La lona enmig de la Castellana ha quedat com un signe d’audàcia, d’una saludable manca de complexos i punyetes de la que els catalans anem necessitats en tots sentits. Com tendim a barrejar els anhels amb la impossible realitat, ens encantaria que l’exemple s’expandís arreu i, per exemple, abans d’anar al Museu d’Història, la pancarta que va costar la inhabilitació de Quim Torra passés una estona penjada just davant del Tribunal Suprem. La comentada campanya d’en Laporta renega d’acotar més el cap quan ja tens el pap ple. Valentia per anar pel món a cara descoberta i reclamar coherència en qualsevol ordre de la nostra vida pública. Queda clar, baixant a terreny culer, que Laporta marca el ritme de la cursa electoral tal com li dóna el gust i les ganes, mentre el seu únic adversari real, Víctor Font, ensopega de morros contra la crua realitat per allò de la inexperiència i lluir l’habitual lliri a la mà. Que els jugadors ho són tota la vida i només pensen en el seu propi melic és matèria d’estudi en primer de futbol. Si et creus les promeses dels Xavis d’aquest peculiar món, corres el risc de cometre una patinada que serà aprofitada pels rivals. La resta de la comitiva electoral continua sense ultrapassar les fronteres de la simple comparsa. Per al gruix del barcelonisme, encara costa d’assimilar que Bartomeu i Rosell hagin deixat aquest panorama de terra cremada. Trigarem a fer-nos la idea de la devastació causada. 

Avui, el punt màxim d’atracció en campanya electoral passa per comprovar quin paper vol jugar el grup mediàtic que, malgrat el món i el país evolucionin, marca el corrent d’opinió mainstream. Per tornar a la referència Bartomeu, desapareguda del mapa, continuaran apareixent costoses factures que algú haurà de pagar. Per exemple, la seva decisió de fer cas als diaris del grup per a contractar Koeman sense atendre l’evidència. Per molt heroi de Wembley que siguis, el mite no et garanteix l’excel·lència com a míster. I menys encara quan el currículum anterior no li dóna per tirar coets. Koeman genera tants dubtes, pel cap baix, com aquell Setién que s’anomenava cruyffista en teoria i era, simplement, un desastre pràctic. Sabem que li han deixat una plantilla pèssimament planificada, però recordaríem que, si vol recuperar l’esquema habitual en el model, es necessiten interiors i extrems, no aquesta colla d’inservibles mitjapuntes que, encapçalats per Coutinho i Griezmann, només confirmen que van ser milions a dojo llençats a les escombraries. Al tècnic no li queda altra alternativa que la revolució de la meritocràcia. Més val Pedri i més valdria jugar-se-la amb Konrad que insistir, per exemple, amb un portuguès imposat per Jorge Mendes i que atén al coherent nom de Trincao. Com reclama el moment, Koeman hauria d’embolicar-se la manta al cap, apostar per les promeses de futur i oblidar les cares càrregues del passat recent. La millor vacuna contra la malaltia culer, ser intrèpid, arrauxat. A Can Barça no corren temps per a mitges tintes. Mentre no arribi el nou president, hauria d’estar prohibit abandonar-se a la mediocritat.