Treballar per dos i cobrar per mig

Durant la pandèmia, qualsevol persona que s’hagi vist afectat per un ERTO, qualsevol autònom, qualsevol persona que vivia al límit ha pogut constatar la inoperància de les administracions, (amb ingressos que no arribaven mai mentre que hipoteques impostos i lloguers s’havien de pagar religiosament) i el que és més terrible, que sembla que vivim en un país pobre. Les comparacions semblen odioses, quan es tracta de veure com han anat les coses en altres països del nostre entorn, que han pogut paralitzar l’economia sense que s’hagi produït un increment sobtat del patiment econòmic de les famílies. La propaganda governamental, atiada per l’eslògan fake “España va bien”, que a la manera goebbelsiana, era la típica mentida que esdevé creença social a còpia de reiteració, havia fet creure que Espanya pertanyia al club dels països rics. I tanmateix, les estadístiques sovint serveixen per veure matisos que desmenteixen veritats o mentides absolutes.

Si considerem el PIB per càpita a Catalunya, aquest representava el 2019 uns 32.658 € anuals (segons IDESCAT), que, segons les dades del Banc Mundial, podria situar-se en el 33è lloc, semblant a Israel (32.769), per sota de països com Puerto Rico (34.752), Itàlia (35.597), França (37.872), Regne Unit (38.452) o Finlàndia (41.663); i per sobre d’Eslovènia (28.996), República Txeca (28.770), Portugal (26.759) o Rússia (24.114), per posar diversos exemples. No són diferències, tanmateix, molt significatives. Ja sabem que el PIB per càpita pot reflectir una polarització de la riquesa que ajuda a no explicar res. Al cap i a la fi, qui encapçala la llista, Qatar (136.727) és un exemple de monarquia feudal on la massa que construeix edificis o neteja palaus viu en semi-esclavatge.

Hi ha altres factors que poden explicar perquè, per posar un exemple, els eslovens, i fins i tot països com Uruguai (19.594$ per càpita) ho estan fent millor, en alguns aspectes, que Catalunya. I no, no té gaire cosa a veure amb l’”Espanya ens roba” i els 16.000 M€ de l’espoli fiscal. El salari mitjà de Catalunya és, per a l’any 2018 un total de 25.552 €, i això representa un 78% del que representa PIB per càpita, cosa que indica un decalatge clar entre renda i riquesa a favor d’ingressos que no provenen del treball, com ara l’especulació, el rendisme o els marges empresarials. En comparació, el salari mitjà dels italians és d’un 88%, (31.602) el dels francesos  d’un 96% (36.546), el dels finlandesos d’un 108% (45.271) i el dels israelians, amb qui estem pràcticament empatats en PIB per càpita, un 122% (39.842). En altres paraules, si fóssim israelians, els catalans tindrien un salari mitjà de 40.000 € anuals. És obvi que la disputa entre treball i rendiment, algú ens roba, i no necessàriament Espanya. La cosa empitjora si tenim en compte que el salari més freqüent a l’estat no és el mitjà (les grans diferències d’ingressos entre rics i pobres deformen les estadístiques), sinó que es redueix a 17.428 € anuals, que repartits entre 14 mensualitats comporten 1.244 € bruts al mes, poc més de mil euros nets en el que constitueix una vergonya i que explica la baixa recaptació fiscal.

Ara, contrastem amb altres dades no menys importants, perquè també demostren fins a quin punt som un país desigual. Abans de la pandèmia, l’Enquesta de Població Activa el 2018 una desocupació que oscil·lava entre l’11-12%, dues vegades i mitja més que Regne Unit (4,9%), tres vegades més que Israel (4,2%), quatre vegades més que Alemanya (3,1%) i per sobre d’Itàlia (10 %), França (8,9%), Portugal (7,9%) o Finlàndia (7,7%).  I això que les dades de població activa minimitzen una desocupació i subocupació de dimensions còsmiques, probablement per sobre del vint per cent, especialment quan hi ha una gran massa de població que viu, més que en l’economia submergida, en la clandestinitat econòmica.

