Carolina Ferre, Twitter i les trinxeres digitals

Totes recordem quasi amb nostàlgia aquell temps en què es podia romandre a Twitter sense patir insults, odi i rancor. Amb un nou auge de l’extrema dreta, ens ha tocat viure en el temps de major polarització en dècades. Ho sabem nosaltres, i també ho saben ben bé la presentadora Carolina Ferre i la regidora del PSPV en València Sandra Gómez. Elles van patir aquesta setmana l’assetjament de la caverna més rància per expressar les seues opinions.

Veig, trist, com els ànims (i la paciència) s’esgoten i alguns companys i companyes decideixen abandonar Twitter i les xarxes socials. Una pressió psicològica que, unida a l’ansietat i la frustració que generen la pandèmia i la seua crisi subsegüent, esdevé complicada d’aguantar. Crec que, per desgràcia, eixe és l’objectiu principal dels qui odien i fan cada dia del nostre món un lloc més lleig, més gris, més fosc i —el que és pitjor encara—, més individualista.

Ser part de la transició (o no ser)

Vaig arribar més tard i no la vaig poder viure, però, pel que he llegit i per allò que m’han contat, aquest temps s’assembla un poc a la Transició: els qui van forçar-nos a una guerra i a 40 anys de dictadura no poden —o no saben— guanyar unes eleccions democràticament. Per això, s’enrabien contra tot allò que no coneixen (i tot allò que no volen conéixer). Més concretament, contra els 26 milions de persones de què parlava aquell xat del qual no vull enrecordar-me.

Per sort o per desgràcia, després d’anys de lluita sorda i constant, moltes derrotes i un cansament generalitzat, aquells joves es van trobar trobar amb la música, el consumisme, l’hedonisme i el plaer. A canvi, una derrota sense precedents que va portar especulació, desigualtat i la destrucció del nostre medi natural. Exacte, tot allò abans era camp. I ara són camps —però de golf—, hotels caríssims que no podem pagar i grans centres comercials que han destrossat els comerços dels nostres barris i pobles.

Per als qui sols hem viscut aquell període en què censuraven els humoristes als nostres pobles i es burlaven de la ciutadania des dels plens municipals fins Les Corts, cada abandonament és una derrota que ens apropa a aquell fosc i ignominiós passat. Com va dir un boig molt savi, “cada revolucionari és, individualment, responsable del conjunt de la revolució”. Si els deixem passar, passaran novament.

2021: contra l’odi, fermesa i solidaritat

2021 no ha de ser l’any de la fugida. Ha de ser l’any d’aquell país que ja anem fent. De les xarxes de solidaritat, de blindar-nos i fer-nos més forts contra l’odi. L’any en què apareguen mil valentes més com Carolina Ferre. L’any pròxim ha de ser un any d’unir-nos més que mai i de construir la nostra pròpia història. D’apropar-nos, d’escoltar-nos i d’entendre’ns. Perquè tota política que no fem nosaltres serà feta contra nosaltres. Força, salut i els millors desitjos per al 2021!

Fes-te subscriptor

Compromís amb el periodisme sense embuts

Des de només 2€/mes fes-te militant de la cultura antifeixista

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca