Identitaris

Una d’aquestes reunions virtuals a les quals ens hem anat acostumant durant aquesta pandèmia sembla haver causat un cataclisme. Josep Costa, vicepresident del Parlament –i protagonista d’algunsincidents amb una Mesa massa procliu a acotar el cap davant el fanatisme inquisitorial dels tribunals espanyols- sembla haver caigut en una emboscada política en el context d’una precampanya electoral destinada a disputar-se damunt del fang. El seu pecat ha estat ser a la mateixa reunió on hi havia nacionalistes “identitaris”. Faig servir aquest mot perquè darrerament s’ha posat de moda i sembla més críptic que descriptiu. Xenòfob n’és un altre (sembla que hi ha alguns nacionalistes que volen excloure els no blancs de la catalanitat). Feixista és un altre adjectiu prou banalitzat en els nostres dies, ben galdós en un país on la seva versió local, el franquisme, acapara bona part dels espais estratègics, especialment entre qui remena cireres, porta toga o pistola.

Confesso que en sé poc d’aquests “identitaris” (segurament no dec haver coincidit amb cap). Probablement, molts deuen provenir d’algun espai pròxim a l’antiga Plataforma per Catalunya, fundat per un exfalangista, i potser connectat amb el carlisme tradicional. Sembla que també es constata l’existència d’alguns grupuscles afins a la ideologia i símbols del nacional-socialisme. Resulta fàcil la temptació que això podria ser una operació d’estat per desacreditar l’independentisme, principal amenaça a la continuïtat del Règim del 78. La hipòtesi més plausible, tanmateix, és que es tracta, més aviat, d’algunes dotzenes del que hauríem d’anomenar “frikis”, frikis catalans, com també existeixen nazis israelians, motards amb esvàstiques tatuades que recorren Arizona amb les seves Harley o feixistes de pelatge i simbologia diversa una mica repartits entre la majoria de països europeus que comparteixen victimisme, narcisisme i certa dèria per encolomar les culpes dels seus fracassos als altres. La diferència és que al nostre país són anecdòtics, i això és una mostra de normalitat de l’anormalitat, mentre que a Espanya, oficialment disposen d’una cinquantena (o més) de diputats, algunes conselleries autonòmiques, controlen bona part de les forces armades, tribunals i mitjans de comunicació, i es vanten que voldrien afusellar 26 milions de dissidents.

Cert. Catalunya seria un país millor sense persones que sostinguessin idees al voltant d’una presumpta superioritat racial o es prenguessin seriosament el tema aquest de l’acientítica puresa ètnica o la improbable unanimitat lingüística. Tanmateix, la prova que Catalunya és una nació europea com qualsevol altra, amb els seus problemes, prejudicis, traumes històrics i complexos que hem anat adquirint al llarg dels segles, és que també tenim els nostres frikis. Uns frikis, que evidentment, faríem bé en aïllar. Uns frikis, que tanmateix, no són nous en la història. Determinats grupuscles vinculats a Estat Català, a partir de la dècada de 1920 van flirtejar amb el feixisme italià, els agradava desfilar disfressats amb una mena d’uniforme verd que recordava els minyons escoltes, i, com explicava el famós llibre del demògraf figuerenc Josep Anton Vandellós, “Catalunya, poble decadent” (1935), consideraven que la immigració podia esdevenir un perill de desnaturalització. Tanmateix, aquesta és una branca borda de la història del país, on ha quedat clar que la principal manera de sobreviure com a nació és la incorporació voluntària (i voluntarista) d’elements aliens a un projecte compartit de futur. Mestissatge és una paraula que queda molt “cuqui”, molt propi d’aquesta esquerra tan addicta als eslògans progres, i que tanmateix, amaga discriminacions, racismes i paternalismes encoberts que experimenta qualsevol situació en què classe i procedència geogràfica es confonen perillosament. Qui escriu això, per entendre la naturalesa actual del país, més aviat en diria gresol, confusió, conflicte i dialèctica hegeliana que comporta que entre la tesi i l’antitesi, queda una síntesi en construcció permanent. Ras i  curt, una nació postnacional en (re)construcció permanent. I, de fet, la Catalunya del 2020 faria bé de fixar-se més en el futur a construir que a valorar les hipoteques del passat.

