Són les vuit de la tarda i es comença a intuir la nit. La paella, plena de tinta de calamar, reposa sobre el fogó de gas després de sopar. Arròs negre amb angules congelades i un tomàquet de l’hort amanit. El silenci, mimetitzat amb el trànsit de la nacional 260, fa encara més punyent la soledat que sent l’Albert. Fa fred. El cubata de vodka amb suc de taronja ajuda a suportar el descens de la sensació tèrmica.

“Sóc addicte a l’alcohol, crec que és perquè em trobo sol. Bec per ocupar el meu temps i per a poder dormir”.

El 3 de març de 2020 l’Albert Vilà va sortir de la presó per darrera vegada. Tenia quaranta-tres anys i res més. La llibertat que tant havia desitjat valia ben poc si no tenia on anar. Era un regal enverinat. La seva, havia estat una vida d’inestabilitat familiar, de dificultats per gestionar els diners, d’addiccions, de problemes de parella, de denúncies i de molts errors. Si bé, seguia a Llançà, un poble pescador a prop de la frontera amb França que l’havia vist créixer.

Des de juliol, viu a l’hort que el seu pare té arrendat per 100 euros al mes. No és l’únic que es troba en aquestes condicions. Al poble hi ha molts horts abandonats. L’Ajuntament en té constància i, mitjançant la Policia Local, en fa un control i informa els Serveis Socials. La pandèmia de la Covid-19 ha fet aturar el projecte municipal dels “Horts Urbans” dissenyat per a fer front a aquesta problemàtica. Si bé, afirmen que les persones que hi tenen identificades viuen en casetes condicionades amb llars de foc i obtenen llum i gas de generadors i pous.

No és el cas de l’Albert. El seu sostre ha passat a ser el d’una tenda de campanya de 2 metres quadrats i el seu replà, el conreu de cols, tomàquets, cebes i carabassons que treballa ell mateix. És una parcel·la modesta, al costat de la carretera nacional 260, amb una caseta que fa servir de traster i una taula de pícnic. La cuina és un fogó a gas i el rentaplats, una capsa de plàstic plena d’escuma. Tampoc disposa de llum ni d’aigua. A més dels mosquits tigre, un porc senglar el visita de tant en tant i li destrossa la collita. Li té una trampa preparada.

La Creu Roja li proporciona menjar i productes d’higiene i de neteja.

“Per què vull un producte de neteja del lavabo si no en tinc?” -riu.

La Creu Roja de Llançà ha vist duplicat el seu nombre d’usuaris des de l’inici de la pandèmia. Moltes famílies s’han quedat sense ingressos. Poden suportar aquest increment gràcies a la col·laboració de l’Ajuntament i dels Serveis Socials.

L’Albert cobra un subsidi d’expresidiari de 430 euros al mes, que venç l’estiu vinent. Si bé, ha de retornar deutes, pagar el dentista, una multa de 90 euros mensuals, la tarifa de mòbil i els bitllets de tren per anar a fer treballs a la comunitat a la Protectora d’Animals i Plantes de Figueres. El truquen al telèfon.

“Els del banc, m’assetgen cada dia per 200 peles” -penja ràpidament.

Ha sol·licitat, sense èxit, un pis de protecció oficial i la renda garantida de ciutadania. Des de l’Oficina d’Habitatge del Consell Comarcal de l’Alt Empordà lamenten la manca de personal i de recursos materials per a gestionar els 68 municipis que tenen a càrrec. Admeten que, per part seva, no poden donar sortida a les persones sense sostre ara que s’apropa l’hivern. Deriven aquests perfils als Serveis Socials. Des dels Serveis Socials afirmen que “aquest tema el porta directament l’Oficina d’Habitatge”.

 “El meu pare és qui més m’ajuda. Crec que es penedeix de no haver-nos cuidat bé quan érem petits”

La primera persona que veu l’Albert cada dia és el seu pare. Cap a les set del matí li porta una barra de pa, ampolles d’aigua i gel. Després, l’apropa al bar de l’estació o a la biblioteca perquè carregui el mòbil. La seva pensió de jubilació i la mala relació del seu fill amb la “madrastra” li impedeixen ajudar-lo més. Mai han estat molt propers, però ara és el seu principal suport.

“És qui més m’ajuda” -plora, ho fa sempre que parla de quelcom que li importa de debò.

La seva mare viu a Sant Feliu de Guíxols. Es preocupa per ell, però no el pot ajudar. També té un germà gran, un germà bessó i una germana petita. No té relació amb l’última. L’acusa d’haver abusat sexualment de la seva neboda.

“Havíem acabat de dinar a casa l’àvia i vam anar a la meva habitació. Jo em vaig estirar al llit i la nena va seure a les meves cames. Per fer-li un joc, vaig cantar-li una cançó i la vaig fer saltironar”.

Té coneguts, però cap amic. Creia que els tenia, però des que està vivint a l’hort no ha rebut cap trucada.

“Prefereixo no veure’ls. Hi ha hagut dies de molta pluja i ningú s’ha preocupat per mi” -torna a plorar.

La soledat el turmenta. No la porta bé. El tabac i el vodka són la seva única companyia i el seu passatemps principal. Creu que l’ajuden a no abromar-se per la seva situació personal i econòmica. Necessita un sostre, però també algú amb qui compartir el seu temps. Quan cau la nit, aquesta sensació de soledat es fa encara més evident. Tem la nit. Sopa aviat i es tanca a la tenda de campanya. Si li queda bateria al mòbil, navega una estona per internet. Si no, es queda panxa amunt fins que l’alcohol produeix efecte.

“Estic orgullós d’haver estat a la presó”

L’Albert va abandonar l’escola molt jove. Mai va ser un bon estudiant. Amb tretze anys va començar a cobrar deu mil pessetes setmanals a la subhasta de peix i la seva formació acadèmica va quedar en un segon pla. Era un nen. No estava preparat per a gestionar els diners. Més endavant va entrar a treballar a una embarcació pesquera i els seus ingressos es van multiplicar. Cobrava els divendres, però diumenge ja ho havia gastat tot. L’oci nocturn va aparèixer a la seva vida i, amb ell, les addiccions.

“Era molt jove. Estava a casa i un amic em va demanar pujar. Havia de cuinar alguna cosa. Jo estava mirant una pel·lícula. Quan vaig veure què era, li vaig dir que no en volia saber res. Al cap d’una estona, va tornar a la cuina. La segona vegada vaig voler-ho provar. M’hi vaig enganxar”.

Va iniciar una relació de parella amb una noia de Salamanca. Estava perdent el control de la seva vida. La cocaïna decidia per ell. Va decidir marxar amb ella a Castella per desintoxicar-se, però la situació va empitjorar. Allà, el consum era més accessible i barat.

“La meva sogra em pagava la droga perquè no demanés diners als veïns”.

Després de catorze anys, la seva parella el va deixar. Va tornar a Blanes. Estava sol. Va ocupar un restaurant on havia treballat feia molts estius. Una nit, l’amo el va atrapar sortint amb ampolles de vi i xampany de la bodega. Va marxar corrents.

El 2008, va entrar a la presó per primera vegada. Es va entregar. La nit abans havia robat una veïna i havia fugit en cotxe cap a Figueres per a consumir. Un policia local l’havia apuntat amb la seva pistola. El coneixia. Era un antic company de classe. Encara es retreuen l’escena quan es troben al poble.

Va estar un any i dos mesos a la Presó Vella de Figueres. Allà va liquidar totes les causes penals que tenia, es va desintoxicar de la cocaïna i va acabar l’ESO a l’Institut Obert de Catalunya. Tenia trenta-set anys i mai havia utilitzat un ordinador.

“Estic orgullós d’haver estat a la presó. Era com una casa o una escola, una presó de poble”.

Amb l’obtenció del tercer grau, l’Albert no va saber acabar de posar en ordre la seva vida. No seria l’última vegada que estaria entre reixes. El seu entorn i les seves relacions de parella seguien sent tòxiques. Els errors i les males decisions seguien enfonsant-lo.

Va conèixer una altra dona. Van marxar a Ciudad Real a viure a una caravana. Les condicions eren molt dures. Vivien de la prestació d’expresidiari de l’Albert. Ell volia tornar a Catalunya. Abans, però, van parar a esmorzar a un bar.

“Ella es va quedar a la furgoneta. Abans de marxar, em va fer deixar els meus diners perquè no me’ls gastés a les màquines recreatives. Quan vaig sortir del lavabo, vaig veure les meves motxilles a terra i a ella arrancant. La vaig perseguir”.

El va denunciar per amenaces. Va haver de realitzar quaranta dies de treballs a la comunitat abans de poder tornar a Llançà. No van perdre el contacte fins que l’Albert va tornar a ingressar a la presó. Havia robat la guardiola de la barra d’un bar estant ebri. Tenia masses antecedents. Havia intentat fugir de Catalunya, però la policia l’havia enxampat. Avui segueix tenint un judici pendent per violència de gènere contra ella. S’ha ajornat fins a tres vegades. Té una ordre d’allunyament de la denunciant.

“M’acusa falsament. Ella mateixa em va dir que em denunciaria falsament. Va estar vivint amb mi quan ja tenia l’ordre d’allunyament”.

“No vull marxar de Llançà pel fet que les institucions no m’ajuden”

Des que va sortir de la presó, l’Albert està sol. Ara, la seva major preocupació és l’hivern. No té cap perspectiva de rebre algun ajut de l’Ajuntament, del Consell Comarcal ni dels Serveis Socials. Si bé, està convençut que no vol marxar del poble.

“Sóc de Llançà de tota la vida i m’hi vull quedar. De cara a l’hivern hauré d’ocupar algun pis. L’alternativa és quedar-me a l’hort i passar-ho molt malament. Vull fer les coses bé, però he de sobreviure”.