Aquesta catalanofòbia tan antisemita

Un tal Bruno Bimbi va provocar l’enèsim incendi a twitter quan, a la revista Ctxt es va inventar una història de discriminació a la universitat per haver hagut de sentir classes en català. El problema és que Bimbi, que en la interacció de la xarxa social amb testimonis presencials del fet que denunciava desmentien les seves afirmacions i el dibuixaven com el típic pesat a qui li agrada “liar-la” a classe, no resulta anecdòtic, sinó que forma part d’una estratègia  deliberada d’atac, no només al nacionalisme català, sinó a la pròpia idea de catalanitat, que s’observa entre una part substancial d’una esquerra d’obediència estatal. Al cap i a la fi, entre un bon grapat d’opinadors de discutible interès i qüestionable mèrit intel·lectual, disposen de massa facilitats en tribunes públiques on acusar els catalans de supremacistes i xenòfobs per gosar defensar la presència pública del català i per ser com són.

No, no és pas anecdòtic. I sí, hi ha molt de guerra bruta en aquest fenomen, amb totes les seves històries de maniobres, propaganda, kompromat i males praxis intel·lectuals que permet algunes figures de les esquerres, fonamentalment marxistes, disparar (de moment, només bilis) contra els catalans pel fet de ser-ho, o almenys de no voler ser espanyols. Es pot dir que entre algunes de les muses i “musos” del postcomunisme, que amb el mateix sectarisme insensible que Jean-Paul Sartre, acusar els catalans de burgesos, d’explotadors, de capitalistes, de xenòfobs, d’intolerants, forma part d’una estratègia complementària a una ultradreta amb una llarga història d’intentar un extermini cultural (i que el 1939 també va resultar ser força físic) contra el nostre país.

El curiós del cas és que aquesta catalanofòbia, tan ben documentada en el seu moment per l’enyorat Francesc Ferrer i Gironès, sempre ha mantingut elements molt comuns amb l’antisemitisme. De fet, no només s’han fet servir els mateixos acudits per menystenir ambdues comunitats, sinó que el relat difamatori es fonamenta en premisses similars. El clàssic “Els protocols dels savis de Sió”, una creació de la policia política tsarista a la Rússia del XIX establia les bases d’una difamació per justificar els diversos progroms, agressions i justificacions per emprar la violència contra una comunitat amenaçada. Segons aquest pamflet fake els jueus esdevenien els titellaires d’una conspiració internacional per dominar el món,  i això explicava el seu suposat domini en les finances les finances, la cultura, els mitjans i qualsevol altre poder. A les Espanyes, aquesta idea dels “privilegis dels catalans” que es fan passar per independentistes per obtenir més diners i que persegueixen els nens al pati per fer-los parlar català, se la creu molta gent, perquè en el fons, malgrat que sàpiguen que és mentida, és el que volen creure en un perillós acte de prevaricació moral.  En el fons, tot plegat forma part d’una mentalitat tòxica i conspiranoide, barreja d’odi profund, racisme i dogmatisme de dimensions religioses.

No és el mateix la ultradreta feixista que l’esquerra postcomunista, tot i que, en el fons, en la tràgica història europea, ambdós espais han confluït en un profund antisemitisme. I a les Espanyes, l’odi del feixisme espanyol al català pel fet de ser-ho, o no semblar prou espanyol ha compartit espai amb l’odi al català pel fet de semblar burgès, o no ser prou proletari. En qualsevol cas, es reprodueix un mateix mecanisme d’intolerància religiosa, que com a tot sentiment d’aquestes característiques, manté una dimensió irracional, combinat amb el temible pecat de l’addicció a l’obediència. La dreta ret culte al líder, i les seves ordres serveixen per anestesiar la pròpia consciència moral, i així poder cometre tots els crims inimaginables que ens ha llegat un país amb el major nombre de fosses comunes del sud d’Europa (i que militars i policies desitgin afusellar 26 milions de persones i no passi res). L’esquerra també ret culte a “la idea”, sovint també en forma de dogma, i també sol anestesiar la seva consciència (o reprimir-la) per, en teoria, un bé superior, coincident amb el que diu el líder. No està de més recordar que quan els nazis van envair França, l’estiu de 1940, els comunistes tenien ordres d’abstenir-se d’actuar en contra dels alemanys, car consideraven la guerra com a una “baralla entre burgesos”, fins que la invasió de la URSS, pel juny del 1941, va ser quan es va ordenar els seus militants a incorporar-se a la resistència.

