Amb ocasió del cinquantenari del futbol femení a Can Barça, Jennifer Hermoso va reconèixer no tenir ni la més remota idea de qui era el primer entrenador d’aquelles pioneres. El gran Antoni Ramallets. O com l’anomenava aquell Les Corts que el venerava, ‘L’Antoniu‘, així, en català de temps franquistes. ‘El gat de Maracanà’. ‘O bello goleiro’. La gran víctima de Berna’61, el mític porter que, de tant en tant, sortia de l’àrea a buscar raïm, segons l’imaginatiu lèxic del futbol d’aquells dies. La Jenni no en té cap culpa de no conèixer els referents d’antuvi, la llarga llista de gent que ha fet el club tal com és. Anys enrere, li preguntaren a Bojan Krkic si sabia qui era el gran Quini i també el van agafar amb el pas canviat, quan tant n’hagués pogut aprendre de la manera que l’asturià tenia d’entendre el difícil ofici de golejar. Com la campanya electoral dóna per a tot, al precandidat Freixa li van qüestionar, amb ganes d’atrapar-lo en orsai, si recordava l’equip de Venables, l’onze que va aconseguir la primera Lliga en onze anys, la de l’Urruti, t’estimo. I l’aspirant, cofoi de la seva memòria, s’hi va recrear, que tampoc hauria de costar tant, ni ser motiu de vantar-se, això de conèixer el pretèrit culer a poc que estimis la causa. Més que res, per ser una formidable injecció d’orgull i autoestima. Més que res, per saber què dimonis ens ha portat fins aquí, quins ets i uts, empentes i rodolons van patir els ancestres pel camí, forjant-nos aquesta polièdrica, curiosa, complexa personalitat col·lectiva. Aquesta mateixa setmana s’acompleix el centenari del debut del formidable Vicenç Piera en el primer equip del Barça i n’estem dissortadament segurs que ningú buscarà temps i espai per mantenir viva la memòria d’un dels millors extrems drets que ha generat el país. El futbolista preferit per l’Avi Macià. El captat per l’ull viu d’en Gamper, també força distingit alhora de caçar talent. D’en Piera, les hemeroteques expliquen una anècdota prou sucosa: El fundador el va veure en un matx pel matí i el convidà a sumar-se al primer equip per la tarda, amb temps just per córrer a agafar l’autobús 15, creuar la ciutat i comprar-se unes botes noves. ‘La Bruixa’ va disputar gairebé 400 partits amb el fantàstic equip de l’Edat d’Or. De tan popular i estimat com era, La Vanguardia va dur a la portada la notícia de la seva mort.
Vinguin a tomb Ramallets i Piera, Quini i tants d’altres, per a reivindicar que, ficats en plena cursa electoral, els aspirants a la presidència tinguin a bé dedicar cinc minuts del seu temps a l’eterna assignatura pendent de la memòria històrica blaugrana. Territori desconegut per a la immensa majoria de la parròquia malgrat ser una autèntica i distintiva mina d’or per aquells que la coneixen i assaboreixen. No hi ha cap club al món amb cent-vint anys tan curulls de fets, biografies, episodis i meravelles de tota mena. Quan falten pocs anys per al 125è aniversari, potser hagi arribat el moment ideal per pagar finalment aquesta eterna factura pendent i delectar-nos tots plegats obrint tan singular caixa de Pandora. Així, farem justícia didàctica, inflarem el pit i evitarem que les Hermoso del futur desconeguin un pretèrit fabulós, del que n’estem tan deutors. Per cert, fa deu anys justos que Messi, Xavi i Iniesta coparen el pòdium de la Pilota d’Or en fita gairebé inversemblant. O també ja ho hem oblidat?.
