Han passat deu dies des de la pre-convocatòria d’eleccions i aquesta setmana i mitja ha servit per posar algunes cares i alguns noms al panorama preelectoral. De conceptes i retòrica, molta. De programa, ben poc. Possiblement perquè no toca encara ensenyar les cartes davant l’astúcia de qui, no tenint gran cosa a dir, pot fer-se seves les idees d’altri. Ha passat sempre i seguirà passant.

Aquesta buidor generalitzada és especialment difícil de digerir en un moment on el que el Club necessita, més que mai, són idees clares i plans definits pels seus tres eixos principals: la pota esportiva, l’econòmica i la social. En aquests camps hem vist poca cosa més enllà del “Barça fonamentat en la Masia i en els millors de fora”, el “potenciar noves vies d’ingressos i revisar les despeses” i el d’un “Barça que ha de ser més dels socis que mai”. Retòrica, buida en algunes ocasions i en d’altres no, que caldrà explicar com es materialitza.

Si al Futur, Estimem el Barça, Fidels al Barça, Ara Barça Ara Benedito, Nou impuls Barça, ADN Barça, Passió Seny i Planter, Transparència i joc net, Els millors al Barça… Eslògans, tots ells, que indiquen essencialment dues coses: que cal enfocar les energies en una reconstrucció del Club, i que això es vol fer des d’uns principis (o valors) que es creuen ben definits.

Bones intencions i cares conegudes, tot i que només Pere Riera i Lluís Fernández Alà són nous actors en aquest circ preelectoral. La resta, en major o menor mesura, cares conegudes que ja sabem de quin peu calcen. Alguns ens explicaran que tot i ser a dins no sabien res de què passava o que estaven molt enfadadots mentre passava; d’altres no tindran gran cosa a explicar-nos i ens convidaran a veure si capten una mica l’atenció; alguns seguiran fent d’això el seu modus vivendi; i al final, qui tingui menys cadàvers a l’armari o més il·lusió per vendre’ns, jugarà la final del dia 24. Els altres, cap a casa i a gaudir dels euros esmerçats i la projecció pública obtinguda.

La primera setmana llarga ha servit, essencialment, per veure les vergonyes i afinar tons i discursos. Des del més nou al més experimentat, des del més modest al més opulent, tots els precandidats han de passar pel sedàs de l’exposició pública ja no només de la seva proposta sinó d’ells mateixos…

Cada error es magnifica. Cada virtut es potencia des del bàndol del virtuós i se silencia des del bàndol oposat. Cada nova aliança s’escodrinya fins a la sacietat. Cada nova declaració se sotmet a la implacable hemeroteca.

Seran, potser, les primeres eleccions ‘modernes’ que afronti el Club i que siguin competides de debò. 2010 va ser un passeig militar per la Diagonal del Grup Godó, i 2015 va ser una victòria als despatxos per incompareixença dels rivals. Ara, sembla, hi ha partit. I això farà la precampanya i la campanya més cruenta i dura del que a molts ens agradaria. Es lluitarà sense reserves a Twitter, a Telegram, a Whatsapp, a Facebook, a les penyes, als debats, a les tertúlies, als dinars, sopars, berenars i esmorzars…

Tothom remarà cap a casa, amb més o menys subtilesa, per tant venen dies d’agafar-ho tot amb pinces, reposar-ho, contrastar-ho, valorar-ho i posar-ho al sac de les il·lusions, dels impossibles, de les traïcions o de les virtuts.

Cadascú té els seus sacs i costarà destriar el gra de la palla entre tant soroll, però ho hem d’intentar. Ens hi juguem massa, ens hi juguem el Club.

Per cert: seria molt interessant conèixer l’opinió dels Bartomeu, Cardoner, Moix i companyia sobre el procés electoral i sobre el solar inert en el qual ens han deixat. Si algú els troba, ja que han desaparegut del mapa, que els ho faci saber si us plau.