Efectivament, a Catalunya tenim un problema greu amb l’esquerra, que sembla que no s’ha espolsat la farsa i l’estafa intel·lectual que havia estat el comunisme. Mantenen aquest sistema d’obediència cega, disciplina de ferro, i la desconcertant capacitat de defensar una cosa i justificar la contrària, en funció del que determina el gran germà o la lògica de l’estat (espanyol, per descomptat). És el que hem pogut veure aquesta setmana amb els Comuns, que, com resultaria lògic, fa quatre dies defensaven l’amnistia, perquè es tracta d’un cas extremadament escandalós d’empresonament injust i arbitrari, i a continuació, en funció de l’oportunisme polític o els pactes “d’ordre superior” amb el govern, desestimar-ne la possibilitat d’acabar amb aquesta irracional deriva repressiva i tractar per igual als inquisidors que empresonaven i als presos polítics. 

- Publicitat -

Sobta l’escassa capacitat de ridícul que tenen determinats professionals. Solen exhibir un maniqueisme simplista segons la qual el món es divideix entre els bons (l’esquerra) i els dolents (la dreta). Tanmateix, si alguna cosa hauríem d’haver après del segle XX és que el Gulag no deixa de tenir certa equivalència amb els camps de treball del Reich, on la dissidència, és a dir, la idea de poder anar per lliure, semblava el pitjor pecat en una època on els totalitarismes polítics van esdevenir un succedani, com ens recorda l’historiador israelià Yuval Noah Harari, dels fonamentalismes religiosos. No, el món no es divideix entre esquerra i dreta, sinó entre decència i indecència. I són els nostres actes concrets els que determinen en quin espai ens situem. I en aquest sentit, les paraules de Jèssica Albiach tractant de justificar l’injustificable, no sembla que la col·loqui en el costat correcte de l’ètica. I, certament, el dogmatisme oportunista que hem vist entre els Comuns i el PSC entrarà a la wikipèdia de la infàmia com a un exemple d’impostura intel·lectual, a l’alçada de les mentides de Bruno Bimbi en un article que, fins i tot, el mitjà va retirar per tractar de preservar un prestigi massa malmès per esdevenir massa comprensiu amb la repressió de l’1 d’octubre, i per la seva mania de considerar tots els catalanoparlants, com a una mena de burgesos, amb el mateix menyspreu amb què alguns europeus havien mirat als jueus.

I vet aquí la clau dels paral·lelismes. La majoria dels analistes del fenomen de l’antisemitisme conclouen que l’odi contra els jueus no es referia tant a la seva identitat particular, sinó precisament contra el seu cosmopolitisme. En una època, el segle XIX, on els nous estats-nació són màquines de nacionalització, trobar ciutadans que no acaben d’encaixar amb determinats perfils reduccionistes, feia aixecar les suspicàcies. Trobar un col·lectiu sospitós, a més, podia servir excel·lentment, per unificar, via l’odi a l’altre, les comunitats nacionals de russos, hongaresos, polonesos o alemanys. Amb els catalans passa una mica el mateix. No se’ls persegueix per la seva catalanitat, sinó per la seva no espanyolitat. No pas pel seu particularisme, sinó per un cosmopolitisme que implica no viure en català a Catalunya, sinó tenir una perspectiva catalana del món, de sentir-se igual a altres comunitats nacionals, amb la particularitat que implica una conformació múltiple i plural, una mirada en relleu contrària al monoteisme nacional hispànic . Que parlin en català, molesta, perquè no són espanyols modelats d’acord amb patrons preestablerts. I el que és el pitjor: tenint en compte que tampoc es fonamenten en una identitat ètnica, la idea que algú forani adopti la catalanitat és vist com a una heretgia imperdonable. Els molesta més l’Antonio Baños, l’Albano Dante Fachín, en Chakir Elhomrani, que no pas alguns frikis identitaris de Ripoll. Esdevenir català, per esdevenir un ciutadà del món (que comporta la no acceptació d’una espanyolitat massa desprestigiada) sembla el pitjor pecat del món. Intolerable a dreta i esquerra. Sovint he de sentir que es veu que si em dic Díez i no tinc cap avi català em genera no sé quines obligacions. Com si un nord-americà es digués Rodríguez i no pogués cantar Blues i jugar al Bèisbol. 

En tot cas, tenim un greu problema amb la impostura de determinades esquerres que, com sol succeir, aplega persones que empedrats en bones intencions, acaben arrossegats vers l’infern per seguir les ordres superiors que els fan estimar els seus enemics i odiar els seus amics. 

- Publicitat -

Mecenes de la Nova Cultura

Si creus en un periodisme que analitza l'actualitat sense pressa, nosaltres som la teva revista. Fes-te mecenes de la nova cultura des de només 2€ al mes.

Els més llegits

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca