, el català obre portes, encara que poques, i per tant trobem casuístiques molt diverses (on, per posar un exemple, hi ha germans que l’han adoptat com a llengua habitual, mentre altres que l’ignoren). Tanmateix, en una era de globalització, la cosa es complica, perquè és obvi que avui l’anglès és ja avui una tercera llengua, que entra sobretot a partir de productes culturals i d’oci: sèries, videojocs, youtubers.

I, certament, és difícil avaluar si avui la cosa va bé o malament. El més probable és que ambdues coses alhora. Per  a qui vivia en un context monolingüe castellà (el Nou Barris dels anys setanta) és obvi que la situació ha millorat ostensiblement. Per aquells que s’havien cregut que la normalització anava de debò, només és possible la decepció. Estem vivint una època en què han caigut moltes màscares, perquè la majoria de la gent pensava que la democràcia anava de debò, quan en realitat tot formava part d’una gran mentida. I la situació del català és un dany col·lateral de la ficció de democràcia i d’encaix, que, evidentment, l’han polititzat a marxes forçades. Potser perquè, en el fons, les seves possibilitats de sobreviure, o com a mínim, de no veure empitjorat el seu estatus, ha de passar necessàriament per la independència, per tenir un estat a favor, i no pas ara, que el té en contra. Evidentment, la independència no garanteix la salut de la llengua, encara que ens allunya de l’apocalipsi i ens permet integrar-lo en una certa normalitat.