La Maièutica Produccions, on no només hi ha actrius

“Som dones, joves, i semblem més joves. Som dues dones que hem creat això. Tenim una sèrie de responsabilitats i liderem equips. I no és tan fàcil, encara”. Amb aquesta gran frase ja fora de l’entrevista, la Mireia Isal i la Carla Torres Danés reivindiquen la creació de la seva productora teatral: La Maièutica Produccions.

Fa mig any van iniciar aquest viatge tot i que en realitat ja porten des del 2013 co-produint. I si hi ha una característica que les fa destacar és: Necessària. Escenifiquen tot allò que no ens atrevim a dir però que necessitem dir o almenys sentir. Veritats que desconeixen allò políticament correcte, ja que remouen els drames tragicòmics del cada dia, alguna vegada més tràgics que còmics, però sempre a llàgrima viva.

Com bé subratllen les fundadores: “la figura de l’actor i l’actriu són les més reclamades i la de productora, executiva, dramaturga, directora sembla que queden coixes de reclam, inclús mediàtic”. Per això, visibilitzem les bambolines que després ens permeten gaudir i crèixer com a persones mitjançant l’escenari.

Fotos d’assaig (Silvana H. Vázquez – @armoscyclis)

Qui sou i quina és la vostra involucració en el món del teatre?

Jo sóc la Carla Torres Danés. Sóc actriu, directora i dramaturga. En aquests moments per ordre seria més directora, dramaturga i actriu. També sóc actriu de doblatge des de fa més de quinze anys i directora els últims anys, des del 2013 juntament amb la Mireia, quan encara no ens dèiem La Maièutica.

- Publicitat -

Jo sóc la Mireia Isal i vaig entrar en el món teatral arrel d’incorporar-me al Bambú CIA de teatre com a intèrpret de llengua de signes. Sí que vaig estar present en tota l’evolució que vam tenir com a companyia, com a actriu de signes. I ja cap al final amb “el Mirador de les paraules que no puc dir” vaig començar a fer algunes tasques de producció i vam veure que amb la Carla ens enteníem molt, a part d’actriu i de directora, també treballant ella de direcció i jo de producció.

Per què crear una productora? I no una companyia?

M: Vam tenir clar que fos una productora perquè a nosaltres ens agrada treballar amb gent amb la qual treballem bé. No ens agrada el tema estàtic on a l’equip sempre són les mateixes persones, les mateixes actrius, les mateixes estilistes. Ens agrada conèixer i donar la possibilitat a més persones d’entrar en el projecte i treballar junts.

C: Creiem molt important renovar sobretot els actors. Sí que poden repetir, però ens agrada més una línia més estable i ferm quant a art, escenografia, foto del procés de creació, disseny de so, de llums i de vestuari. Són rols que demanen d’un treball de moltes hores de reunions, d’entesa artística, no només humana. I això sí que ho mantenim bastant. Si mes no, busquem noves persones amb qui creiem que ens puguem entendre molt, per exemple, premsa. Per tenir un substrat una mica estable on moure’ns perquè ja és prou moguda anar canviant d’actors. Que hi hagi la Mireia i jo com un tronc, llavors orbiten una sèrie de planetes que ens agradaria que fossin les mateixes persones i llavors els actors que són com satèl·lits que van i venen en funció de la necessitat del projecte. No ens agrada la sensació de lligam, a vegades gairebé tòxic. Un lligam que al final no et dóna del tot llibertat perquè per exemple, per una peça hi ha actors que no encaixen o que no hi estaríem còmodes.

Fotos d’assaig (Silvana H. Vázquez – @armoscyclis)

D’on ve el nom?

C: Es diu La Maièutica perquè és un exercici de pensament. De fer partícip l’espectador i fer un acte de comunió, que entenem que això és el teatre. I de junts reflexionar sobre un tema i suggerir pensaments.

Quins són els vostres objectius? D’on sorgeixen?

M: Vam estar buscant molts noms que definissin el que estem fent nosaltres. I vam començar a mirar també el nostre bagatge i on volíem anar i sí que sempre, les obres que hem fet i continuem fent són obres sobre la contemporaneïtat, els individus i l’art com a eina de transformació de tots nosaltres. El que intentem doncs amb La Maièutica és que sigui el nostre segell per fer tot això des de i a través del teatre. Reflexionar i commoure una cosa en tu, que pot ser ja hi és però que et sacsegi una mica i et faci preguntar-te el perquè.

Per quin contingut aposteu? Algun gènere o corrent teatral en concret?

C: Apostem sobretot per la comèdia dramàtica. Ara hem fet una comèdia comèdia com a tal, pot ser és la primera vegada i potser hi haurà més perquè ens hem adonat que hi ha aspectes que ens interessen però jo, des de la part purament artística, del que m’interessa, sí que és veritat que m’identifico més amb comèdia dramàtica i més en processos de creàssiu com a tal. És a dir, no tant partir d’un text, volar-lo i muntar-lo sinó un procés de creació. Crec que també ens identifica la part social. I la manera de dirigir, l’ús de la música, l’ús de l’espai i l’energia que es crea a la sala. Són factors que es refereixen molt a la premsa. La música i la manera de veure el món des d’un paradigma que es qüestiona. I que no permet que les coses passin perquè han de passar, sinó pensar què hi ha al darrere de tot això. A més la Mireia i jo venim d’una formació d’arrels socials i aquí ens surt el nostre interès. I espero que el nostre segell també sigui la manera de produir. A la part de direcció, es veu molt l’actor com un creador. I que jo puc unificar-les i dóna una línia que sigui vertebradora. Però cada peça té la seva idiosincràsia i autonomia. Però no només hi ha la direcció dels actors. Quant a la part de producció de la Mireia destacaria la part humana, quant a tenir molt en compte les necessitats de l’equip i fer que tothom sigui important. No és una manera jeràrquica de produir . Ella cohesiona i estructura tot, partint que la persona que ha de venir a netejar o la persona que ha de venir a fer unes fotos o la persona que ha de dirigir una escena és igual d’important que la persona que ha de muntar un moble o que ha de posar les rodes.

Fotos d’assaig (Silvana H. Vázquez – @armoscyclis)

Busqueu un públic en particular? O creieu que manca apel·lar més a un tipus de
públic?

M: Pel públic que ha vingut a veure, que és divers tant d’edat com d’origen, de tot, tothom fa una lectura diferent i se sent apel·lat d’una manera diferent perque les obres que fem donen cabuda a això. A què trobis una identificació que t’apel·li directament.

C: En general crec que tenim un públic que ja li agrada el teatre o que ja ha vingut a veure coses nostres i ens segueix bastant i si no, hi arriba pel tema. Per exemple, Qüestió d’Honor és una obra que sembla que apel·la als joves però hem tingut molt públic de 70, 80 anys i que els ha arribat; i la música i l’estètica era trap. Llavors, és el que ella diu, creiem més en les mirades que cadascú té en vers el món i que li interessen al consumir cultura. No creiem en un teatre elitista que només apel·la a un tipus de persones.

Quin diríeu que és el panorama actual del teatre, sobretot en relació al contingut i al interès?

C: Jo crec que ara l’interès majoritari són les plataformes audiovisuals, perquè les xarxes socials per mi no ho són. Vull dir, pot haver-hi producte dins de la xarxa però no com un tot, diria. I el teatre sembla que ara està renaixent. Els teatres estan bastant plens dins de la situació. La gent lluita per la cultura segura. Però sí que és cert que no hi ha molt hàbit d’anar al teatre. Si no tens l’hàbit perquè t’hi ha portat a casa teva, perquè t’encanta o perquè t’hi has dedicat, o tens un millor amic o parella o no sé qui que li encanta o perquè te l’han recomanat, no hi ha l’hàbit.

M: El boca-orella en aquest aspecte funciona bastant si tens un entorn que hi va, perquè sembla que costa una miqueta.

Creieu que les noves tecnologies estan allunyant-nos del teatre o que les afavoreixen?

M: La Carla just recentment va estrenar a Mèxic “Tus cuatro mis once” podria ser un bon exemple. Evidentment, per mi no és el mateix. L’altre dia feien una obra de teatre a TV3, a més, la vaig anar a veure al teatre, i és que no té res a veure. No m’arriba per enlloc.

C: El tema d’adaptar-ho té aquesta cosa d’immediatesa, que passa una vegada i és efímera, com al teatre. Però aquest acte de comunió de tothom està mirant això, s’hi pot acostar bastant (momento de publicidad, tornem a fer-la aquest dissabte 16). I és bonic perquè a la sala de Zoom de cop veus 90 dispositius que vol dir molta més gent perquè normalment no és una sola persona només. Pot voler dir 300 persones o més connectades veient aquesta obra en directe des de la virtualitat. És màgic. Jo em poso molt nerviosa, més que en un teatre. També per què no estic acostumada i és en directe. I perquè has de dependre de la connexió. Fa patir molt. Però per mi, l’acte teatral en si, el ritu del teatre és en viu, assegut en una sala, en una atmosfera, amb un fred o una calor, amb una tos o amb un caramel, amb l’actor respirant-te a la cara.

Fotos d’assaig (Silvana H. Vázquez – @armoscyclis)

Ara mateix quants projectes/obres de teatre esteu dirigint?

Las Bellacas estrenada l’11 de gener. Una comèdia fruit del confinament i del moment pandèmic que vivim. És una comèdia que parla de la necessitat d’inventar el món i crear mentides, o falses veritats m’agrada més, per poder sobreviure al món que ens ha tocat viure. Són unes dones que es reuneixen un dia a la setmana per controlar-se les mentides que compulsiva diuen, tot i que ja estan donades d’alta. Una reflexió del moment vigent i també un exercici de sororitat, ajuda mútua per sobreviure. Aquell dia que es reuneixen troben el motiu per viure la resta de dies. Nausée que tornem a fer al març renovada. És un retrat generacional dels que ara tenim trenta, trenta i pico. Sobre aquesta generació, “los nuevos pobres”, “los venidos a menos”, la generació perduda. Els que no hem trobat o estem buscant constantment el nostre lloc. Amb les expectatives tancades. I alhora doncs emocionalment minvada i tocada que beu molt de les relacions humanes. En aquest cas són dos amics de tota la vida que comparteixen aquest moment crític dels trenta. I Qüestió d’Honor, que també la tornem a fer a l’abril. Parteix d’una obra basada en alemanya amb el conflicte entre turcs i alemanys, que també podríem veure aquí perfectament. Són adolescents on es parla d’honor, de com de complicat és trobar la teva identitat, el teu lloc i quins valors estàs disposat a defensar fins al final i en trobar-se tots aquests adolescents, que a la vegada podem ser tots nosaltres.

- Publicitat -

Mecenes de la Nova Cultura

Si creus en un periodisme que analitza l'actualitat sense pressa, nosaltres som la teva revista. Fes-te mecenes de la nova cultura des de només 2€ al mes.

Els més llegits

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca