Romantitzem el dolor fins a morir somrient

Obro l’Instagram i no paren d’aparèixer publicacions: “Està bé no està bé”; “Abraça la tristor”; “És bo sentir-se sola”; “L’ansietat és normal”. Ja sigui pels colors llampants combinats amb l’últim disseny tipogràfic d’allò més “modernet”, mitjançant vinyetes iròniques, o altres variacions; que totes elles cooperen per girar el sentit de les sagrades (conservadores) escriptures que regeixen el nostre imaginari col·lectiu.

En una època on l’activisme es concentra majoritàriament a les xarxes socials, l’esperit revolucionari també s’apropia dels algoritmes. Han incrementat les publicacions amb grans afirmacions que desbanquen el fet negat. Una mena d’eslògans amb un atractiu tan irresistible que t’obliga a repetir-les com els nous mantres del segle XXI. Tenen la voluntat de validar i humanitzar valors, conductes, opinions perseguides i condemnades mitjançant un positivisme reivindicatiu. Però, què i com ho expressen?

Em queda un sabor agredolç. Quelcom no m’acaba d’encaixar. Hi ha un cert optimisme que dicta “pren el control de la teva vida i seràs feliç” que em deixa un regust amarg. D’això es tracte tot? De ser feliç i somriure. Somriure a tot i a tothom. Als complexos. A l’ansietat. A la depressió. A tota costa? Personalment considero que segueixen sent exigències igual d’agressives que han llençat una altra bomba: la imposició de la hiper-positivitat.

Quins són els problemes i les crisis que hem de somriure? El sociòleg Byung-Chul Han a La societat del cansament explica que cada època té les seves malalties emblemàtiques. Per ell, el començament del segle XXI es destaca per les malalties neuronals com la depressió, el trastorn per dèficit d’atenció amb hiperactivitat (TDAH), el trastorn límit de la personalitat (tlp) o la síndrome de desgast ocupacional (SDO).

El complot de l’acceptació

Mostrar que hi ha situacions i pensaments que li passen a moltes persones implica que sigui normal, en el sentit d’acceptar-ho? Cada cop visibilitzem més casos que eren tabús, que ens invalidaven. De fet, el feminisme ha pres molta veu en aquest combat. Expressant-les i demostrant que no són casos exclusius ni excloents. Que li passa a més gent. Però, que sigui habitual vol dir que ho hem de normalitzar? Quina és la diferència entre normal i habitual?

- Publicitat -

És més, quelcom habitual pot ser perjudicial? El que em porta a qüestionar el concepte “normal”. Segons el diccionari vol dir que segueix el curs natural, però tot és natural? Que siguin “naturals”, és a dir, inevitables, no descarta que vénen provocades per un estat, una estructura amenaçant? Justifiquem o expliquem les causes? I a on fiquem el focus? Cap a la persona que ho pateix o cap a la normalització de l’estat en qüestió? Per exemple, en el cas de l’ansietat. Visibilitzar que quasi tothom pateix atacs d’ansietat vol dir que ens hem de sororitzar amb l’ansietat?

En conseqüència, és perillós, ja que la normalització porta a una acceptació generalitzada. Però acceptar-ho implica perpetuar o no amagar-ho? És més, podem arribar al punt de defensar-ho i encara pitjor, d’adorar-ho? Com diu Baudrillard hi ha una violència característica de la contemporaneïtat: la violència de la dissuasió, de la pacificació. En certa manera hi ha una violència terapèutica, comunicacional que es contagia en cadena que Byun-Chul Han anomena hiper-positivisme.

Hiper-positivitat tòxica

La positivitat tòxica es defineix per un optimisme permanent i excessiu en vers qualsevol situació que comporta la negació de totes les altres emocions. És un desbordament cap a un ideal de felicitat productiva (en termes capitalista). És a dir, una forma de mentir-nos per creure’ns que és bo, correcte i “útil”. Per exemple, mai us han dit o heu aconsellat: “Tot passa per alguna raó. Està bé està trista”? Potser simplement no està bé i només cal valorar-la per se, com a tristor, a seques. Convertim el fracàs en èxit i la tristor en eufemismes com “introspecció”, “profunditat”.

Segons Byun-Chul Han, ens fem immunes de la negativitat mitjançant la dominació de la cosa idèntica en tant que tot és positiu. No hi ha diferència, no hi ha la possibilitat de crear anticossos, ja que no hem de defendre’ns de res: “La violència de la positivitat no pressuposa cap enemistat. Es desenvolupa precisament en una societat permissible i pacífica” (HAN. 2012:21). En conseqüència, ens trobem en un estat d’excés, incrementada a més per la societat hiperestimulada en la qual vivim. I per tant, emmalaltim sense poder percebre-ho perquè aquesta positivitat, segons el sociòleg, és saturativa.

Citant del llibre, l’autor ens situa en un context on la societat disciplinària de Foucault, que constava d’hospitals, psiquiàtrics, presons i fàbriques ha canviat per una societat dels gimnasos, les torres d’oficines, els bancs, els avions, els grans centres comercials on els habitants ja no són “subjectes d’obediència”, sinó “subjectes emprenedors”. És a dir, ens trobem en la societat del rendiment.

Romantització lesionadora

No parlo de l’hiper-positivitat vomitada de purpurina com Mr. Wonderful que parteix ja de la positivitat, sinó de la romantització virtual de les vivències doloroses. Per exemple, sense entrar massa en detall, el moviment “Body Positive”, que s’amaga darrere de la nova exigència de l’autoestima? En quin moment vull estimar les meves estries? Què hi ha de positiu si en el fons de tot això s’amaguen en la majoria de casos trastorns?

El sociòleg afirma que la depressió com el TDAH o el SDO provenen d’un excés de positivitat: “El col·lapse del jo es fon per un sobreescalfament que té origen en la sobreabundància de l’idèntic” (HAN. 2012:23). Hi ha una cerca constant cap a l’afirmació i l’acceptació d’aquestes situacions que es va accelerant fins al punt de prohibir la negativitat. La societat del rendiment, com el seu nom ho indica, comporta la capacitat de fer.

Ens continuem dopant de frases motivacionals que només pel que fet de visibilitzar un tabú ens fan creure que és suficient, que ja podem somriure per això, i que està bé. Però, sembla contradictori que doni tant de poder i de llibertat acceptar-nos així si desprès, aquesta hiperactivitat motivacionals és una forma d’extrema passivitat, ja que no permet cap acció lliure: “es basa en una absolutització unilateral de la potència positiva” (HAN. 2012:60).

Esgotament anestesiant

La pressió del rendiment fomenta casos com la depressió, l’ansietat on el cansament de crear i poder fer porta a la creença “res és possible” en una societat que parteix de la imposició “res és impossible”. Segons el sociòleg, el “no-poder-poder-més” repercuteix en un rebuig propi: “el subjecte de rendiment es troba en una guerra amb si mateixa i el depressiu és l’invàlid d’aquesta guerra interioritzada” (HAN. 30). Ambdós casos són alhora botxí i víctima.

Ens sentim exhaustes de lidiar entre una doble capa d’hiper-positivitat. Per una banda, l’optimisme excessiu que nega les altres emocions i per l’altra, la positivitat del dolor com a militància simbòlica, per exemple, estimar allò pel qual se t’ha discriminat. Com si la gestió en vers els traumes es basés a revertir els valors. Des de quan hem de sentir orgull per saber que molta gent pateix depressió? Des de quan podem utilitzar l’ansietat com una expressió per mostrar un estrès puntual? Des de quan hem d’adorar les nostres cuixes quan som incapaces de veure’ns al mirall? Quan en realitat, molts cops la depressió és causada per un sistema que t’ofega d’exigències i expectatives. Quan l’ansietat són punxades, ofegaments i molts més mals que escanyen? Quan en realitat, a vegades el cos no és ni bo ni dolent, simplement, existeix.

A més, cal destacar la diferència entre el cansament i l’esgotament. Amb la primera es dorm, però la segona et paralitza i t’anul·la. Només et queda somriure sense sentir el somriure, anestesiada per fora amb el dolor intern de la impotència. Ja que has de seguir valorant de manera positiva les mancances, dificultats i defectes que no compleixen la Norma i alhora no pots fer una altra cosa. No pots ni vols mostrar allò negatiu. O allò que simplement és. I repetir-te una i una altra vegada aquell mantra que et distanciarà cada cop més d’analitzar les causes, les arrels del got mig ple.

- Publicitat -

Mecenes de la Nova Cultura

Si creus en un periodisme que analitza l'actualitat sense pressa, nosaltres som la teva revista. Fes-te mecenes de la nova cultura des de només 2€ al mes.

Els més llegits

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web esta definida per a "permetre galetes" i d'aquesta forma oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració en aquesta web es defineix com a "permet galetes" per donar-li la millor experiència possible la navegació. Si continueu utilitzant aquest lloc web sense necessitat de canviar la configuració de galetes o feu clic a "Acceptar" per sota de llavors vostè consent a això.

Tanca