És obvi que a Costa li han parat un parany. En la disputa per l’hegemonia nacionalista entre una ERC que era un element aliè al sistema i malda per integrar-s’hi, i un Junts que provenia del sistema (amb la versió autòctona del Pujolisme) i treballa per destruir-lo, hi ha una agra lluita sobre el fang electoral. I dues visions estratègiques que, simplificant molt, podríem classificar entre els presoners i els exiliats, entre la paciència i el tenim pressa, entre la voluntat d’integració i la necessitat de la ruptura.

Existeix, per descomptat, el perill i la temptació de repetir un tripartit. No és que mai segones parts són bones, és que si la primera va ser pèssima, la segona pot resultar monstruosa, al més pur estil de la franquícia Sharknado, en que la política pot esdevenir una simple paròdia. I, si ja sabem que la política es fonamenta en la gestualitat hipòcrita, ERC podria cometre el terrible error de pactar amb els identitaris de debò. Uns identitaris que, a diferència dels frikis puristes de vuit cognoms catalans, resulten ser hegemònics en la seva nació. Una nació que, es miri com es miri, ens ha declarat una guerra on la catalanitat ha d’ésser extirpada.

- Publicitat -

Anem a pams. Suposo que la majoria podria acceptar una definició del mot xenòfob com a aquell individu o institució que considera a algun col·lectiu inferior per naturalesa. Un col·lectiu que, atesa la seva inferioritat, no té dret o en té menys que el grup dominant, l’hegemònic. Doncs ara mateix, ERC, amb els seus estranys pactes al Congrés, està donant la raó als xenòfobs del PSC o de Podemos. Espanya considera inferiors als catalans. Tant és així, que els nega el dret a l’autodeterminació, considera que la seva llengua no té els mateixos drets que l’espanyol (preguntem a l’Albert Botran quan tracta de parlar català al Congrés) o ni tan sols es respecta la unitat de la llengua (amb l’escàndol que representa la prohibició expressa de les comunicacions en català entre els governs de Catalunya i el País Valencià, o que algunes planes webs oficials diferencien entre “valencià” i “català”). Alguns dels ideòlegs dels comuns, fidels al principi del “Este rollo fiscalizador” made in Colau, són capaços d’inventar-se fake news sobre la presumpta discriminació a residents llatinoamericans incapaços de queixar-se quan un professor els parla en portuguès i que esclaten amb fúria quan algun acadèmic tracta de fer la classe en català, tal com figura al pla docent. 

El PSOE és clarament identitari. Com ens recorda l’Evangeli a Sant Mateu:7 “pels seus fruits els coneixereu”. És obvi que en tots aquests anys de suposada democràcia, no hi ha veritable igualtat per a tots els espanyols (els catalanoparlants sembla que tenen menys drets), i consideren que Catalunya no és una nació (quan fins i tot un estudiant de primària de qualsevol lloc del món ho tindria clar). El mateix PSOE no difereix en cap de les seves polítiques a l’hora d’enviar migrants al mar, o a internar-los indefinidament en CIEs. Els socialistes espanyols mantenen les seves polítques socials que permeten una discriminació en contra dels treballadors a favor dels empresaris (Reforma Laboral, mantinguda in aeternum), en contra dels dissidents i a favor dels policies (Llei Mordassa) o del ciutadà comú i a favor dels propietaris (els desnonaments i l’especulació continuen amb la mateixa intensitat que amb el PP).

No sé exactament a què juga ERC en aquests moments. Seria millor, sens dubte, que Costa no legitimés el frikisme identitari d’uns pocs. Tanmateix, com podem legitimar pactar amb gent que manté dissidents polítics a les presons? Que no deté militars colpistes que amenacen amb afusellar 26 milions de persones? Que no té, ni tan sols el mínim i gratuït detall de permetre l’Albert Botran parlar en català al Congrés, en nom de les persones que l’han votat?

- Publicitat -

Dona suport al periodisme honest

Som la capçalera que dona oportunitats als joves del món cultural i periodístic que les busquen. Som la revista que no amaga la seva ideologia a l'hora d'interpretar l'actualitat.

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca