Per què no una República catalana a l’exili?

L’exili provocat per motius de caràcter polític ha estat una constant en la història moderna i contemporània de Catalunya. Ja al final de la Guerra dels Segadors (1640-1652), dita també modernament “Revolució catalana de 1640”, hi hagué un exili que un historiador actual com Òscar Jané ha xifrat en un miler i mig de persones (bàsicament pertanyents a l’elit política i intel·lectual de l’època). Encara més significatiu numèricament sembla que fou l’exili provocat per la derrota catalana en la Guerra de Successió a la Corona hispànica (1705-1715), que ha estat fixat en unes 30.000 persones per Agustí Alcoberro. La fi d’aquest conflicte suposà la destrucció, per la força militar, de les estructures d’estat catalanes de l’època, que ja no es pogueren recuperar mai més.

De tots els exilis esdevinguts d’aleshores ençà –molts nombrosos al segle XIX i segle XX–, el més important ha estat el provocat pel final de la Guerra Civil del 1936-39. En un primer moment, arribà a afectar unes 500.00 persones. Mesos després, s’estabilitzà en més de dues-centes mil, una xifra abans i ara desorbitant. La seva durada també fou molt llarga: des del 1939 fins al 1977. En aquella ocasió, el govern autòcton de la Generalitat de Catalunya (instituït gràcies a la proclamació de la República catalana per part de Francesc Macià el 14 d’abril 1931) també emprengué el camí de l’exili. La Generalitat de Catalunya es mantingué com a tal a l’exterior, en un primer moment, sota la presidència de Lluís Companys, fins a la seva deportació i afusellament per part dels franquistes. Immediatament després, la presidència passà a Josep Irla (perquè era aleshores el president del Parlament de Catalunya) i, partir del 1954, fou escollit president Josep Tarradellas (que la convertí en un organisme unipersonal). Aquesta persistència del nostre autogovern a l’exili, d’altíssim contingut simbòlic, tingué un paper polític decisiu al final del franquisme. Així, després d’una negociació amb Madrid duta a terme per Tarradellas (i gràcies també a una intensíssima mobilització popular) la Generalitat va ser reconeguda pel govern espanyol. I va ser-ho el 1977, més d’un any abans de la promulgació de la constitució espanyola. Es restablí així una continuïtat institucional que s’hauria pogut trencar, ja que en un primer moment els principals partits democràtics de l’època ja s’havien resignat a no fer efectiu (apel·lant a la realpolitik) el clam popular de restituir la Generalitat i fer efectiu el  retorn del president Tarradellas.

D’ençà de la proclamació de la República catalana el 2017 per part del president Puigdemont, hi torna a haver un nou exili d’alt contingut institucional. L’antic president de la Generalitat de Catalunya i consellers del seu govern van haver d’emprendre la via de l’exili per evitar la repressió espanyola i per posar-se a disposició d’un tribunals europeus que no consideraven la defensa de la unitat d’Espanya com a un principi de dret inamovible i universal. Així, doncs, tenim un exili polític que ha tingut un pes fonamental en els fets esdevinguts d’ençà de proclama del 2017. El més sorprenent, però, per als qui coneixen la història recent del nostre país, és que en aquesta ocasió (a diferència del que passà amb la Generalitat republicana exiliada) no s’hagi preservat a l’exterior la institució proclamada; és a dir, que a hores d’ara no hi hagi una República catalana a l’exili. I cal dir que, vist com han anat les coses, sembla que hauria pogut tenir un efecte pràctic de gran transcendència, enllà del seu indubtable valor simbòlic (que també és molt important). Amb una República catalana a l’exili hauria existit un organisme de direcció política fora de l’abast repressor de l’Estat espanyol que hauria pogut donar les directrius que li semblessin més adients per assolit la independència de Catalunya. Una cosa que s’ha revelat com a impossible de fer des de la Generalitat de Barcelona, que ha hagut de veure, des de la impotència, com el seu president Quim Torra va ser inhabilitat per l’Estat espanyol per haver penjat una pancarta on reclamava llibertat per als presos polítics. Una República catalana a l’exili no tan sols hauria pogut organitzar la resistència i la mobilització a l’interior, sinó que, en una hipotètica negociació amb Madrid (que ja es veu que només serà possible a partir d’una pressió popular d’alta intensitat), seria l’organisme interlocutor de la part catalana. Un paper que és impossible que faci la Generalitat de Catalunya, ja que es tracta d’un organisme dependent del mateix Estat espanyol i homologable a una comunitat autònoma.

La inexistència d’una República catalana a l’exili és molt possible que sigui fruit de les desavinences entre partits i/o personals que pugui haver-hi entre el bloc independentista, però la seva necessitat és evident ara i aquí (i també en un futur immediat). Per simplificar, no hauria de ser un organisme gaire complex, ni burocratitzat ni feixuc, sinó àgil i operatiu, que pogués prendre decisions ràpides; fins i tot podria tenir un caràcter unipersonal. Per més tossuts que puguin ser dirigent i grups, no hi ha res més tossut que la realitat i aquesta imposa un organisme d’aquestes característiques si és que es vol avançar realment cap a la independència nacional de Catalunya. Encara hi som a temps.

- Publicitat -

Dona suport al periodisme honest

Som la capçalera que dona oportunitats als joves del món cultural i periodístic que les busquen. Som la revista que no amaga la seva ideologia a l'hora d'interpretar l'actualitat.

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca