Eleccions del 10 de novembre de 2019. Espanya dividida en dos pel perill que podia causar que un partit d’ultradreta com Vox arribés a governar. Perquè clar, que un partit discrimini per raó de sexe, raça, classe i orientació sexual és tot un despropòsit tenint en compte que vivim en un sistema on predomina la igualtat. I per això mateix, els resultats electorals van portar a la conclusió que convivim en un país amb 3.656.979 males persones. Ser masclista, racista i homòfob et converteix automàticament en mala persona perquè t’eduquen per a ser tot el contrari, ja que vivim en una societat completament lliure d’aquestes problemàtiques socials. I per tant, tots aquells que van triar votar a partits d’esquerra eren persones meravelloses que triaven el progrés i ho presumien obertament remarcant que ells no eren ni masclistes, ni racistes, ni homòfobs… En resum, salvadors del món per ficar una papereta en una urna. Fi de les ironies, disculpeu-me.
El gran mal de l’auge de la ultradreta no ha estat dir en veu alta idees que ja són pròpies del nostre sistema i amb les quals convivim en el nostre dia a dia. El veritable mal ha estat convertir en esquerra tot allò que no sigui Vox.
Gent que diu ser d’esquerres però que no sap que tots els homes són masclistes, totes les persones de raça blanca racistes i tots homòfobs perquè tots hem estat educats des de l’heterosexualitat obligatòria. No pots intentar solucionar el món acusant els altres de manera discriminatòria per ser una cosa que tu també ets. Perquè no està a la nostra mà canviar el que fan mal els altres però sí que és la nostra responsabilitat canviar el que no fem bé nosaltres mateixos, però resulta més senzill culpar de tots els problemes socials a aquestes 3.656.979 persones que van votar a Vox en lloc d’adonar-nos que tots som part del mateix problema. Admetre això significa perdre el privilegi de ser aquesta excel·lent persona abanderada de totes les lluites que és culpable de res i salvadora de tot. Significa deixar de creure que hi ha un grup de males persones que perpetuen el masclisme, l’homofòbia i el racisme per veure que tots ho fem. I clar, això no agrada, perquè l’important és quedar bé en lloc d’anar a l’arrel dels problemes que això ja significa pensar massa.
I a més, centrant-nos en el perfil del qual parlaré d’ara endavant, si ets home perds el privilegi de rebre els aplaudiments de no ser un home masclista i de ser el salvador de les dones al qual totes hem d’estar agraïdes.
L’home “no masclista” d’esquerres. Aliat de totes quan toca parlar de feminisme per a així treure-li veu a una dona i agressor d’unes altres quan ja no li veuen. El que està encantat de defensar a les dones perquè sap que rebrà aplaudiments de manera fàcil però que no dubta a cabrejar-se quan una dona li demana que no es faci abanderat d’una causa que no és seva. El que es pensa que hem de donar-li les gràcies perquè és “feminista” i s’indigna si diem que els homes mai ho podran ser perquè són els opressors. Però el que l’importa és tenir aquesta etiqueta que li fa semblar millor home. A les feministes radicals ja no ens enganyen. Home, sigui d’esquerres o de dretes, continua sent home. Un exemple mediàtic i clar d’aquestes actituds seria el cas del Roy Galán.
Abramos melón Roy Galán, el líder de la lucha feminista y la igualdad mundial. ¿Opiniones? pic.twitter.com/kbaM4rNlmC
— Pringada (@soyunapringada_) October 19, 2020
Publicacions constants parlant en nom de les dones i tractant-nos de manera infantil i innocent. Un home donant lliçons de feminisme en comptes de callar perquè se’ns pugui escoltar a nosaltres. Però no, l’important és aprofitar-se d’aquest moviment perquè sap que pot treure benefici de qualsevol cosa que digui perquè la diu algú del sexe masculí. No importa quantes vegades demanem que callin i ens escoltin perquè no els importa. Prefereixen treure profit de la nostra desgràcia per a convertir-la en el seu avantatge respecte a altres homes.