No és difícil establir una relació entre salari, horari, PIB i trobarem alguns elements que ens ajudin a identificar al culpable d’aquest robatori de renda salarial i elevada desocupació. Comptant jornades completes i parcials, i segons dades de l’OCDE el treballador espanyol fa una mitjana de 32,7 hores setmanals. Els britànics fan 29,2, els francesos 29,2, els holandesos, 27,2 i els alemanys 26,2. En altres paraules, un alemany treballa de mitjana 5 hores i 25 minuts al dia, de dilluns a divendres (per això solen treballar més aviat unes sis-set hores, quatre dies per setmana). Tanmateix, alguns informes sindicals estableixen que la jornada real dels catalans a jornada completa, incloses les hores extres no pagades (la majoria) s’enfilen cap a les 44 hores setmanals. Tècnicament, d’això se’n diu explotació, i sobta la normalitat amb què s’accepta. I això sense comptar amb l’elevada taxa de precarietat laboral, on Espanya fa anys que ostenta la medalla de bronze de la precarietat, darrere Croàcia i la França de Macron (una mena d’Albert Rivera amb accent parisenc). Avui, a Catalunya, el 22% dels treballadors té contracte temporal, un càstig especialment dur contra els joves, la majoria dels quals tenen aquesta mena de feines brossa que els aboquen a un aprenentatge de fatalisme econòmic i un enaltiment de la resignació.

- Publicitat -

En altres paraules, som pobres perquè treballem per dos i cobrem per mig. Treballar més del compte a canvi de poc té conseqüències pel que fa a un atur elevat i una recaptació baixa d’impostos, que al seu torn impedeix finançar de manera adient un sector públic deficitari i uns serveis socials que enfonsen el país en la precarietat i en la pobresa, a nivells molt inferiors dels que determina la seva pròpia dinàmica econòmica i potencialitats del país. I això no té a veure (o almenys no té a veure només) amb l’espoli fiscal, sinó amb una voracitat patronal i una indiferència, fins i tot assumida políticament per les pròpies esquerres, respecte a les condicions laborals i econòmiques dels treballadors. Només cal veure l’arrelament de l’economia submergida, el menyspreu als sindicats (correspost, d’altra banda, amb algunes actituds infantils), l’aposta per buscar treballadors barats i precaris (he vist dependents que no saben català, cambrers que no saben escriure, pescadors que es maregen al vaixell) i salaris per sota dels límits legals. No pot ser que un sector estratègic com el cultural treballi habitualment de franc. No pot ser que vivim en un país on els falsos autònoms representen, ras i curt, una externalització de riscos envers els més fràgils. No pot ser que, segons la pròpia Conselleria de Treball, el 24 % dels empleats podrien teletreballar i només ho fa un 8%, perquè els empresaris semblen obsessionats malaltissament pel control físic. I d’això no té la culpa Espanya, sinó una concepció feudal del treball, d’una desconfiança profunda envers ell treballador, d’una cultura econòmica miop i de baixa volada, com he pogut constatar en els anys que faig història social del nostre país. 

M’alegra que Joan Canadell, una persona que em sembla intel·ligent, hagi guanyat les eleccions a les cambres de comerç i que hagi fitxat com a independent a les llistes de Junts. M’agradaria que llegís aquest article en el sentit que prengui consciència que el principal problema del país no és tant l’espoli fiscal com l’espoli social. No es pot aspirar a tenir una economia sanejada i una societat cohesionada si la gent treballa per dos i cobra per un. I aquí hi ha moltes responsabilitats, d’individuals i col·lectives.

 

- Publicitat -

Dona suport al periodisme honest

Som la capçalera que dona oportunitats als joves del món cultural i periodístic que les busquen. Som la revista que no amaga la seva ideologia a l'hora d'interpretar l'actualitat.

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca