Com veuries el món si no te l’expliqués un home blanc europeu

El preu de la llibertat

Des del 2013 a Revista Mirall hem treballat per fer realitat un espai de periodisme valent, crític i combatiu. Seguim en peu gràcies al suport voluntari dels nostres subscriptors. Suma't des de només 2€/mes

(Aquest article pren el nom del llibre L’altra banda de la muntanya. Com veuries el món si no te l’expliqués un home blanc europeu de Minna Salami publicat per Sembra Llibres el novembre del 2020)

Quan has nascut a Catalunya, t’has criat en una família blanca normativa i has anat a l’escola del poble, és possible que t’hagis quedat molt lluny de les formes de pensament que no són els clàssics models europeus. Ep, de moment encara no és culpa teva, només t’has dedicat a absorbir i digerir tots els referents que l’entorn t’ha anat posant en bandeja, ignorant el coneixement poc accessible del que ningú t’ha parlat.

Però més endavant, n’estic segura (espero), has anat descobrint que hi ha coses que no encaixen, espais poc transitats, silencis, buits, incomprensions. Has anat descobrint els coneixements que el sistema, sense preguntar, ha anat apartant perquè no han sigut considerats prou capitalistes. T’has adonat que el món té una altra cara, femenina, racialitzada, de classe obrera… una altra cara de molts matisos, però per descomptat una cara que no és masculina, blanca i europea. El món en blanc i negre.

L’altra banda de la muntanya. Sembra Llibres.

Blanc
Blanc és tot allò central, blanc sóc jo escrivint aquest article sobre feminisme negre i posant-me a mi, blanca, al centre. Aquest és el mecanisme del pensament europeu normatiu, induir al coneixement racional i calculador des d’una posició central que no té en compte els marges. L’economia capitalista, l’acadèmia, la llei, l’art de la majoria de museus, inclús la història dels llibres de text. Blanc és el melic. L’exemple perfecte és el de Minna Salami. Ella, al seu llibre, projecta la imatge d’Els quatre filòsofs de Rubens.

Els quatre filòsofs. Rubens

Així és com la majoria ens imaginem els precursors del nostre corrent de pensament, de les nostres idees polítiques o del nostre coneixement. Així: amb cara d’homes blancs, rics, de mitjana edat. Les inquietuds d’aquest col·lectiu són les que dominen les nostres institucions, referents, religió… en resum, el món està pensat des de ments masculines i blanques i fet a mida perquè ells hi puguin viure. Els homes blancs semblen formar la identitat col·lectiva i la memòria formal de les nostres societats, i què passa amb totes aquelles que no són homes ni són blanques?

La narrativa predominant és, doncs, la narrativa blanca. La narrativa del colonitzador, que imposa la llengua, la religió i les ideologies, i aquesta narrativa és la mateixa que la narrativa del patriarcat, que, com afirma Salami, utilitza eines violentes per colonitzar el cos i la ment de les dones.

Blanc és inclús el mal intent de descolonitzar la ment. Ens pensem que, amb articles com aquests (pensats des de la blancor), fem un gir en la narrativa; però la veritat és que seguim utilitzant la llengua, cultura i referents blancs europeus per a pensar espais que es constitueixen des d’una altra posició cultural i lingüística.

- Publicitat -

 

Negre
Quan Minna Salami xerra de la negritud com a qüestió que té a veure amb el color de pell i el lloc d’origen, remarca la necessitat d’alliberar aquest concepte de la història conflictiva racista; en tot cas la blanquitud és la que hauria de carregar amb aquesta taca, ja que n’és la culpable. La negritud comporta la resistència contra la supremacia blanca, així com una identitat:

“la negritud té una llarga història que va més enllà del sistema de jerarquia racial modern o de fronteres nacionalistes”

Hi ha també una altra cara del coneixement europatriarcal: són les formes de coneixement sensorial, tot allò que el sistema aparta i que, en realitat, són maneres de produir història i saviesa. Són les que Minna Salami relaciona, també, amb el feminisme negre. El coneixement europatriarcal és binari i fragmentat, impossibilita el vincle experimental amb la realitat i causa problemes socials, necessaris perquè el sistema funcioni. El feminisme negre, diu l’autora, combat aquest coneixement a causa de la seva posició fora del centre (pel que fa al gènere, la raça i sovint a la classe social) i defensa que les formes de coneixement han d’incloure l’art, la poesia i l’amor. Les dones negres han estat condemnades a no poder compartir el seu coneixement, i això les duia a compartir-lo igualment mitjançant altres vies que no són les acadèmiques (les blanques): elaborant tapissos, explicant històries, cuidant jardins… a través de la creativitat, forjant saviesa que des de la cultura blanca hauríem considerat “no formal” però que, en realitat, constitueix tota una xarxa de coneixement imprescindible.

L’autora comparteix com molts dels seus aprenentatges i reflexions procedeixen de l’art, la música, la poesia… les cançons de Tracy Chapman o Le déjeuner sur l’herbe: trois femmes noires de Mickalene Thomas, que repensa el clàssic europeu de Manet, han constituït part del seu cànon personal.

Tracy Chapman

Més endavant, Minna Salami, torna a aquesta idea vinculant-la amb la feminitat; aquesta producció de coneixement europatriarcal provoca que les dones ens construïm segons els estàndards masculins i que aïllem formes de coneixement associat amb la nostra condició: jocs, patrons d’exploració, contes, sons… per tan som dones patriarcals que assumim la nostra condició d’oprimides perquè sempre ens hem (ens han) construït des de la masculinitat. La dona a partir de l’home. Igual que les persones negres a partir de les persones blanques. Salami ens condueix cap a la idea meravellosament radical que les persones negres (i també, en un altre nivell, les dones), no són persones amb identitat pròpia en tant que són éssers construïts des de la identitat de l’opressor, la de les persones blanques (i els homes).

Le déjeuner sur l’herbe: trois femmes noires. Mickalene Thomas

Què voleu que us digui. A mi la Minna Salami m’ha remogut el privilegi i m’ha reafirmat en l’opressió. Hauríem de començar a introduir noms negres i coneixement sensorial a les nostres biblioteques, revisar els plans d’estudi de les facultats i deixar de mirar-nos el melic per començar a introduir noms nous. No, nous no. Noms que sempre hi han sigut, que han canviat i fet la història, però que desconeixem perquè seguim vivint en el paradigma blanc, reafirmant-nos en l’imaginari masculí colonitzador, i reproduint les nostres pròpies opressions.

Per si voleu començar ara mateix: Charlotte Maxeke, Amy Ashwood Garvey, Adelaide Casley-Hayford, Elaine Brown, Rabiaa Nejlaoui, Buchi Emecheta, Grada Kilomba, Lauryn Hill…

I afegeixo punts suspensius perquè els referents que anomena Minna Salami són incomptables. Llegiu-la, feu el favor.

- Publicitat -

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca