Com que sembla que avui s’acaba l’any, podem dir el que molts pensen en veu alta. El 2020 ha estat pèssim, a tots els nivells, un any que molts voldrien esborrar del calendari. Ja sé que a molts això de la numerologia els excita molt, tanmateix ens podríem remetre a una xifra repetida (20 i 20) i podríem mirar-nos la darrera vegada que va passar (1919), la difícil reconstrucció d’una guerra mundial terrible, que va extingir pràcticament tota una generació (entre 15 i 20 milions de morts, inclòs el genocidi armeni i 20 milions de ferits); l’esclafament de la revolució espartaquista; l’esclafament de la revolució hongaresa; l’aparició del primer feixisme a Itàlia (mentre que Hitler començava a treballar d’informant per a l’exèrcit; el Tractat de Versalles; l’any més sagnant de la Guerra Civil Russa, la vaga de la canadenca (amb la Guàrdia Civil segrestant 4.000 ostatges al Castell de Montjuïc) i la guerra social no declarada que va portar centenars de morts als carrers de Catalunya. Per acabar-ho d’adobar, la grip espanyola, que va matar entre 50 i 100 milions dels 1.860 milions de persones que vivien al planeta, aleshores. Per comparar, equivaldria a entre 180 i 350 milions dels 7.500 que registren les estadístiques vigents. En resum, un veritable desastre amb aspecte de plaga bíblica.

Certament, des que ens van fer el primer confinament, el març d’enguany, les distorsions en la vida personal, professional i cívica han estat incomparables a qualsevol altra situació que hagin viscut els menors de seixanta anys. Ha estat un sotrac de dimensions còsmiques. Les persones han deixat de relacionar-se tal com establien les convencions. I, si en circumstàncies normals el més difícil a la vida és el contacte amb la gent, la distància social imposada pot acabar tenint conseqüències imprevisibles. De fet, s’ha tendit a estigmatitzar comportaments individuals i a malparlar dels més joves, presentant-los com si fossin els culpables dels contagis per la seva necessitat que tenen, precisament, de construir i reconstruir relacions. Les autoritats, en termes generals, han obtingut d’una manera més que preocupant, obediència i submissió de la majoria de la gent, aclaparada per la por i certa pressió mediàtica, de manera que bona part de la població ha interioritzat sentiments de culpa, mentre que d’altres han tendit a comportar-se com a policies aficionats. D’una manera orwelliana, és a dir, totalitària, a occident es tendeix a obtenir els mateixos resultats d’enginyeria social que la Xina i el seu règim de partit únic han aconseguit. Amb escasses excepcions, i només amb uns quants frikis manifestant-se pels carrers (amb els suport oportunista d’extrema dreta), els estats han aconseguit -almenys, de moment, controlar la situació-.

És obvi que en totes aquestes circumstàncies en què la propaganda ha pres forma de confusió, missatges contradictoris per generar incertesa entre la població, una societat hiperinformada ha acabat esdevenint una societat desinformada. De fet, por i incertesa són l’herència d’aquests mesos per oblidar. Por al present i incertesa sobre el futur. Ningú no té massa idea de com pot impactar la crisi econòmica derivada d’aquesta irrupció del virus. El que sí que queda clar és que ningú no ha assenyalat a una classe política i econòmica que van deixar indemne els sistema sanitari a còpia de retallades i culte al Déu Mercat. També sembla obvi que, malgrat que hi hagi abús de propaganda i desinformació, països com la Xina o fins i tot Rússia poden sortir-se’n molt millor que nosaltres perquè poden fer servir el recurs a la planificació econòmica, que és l’única cosa que funciona en contextos d’excepcionalitat. 

A nivell de Catalunya les coses no són millor, sinó pitjor. Les autoritats catalanes han volgut ser més papistes que el papa i s’han extralimitat en les restriccions, molt per sobre de les europeees, per obtenir pitjors resultats. Probablement hi ha un problema de manca de consistència, de valor, i de previsió. Les restriccions (unes restriccions classistes que exoneren de responsabilitat qui té segones residències o qui pot organitzar-se l’horari laboral al seu gust) han tingut un biaix de classe molt desmoralitzador. D’altra banda, s’ha aplaudit molt a sanitaris i s’han fet molts copets a l’esquena als mestres, mentre que han estat incapaços d’oferir condicions laborals dignes als primers, o els mínims recursos i ràtios per mantenir una escola segura, on els professionals, vistes les xifres de contagis, s’han sentit com si haguessin jugat obligatòriament a la Ruleta Russa.

La Generalitat ha demostrat ser un problema afegit al decadent règim del 78. El sottogoverno ha propiciat una ignominiosa submissió a la dictadura espanyola. Institucions com el Parlament han acotat el cap davant de tribunals inquisitorials (i òbviament, han aprofitat per donar-hi un clatellot). La classe política, enfrontada des del més absolut desconcert, ha permès que uns inquisidors indocumentats es carreguin el president de la Generalitat i forçar unes eleccions que, a priori, no semblen massa útils. L’actitud de bona part de l’independentisme institucional de donar tot a canvi de res) ha generat importants dosis de desmoralització. L’independentisme avesat a no deixar cap paper a terra no ha tingut prou rigor ni valor per desafiar algunes restriccions per mantenir el pols al carrer. Malauradament, l’experiència demostra que per arribar a la República és obvi que caldrà llençar papers a terra, llençar els lliris a la brossa (no cal que sigui l’orgànica) i embrutar-se les mans. 

En resum: ens trobem amb un any per oblidar. I els anys per oblidar, en el millor dels casos serveixen per reflexionar sobre com aprendre’n les lliçons d’un temps complicat i inesperat, com esmenar els errors, i com reconstruir les vides i trajectòries de les persones i les idees.