I mentre esperem, doncs, si l’elefant de l’Espai Barça se’n va del menjador per pròpia voluntat, donem un cop d’ull al panorama electoral que se’ls presenta als socis de cara a la contesa d’aquest mes de gener. D’entrada, podem distingir quatre capes de candidats: els favorits, els persistents, els neonunyistes i els folklòrics. Sens dubte, al primer grup hi ha Víctor Font i Joan Laporta, únics candidats amb possibilitats reals.
El projecte de Font està essent cuinat a foc lent, quelcom insòlit a la història del club, però resultaria d’agrair per part de tot aquells que pensen que pot ser el president necessari en aquests moments que deixés de marcar-se gols en pròpia porta i valorés més el talent que l’envolta. De Laporta no podem oblidar el seu pas pel Barça, on va resultar un president providencial per capgirar el club com un mitjó, després de la pèssima herència rebuda. Es va guanyar per mèrits propis entrar al cànon dels millors presidents de la història, però el dubte és si, disset anys després, podrà repetir la jugada. No és gens clar que això sigui possible.
En un país normal -ja ho sabem, que aquest no ho és- el grupet de neonunyistes que es presenta a les eleccions (Freixa, Vilajoana, Rousaud) estarien amagats a una cova de Sebastopol, responsables com són de la destrucció d’un model d’èxit i, els dos darrers elements, de dur el Barça al caire de la fallida. Per si fos poc, no és cap secret la ideologia espanyolista de Toni Freixa, que no sembla gaire compatible amb la pròpia entitat blaugrana. Això sí, sembla que les relacions de Freixa amb alguns sectors de l’animació de l’Estadi li poden proporcionar les signatures necessàries per passar el tall.
Tant per a Agustí Benedito com per a Jordi Farré aquesta no serà la primera vegada que s’enfronten a un procés electoral i, precisament per això poden comptar amb cert avantatge per arribar a superar el primer filtre gràcies a la seva experiència pel que fa a traginar amb signatures.
Finalment, els anomenats candidats folklòrics en aquesta ocasió són Lluís Fernández Alà i Pere Riera, que han sortit a escena coneixent les seves nul·les possibilitats d’arribar a la presidència. El seu paper ja l’han interpretat d’altres precandidats amb anterioritat, és a dir, allò de tenir la seva estona de publicitat gratuïtat a costa del club, aprofitant el mecanisme electoral. Almenys, Pere Riera haurà deixat per la història els seus comunicats farcits de faltes d’ortografia, incloent-ne un burofax al president de la junta gestora.
El proper dia onze sortirem de dubtes i per fi sabrem a qui podrem anomenar candidat. I si res no falla, el dia 24 tindrem nou president.
